L’Alcúdia, un any després de la gota freda, amb Dani Miquel: “Va ser un desastre gran”

Per a arribar, venint de València, a l’estudi del cantant infantil Dani Miquel, al polígon industrial de l’Alcúdia (Ribera Alta), cal passar el riu Magre, aquell que es va desbordar el 29 d’octubre de 2024 per la gota freda i ho va deixar tot negat. El trobem preparant-se per a una actuació, amb el local visiblement endreçat, però amb menys coses que no tenia quan el vam visitar l’última vegada, el març de l’any passat. “Una catàstrofe, se’n va eixir el riu i va entrar ací un fangar de por. Va ser un desastre gran”, diu. Ell, que viu a la muntanya, va estar dos dies sense poder baixar al poble perquè tots els camins eren tallats. Quan baixà a l’Alcúdia, no s’ho creia.

Es va trobar tot el local obert i amb la porta feta malbé. Als prestatges de baix hi tenia l’equip de so i alguns instruments, i no en va poder salvar res. Estima que va perdre uns 70.000 euros en material. Amb tot, allò que més li dol és haver perdut la seua estimada viola de roda, feta pel lutier Cedo Garcia. Ha hagut de fer molta faena per a tornar a posar-ho tot a lloc, però s’ha pogut refer a poc a poc. “Jo sóc una formigueta, que m’agrada estalviar, guanyar diners i tindre’n per a quan passen aquestes coses. Enguany, doncs, no estalvie, pague. Però em va bé. Per sort, tinc molta faena. Jo sóc un símbol al País Valencià. Em lloguen moltes escoles, molts pobles, per als infants. Sóc un tirisiti. És el que tenim els valencians: en la repetició hi ha l’essència de la tradició, del que som nosaltres”, diu.

També recorda l’onada de voluntaris que van aparèixer el cinquè dia. “La gent que vingué a ajudar va ser impressionant, la faena que feren, la humilitat que tenien… No teníem aigua per a beure, vingué una persona i em donà una garrafa de cinc litres. Em vaig posar a plorar”, recorda rient, amb el seu punt d’humor habitual.

Dins el poble van morir dues dones, i Dani també recorda que la primera persona que va desaparèixer va ser allà, un home que va morir a les onze del matí perquè es va quedar atrapat en un barranc amb el camió. “Si a les onze del matí ja passen aquestes coses, què fan els polítics per a arribar tan tard? Jo no em clavaré, no diré res de tot plegat, però ja ho he dit. Si a les onze del matí ja hi ha un desastre així, els responsables han de parar i posar-se a la faena”, diu.

El poble necessita l’Àgora

Comencem a caminar pels carrers del polígon. Algunes empreses es veuen obertes, amb gent treballant. Unes altres, però, van haver de tancar després de la riuada perquè no els pagava la pena. “Això crea una certa tristor, perquè nosaltres ens anem formant com a persones i buscant la manera de viure, professionalitzar-te per a guanyar diners en un treball. I, segons a quin moment de la vida et passe això, ja et poden donar el que vulgues, que ja t’han destruït tota la teua idea”, diu.

Arribem a l’Àgora, l’edifici municipal on prenia vida tota la cultura del poble. Allà assajaven els Negrets –muixeranguers–, les escoles de tabal, els grups de danses, els grups de música local; els festers hi organitzaven activitats… Però ja fa un any que roman tancat. Dani explica que la gent es queixa, i diu que això s’ha d’obrir de seguida. “És un espai molt i molt bonic per al poble, i el tenim parat. Això també trenca molt la cultura del poble. La gent que fem coses ens hem hagut d’espavilar”, lamenta.

La brutalitat del riu Magre

Agafem el cotxe per a acostar-nos a la vora del riu Magre. Normalment, no porta gaire aigua, només un filet. Ara, després de les últimes pluges d’aquest mes, va una mica més ple, però res comparat amb la crescuda que va tenir el 29 d’octubre de 2024. Dani explica que ara construeixen un dic per a poder contenir la força del riu. “Això alguna cosa farà, però eixes maneres de ploure, potser no és el riu, és el poble directament. Si cauen 400 litres dins el poble, ni rius, ni séquies, ni barrancs, et fa merda el poble”, diu.

De tornada, passem per un forn que no s’ha pogut tornar a obrir. Diu que és un dels pocs espais que encara queden amb fang. En aquesta zona és on més aigua i fang es va acumular. Girem pel carrer de Sant Vicent, que és on van morir les dues dones, una dona gran i la filla. “Ací els cotxes estaven els uns damunt dels altres. Tot això s’havia de netejar, perquè no s’hi podia entrar. Amb grues i tractors, els anaven llevant com podien, i amuntegant-los fora. Ja els arreglarem, però calia buidar els carrers perquè poguera entrar la gent a netejar i traure coses; si no s’estanca i tin això tres o quatre dies a casa… L’olor era divertida també”, afig. Amb tot, Dani diu que al poble hi ha alegria, que l’alegria ho mou tot, i amb això ens acomiadem. “Ací estem tots, jugant a viure. Ens clavarem en altres fangars, ja t’ho dic jo”, acaba dient.