Albert Serra: “El cinema no m’interessa”

Entrevista al director, que ha presentat a Canes el seu darrer film, ‘Pacifiction’, una reflexió sobre el poder i la política contemporània

VilaWeb
Albert Serra, dimecres al seu local de Barcelona (Foto: Adiva Koenigsberg)
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
05.06.2022 - 21:50
Actualització: 10.06.2022 - 11:33

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Albert Serra (1975), director i productor de cinema, va presentar la setmana passada el seu darrer film a Canes. El film Pacifiction és una reflexió sobre el poder i la política contemporània per mitjà d’un prefecte francès a Tahití que ha de gestionar si el rumor sobre possibles proves nuclears és cert.  En aquesta entrevista feta al local que Serra té a l’Eixample de Barcelona, ciutat on viu, parla del film, de la seva afinitat amb França (divendres va rebre  la distinció Chevalier de l’Ordre de les Arts i les lletres de la República Francesa), de la distància creixent entre poderosos i manats que inspira el film, però també parla de cinema, de per què li interessa molt més la literatura, i de la seva passió per Michael O’Leary, conseller delegat de Ryanair.

Us he sentit dir que aquest és un film que explica el distanciament entre els qui manen i els manats.
—Tot i que no m’interessa la política en general, aquest tema en concret sí que m’interessa: la diferència entre rics i pobres ha crescut força, en especial els darrers vint anys. Hi ha la gent que pren les decisions (i no se sap ben bé on és el poder, si a les empreses, als estats, als governs) i després hi ha la resta de la gent, els manats, els esclaus. Abans, entre aquests dos, hi havia tot un gruix de gent que feia la connexió entre ells. Els funcionaris, els polítics, la burgesia. Una gent que intentava de suavitzar aquest forat, que ja s’intueix que sempre hi és, perquè no fos tan acusat. Però de mica en mica els últims anys es va veient com això es va descosint. Hi ha descosits, hi ha forats, i cada vegada més. De tal manera que en aquest punt intermedi, cada vegada hi ha menys gent que pugui fer aquesta connexió. Molta burgesia –l’alta no, però la gran majoria– es van tornant com més va més pobres, i se’n van cap allà, cap als esclaus. Els funcionaris, en cas de pressions extremes i canvis en el poder adquisitiu, veurem com acaben. I els polítics, per salvar-se, tendeixen a  mirar cap a dalt, que viure a prop dels rics escalfa més. Schröder treballant per a Gazprom, Durão Barroso per a Goldman Sachs. Al mig no hi ha ningú.

Heu fet ara un guió amb diàleg? He llegit que és el vostre film més accessible.
—Accessible no sé si seria la paraula. Però sí, hi havia un guió, molt més extens que en altres films meus. Hi ha un cert argument sobre el prefecte. Al guió no hi havia diàlegs, era com una novel·la, amb un detallisme extrem sobre què pensaven els personatges en cada escena. Escrivia no el que deien, sinó el que pensaven. Després, alguns d’aquests pensaments eren transformables en diàlegs.

Per exemple?
—Per exemple: “Ara vull lligar amb tu. Potser me’l lligaré. El portaré a sopar, l’Andreu. Anirem a beure alguna cosa i potser s’anima.” La part de “ara vull lligar amb tu” no es pot fer diàleg, però “et convido a sopar”, sí. La primera part serveix per a direcció d’actors i la segona, per al diàleg. Com en la vida en general, els pensaments dels personatges eren força recaragolats. La gent no diu el que pensa. I la pel·lícula sí que reflectia que darrere el personatge no acabes mai de saber què el mou, què hi ha, aquesta incertesa psicològica. Això és el que fa la pel·lícula extremadament ambigua, interessant. Al costat d’aquesta pel·lícula, totes les altres que podies veure són pel·lícules didàctiques, per a nens petits. A partir de l’ambivalència acaba sortint una pel·lícula molt més interessant.

 

El protagonista del film qui és?
—Un alt funcionari francès a Tahití. Un prefecte. Aquí ho entendríem com un delegat del govern. El més alt representant de l’estat a Polinèsia. Allà tenen un parlament i un president, com aquí, però com aquí, l’estat es guarda les competències militars, del control. I aquest home es troba en aquest punt intermedi, completament sol. I li sembla, li han dit, hi ha rumors, que tornaran a fer proves nuclears, i assaigs. Però no se sap del tot. I com que el tema nuclear és tan impopular, ell té por que l’estat faci les proves sense dir-ne res. I ell, precisament, el que ha de fer és la interacció. Ha de comunicar amb el poble aquesta decisió i ha de vendre la decisió, com s’havia fet en el passat.

És una crítica als polítics?
—No. No és cap crítica. Per a les pel·lícules, tenir idees és dolent. No serveix de res i només simplifica les coses. Aquesta pel·lícula ho demostra especialment. La meva manera de treballar és dir que com més idees tens, més simplifiques. En el cinema d’autor es tracta de ser fidel a la realitat, que sempre serà molt més complexa, i no simplificar-la. Aproximar-se a tota la seva complexitat, fins i tot enriquir-la, i complexificar-ho amb qüestions visionàries i conjuntar-ho estèticament, que ja dóna una altra capa amb l’objectiu estètic i formal. I aleshores les connexions que en resulten no són mai clixés. De fet, cap dels temes que he tractat a les pel·lícules no m’ha interessat mai. D’entrada, el cinema no m’interessa.

Perdó? No us interessa el cinema?
—No. M’interessa més la literatura.

