“L’Albufera ha recuperat la bellesa, però si mires bé, en veus les ferides pertot arreu”

Si abans del 29 d’octubre de 2024 l’Albufera de València ja es trobava en una situació de fragilitat i de desgast ambiental, la gota freda va ser un colp dur del qual encara no s’ha recuperat. Si ja sofria erosió i contaminació, en unes poques hores va rebre, concentrat, l’impacte de molts anys. A hores d’ara, els agents implicats en la cura del parc natural coincideixen a dir que les administracions no han estat a l’altura del problema. Assenyalen que hi ha hagut molts recursos, però sense control, i que han estat insuficients perquè només s’hi ha fet una neteja superficial. És a dir, s’han retirat els residus més grans, però l’Albufera continua plena de pèl·lets i microplàstics, entre més deixalles.

“Encara que l’Albufera, avui dia, ha recuperat en la seua major part un paisatge preciós i tota la seua bellesa –que, malgrat la degradació ambiental, no perd–, si mires bé, en veus les ferides pertot arreu”, diu el biòleg Javi Jiménez Romo. Explica que els impactes de la gota freda encara són recognoscibles, tot i que la vegetació ha crescut i amaga moltes d’aquestes escombraries. Són, sobretot, plàstics i microplàstics que aniran degradant-se a poc a poc i acabaran essent bioacumulables si no es retiren. Amb tot, gestionar aquesta mena de residus tan menuts és complicat. A tot això, s’hi afegeixen les escombraries que continuen arribant-hi de les séquies i barrancs que passen pels polígons i la pista de Silla.

Eva Tudela, d’Acció Ecologista-Agró, denuncia que l’empresa contractada per la Conselleria de Medi Ambient per a gestionar els residus, PreZero, no n’ha fet una separació adequada, car va carregar junts tots els residus que els voluntaris havien tret i separat. També assenyala que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer ha amuntegat tones de sediments sense tractar dels camps, mesclats amb residus, en una parcel·la que té al costat del barranc de Torrent. “Era un antic arrossar que van expropiar i que s’havia naturalitzat. Ara és una zona plena de sediments de la dana mesclats amb plàstics, apegada al barranc del Poio, en un parc natural. I no passa res. Si ara han de tornar a moure tota eixa quantitat de terra, és un malbaratament dels diners públics brutal. La major part de les gestions que es fan ací són així”, lamenta.

Una biodiversitat en crisi

Respecte de la biodiversitat del parc natural, el biòleg assenyala que està tan estressada que la seua capacitat d’adaptació és molt forta. A més, les pluges de començament d’octubre han causat unes mortaldats molt altes de peixos, que al seu torn generen putrefacció. Apunta que s’ha normalitzat el fet que moren peixos per anòxies, falta d’oxigen, i no hauria de ser una cosa normal. Però ara, a més, aquestes morts són molt primerenques i molt nombroses. Això afecta els arrossars, perquè la putrefacció de l’aigua fa malbé la palla de l’arròs i no hi ha temps de cremar-la ni recollir-la, i també fa malbé la llacuna.

Assenyala que ens hem acostumat al fet que l’aigua de l’Albufera siga de color verd o, com ara, ataronjada, però recorda que hauria de ser transparent. “Ens trobem en un sistema molt dèbil, que no té equilibri entre l’agricultura, el medi ambient i els usos urbans que fem de l’entorn. Llavors, la mínima pertorbació que pateix, i més després d’una dana, fa que tot salte. Perdrem la batalla amb la biodiversitat si no comencem a gestionar de manera diferent aquest parc natural”, adverteix.

En aquesta línia es pronuncia Eva Tudela, que diu que millorar la qualitat de l’aigua de l’Albufera sembla com més va més complicat. “No podem tindre una Albufera en nivells molt baixos, els arrossars desaiguant-la, aigües negres anòxiques entrant pel sud, pluges torrencials que provoquen noves anòxies i aigües negres en la zona nord, i que no entre més aigua per a diluir tot això”, diu. Denuncia que les aportacions d’aigua que puguen diluir els contaminants es fan sempre a última hora i per emergència, i que això demostra que la llacuna continua sense una aportació digna.

“L’aigua per a usos ambientals, a l’hora de la veritat, és l’última en la cua. Si l’Albufera tinguera un cabal com el que la va endolcir en el seu moment, llavors els problemes es reduirien. Tota la resta és intentar de mantenir un sistema, un aiguamoll, sense el seu element i ingredient bàsic, que és l’aigua neta”, conclou Javi Jiménez Romo. De fet, diu que tot aquell que no considere que l’objectiu a assolir és una Albufera d’aigües cristal·lines hauria de fer-se a un costat i deixar que s’avance en aquesta direcció.

La situació dels arrossers

L’any passat, poques setmanes després de la gota freda, vam visitar els arrossars de la zona nord de l’Albufera, amb els arrossers Vicent i Francesc Moncholí, pare i fill, de Massanassa (Horta Sud). Just al costat del barranc de Torrent (o rambla del Poio), tenen un arrossar i un camp d’horta, que es van veure greument afectats. Semblaven un abocador, amb tota mena de residus. En van retirar els més superficials, però encara s’hi veuen moltes restes de residus, sobretot pèl·lets.

El camp que és d’horta, enguany, l’han deixat de guaret. “No vull fer horta així. Encara hi ha massa canyes, massa plàstics, massa blísters, massa taps, massa de tot. No m’arrisque a enviar un camió de cols a Alemanya, que m’hi facen una analítica i em traguen residus d’algun dissolvent, d’algun oli, d’algun medicament, i que me’l tornen. Ja veurem si el torne a cultivar algun any”, diu Francesc.

En canvi, a l’arrossar han hagut de cultivar arròs, però en unes condicions que no eren òptimes: amb residus, amb el camp sense anivellar i amb brosses invasores que va arrossegar la barrancada. “Va ser tot a correcuita i el qui mal comença mal acaba. Ni el camp ni les infrastructures hidràuliques estaven preparades per a fer un cultiu”, diu. En la zona considerada la zona zero de la catàstrofe, van indemnitzar els arrossers perquè no cultivassen arròs. Però, tot i l’estat en què es trobava el camp dels Moncholí, no era dins aquesta zona. “Com que és parc natural, tu estàs obligat a fer arròs per a mantenir l’ecosistema. Tu no pots dir ‘jo no cultive’. Et poden vindre sancions en l’expedient de la PAC [Política Agrària Comú] i ja et busques problemes. Aleshores va ser, apa, hem de cultivar, a barrejar i a veure què passa. I què ha passat? Doncs que ha sigut un desastre”, explica.

A més a més, els arrossers de tota l’Albufera han tingut un problema comú afegit: l’atac del fong Pyricularia, derivat de la calor i l’alta humitat propiciades per les condicions meteorològiques d’enguany. El resultat de tot plegat, segons els llauradors, és un minvament de la producció d’arròs de fins al 90% en varietats com l’Albufera. Això es tradueix en unes pèrdues entre un 30% i un 40%. I, en termes com el de Massanassa, de més del 50%, precisa Vicent Moncholí. De fet, en aquest camp on ens trobem, han tret la meitat de la collita habitual.

Els llauradors se senten impotents. “Cada dia estem més sols”, lamenta Vicent. “Estem abandonats per les administracions, perquè, damunt, duen arròs d’altres països a costos amb els quals no podem competir. Si no fóra per les ajudes, no valdria la pena fer-ho. Treballem a pèrdues. Enguany, el 90% dels llauradors treballaran a pèrdues. Les explotacions no seran rendibles, no poden ser-ho, els costos de producció s’han disparat”, afegeix Francesc Moncholí. Un dels problemes que també assenyalen és l’escalfament de la Mediterrània a conseqüència del canvi climàtic, que afecta primerament el medi i els llauradors.

Remarquen que tot això fa que no hi haja un relleu generacional en l’agricultura. “Si Francesc no haguera continuat, jo ja estaria plantejant-me de desfer-me de la terra. Ja m’he fet major, i és una llàstima que vinga el substitut darrere i que no puga viure de l’agricultura. Això és molt trist. I, amb ell, som la cinquena generació d’arrossers, eh?”, diu el pare. “Amb mi ja s’acaba”, conclou el fill.