“Creadors, no mireu films, llegiu llibres.” Werner Herzog.
—La meva vida privada, a banda de la fabricació de les meves pròpies pel·lícules, no té absolutament res a veure amb el cinema. No vaig mai a veure pel·lícules. Només als festivals. Quasi tota la informació l’obtinc dels llibres. Del cinema sí que m’interessa una cosa molt específica.

Quina?
—L’evolució de les imatges. I específicament les de cinema, que tenen, o haurien de tenir, una particularitat que les diferencia de les imatges d’Internet, o altres formes, que és, per exemple, la complexitat. La permeten. Si tu ets a casa mirant una pel·lícula per una plataforma, així que la imatge et planteja una dificultat, pares o canvies. Si has de veure una mica d’ambigüitat a les cares, en petit ja no es veu bé. Si el so et suggereix coses contràries a la imatge, en petit tampoc ho captes. Hi ha mil coses en què la pantalla petita no serveix. I en això sí que hi estic ficat. I crec que només som al principi d’enriquir les imatges de cinema. Però a part d’aquest aspecte específic, res de la meva vida té a veure amb el cinema.

En aquest film, de quina escena, de quina complexitat, esteu més content?
—Hi ha una escena, que és la més estranya de la pel·lícula, i que destrueix gairebé tots els clixés, que és quan el prefecte és amb una parella que sembla que té i li diu que ella ha de succeir-lo i ocupar el seu lloc, amb un llenguatge inversemblant, absurd. I, no obstant això, és emocionant. La raresa d’aquesta atmosfera en aquest moment és completament única, no s’ha vist mai a la història del cine. Són atmosferes completament inèdites i n’estic completament orgullós. Cada pel·lícula meva en té alguns, d’aquests, però aquesta en té diversos.

Quina més?
—Uns retrats d’un militar estranys, amb iconografia gai, amb un to lleuger, còmic i tràgic que tampoc no crec que s’hagi vist mai. L’obsessió és fer creure l’increïble. Això es fa treballant amb els actors. I amb les tres càmeres. Jo treballo amb tres càmeres. El director de fotografia en porta una. No hi ha assistent de càmera. Tots es posen el seu trípode i la seva càmera. I fem servir càmeres petites, només amb zoom.

Dieu que traieu la informació dels llibres. En aquest film, de quin llibre heu tret la informació?
—De l’autobiografia de Tarita Tériipaia, dona de Marlon Brando. Una dona del costat de Tahití. El fill de Brando va matar el xicot de la filla, i la filla es va acabar suïcidant. Va haver-hi judici. L’autobiografia està marcada per aquest fet. I quan arriben els americans a filmar pel·lícules a Tahití, per a ella és sinònim de corrupció d’allò que era pur de Tahití. Digues corrupció pels nord-americans en un rodatge, digues corromput per la presència dels enginyers francesos que van arribar en massa, tots homes, milers i milers, a l’illa. És aquesta idea del paradís perdut, que queda corromput, també amb l’ajuda dels habitants de l’illa.

Quins serien els personatges corromputs de l’illa?
—Curiosament, això, que ho vam filmar (vaig filmar 540 hores), vaig veure que era un tema que s’assemblava més a coses que ja hem vist a sèries i altres pel·lícules. Per tant, tota la temàtica de corrupció, fora. Qualsevol cosa, qualsevol imatge que remotament hagi vist, fora. En aquest cas, per exemple, qualsevol cosa que remetés a una idea de social, problema social, conflicte social, automàticament fora.

Per què?
—Perquè ho hem vist 50.000 vegades i és molt vulgar, és una cosa estúpida, i no té cap sentit, i el cine no serveix per a donar voltes sobre coses a les quals altra gent ja ha donat 70.000 voltes. També vaig mirar altres pel·lícules de l’actor Benoît Magime, molt conegut a França. I qualsevol moment que recordi una cosa que ja havia fet, ni que fos per intuïció, fora.

I en directe paràveu?
—No. Al muntatge. Al directe no dic res. No jutjo res. No m’interessa jutjar, no jutjo res.

Vau anar a Tahití a filmar?
—Sí.  Però va haver-hi la covid, vam aturar, i vam haver de tornar-hi una segona vegada. I no m’agrada. A mi m’agrada anar a llocs que no conec, i una vegada i prou. El fet d’anar a un lloc nou, el xoc que ens produeix a l’equip tècnic (la majoria catalans, una petita part francesos), i als actors (la majoria francesos, una petita part catalans)… El xoc crea una mena d’innocència i fa que en el rodatge em mogui més bé.

Us he sentit comparar-vos amb Tom Cruise.
—Ell va dir que no ensenyaria mai una pel·lícula seva en una plataforma. Està obsessionat amb la idea del gran espectacle. En el seu cas, amb mentalitat americana, l’espectacle és una cosa naïf, optimista, de realització col·lectiva, que no es preocupa per la forma sinó per la tècnica. Ell té molt de respecte a l’espectador. Dóna més del que rep. El 95% de les pel·lícules volen fotre els calés a l’espectador. Aprofitar-se’n. Ell vol donar-li el màxim. Evidentment que se sosté sobre una lògica econòmica, però l’obsessió no és aquesta. Jo sóc l’equivalent idèntic en la tradició europea. A mi em preocupa obsessivament la forma. La tècnica no tant com ell, i d’una altra manera, com Godard, que als seixanta va col·laborar amb les càmeres AtomOne per fer-les portàtils, com els equips de so. Jo ara sóc el primer del món que ha filmat amb la Blackmagic Pocket, que és una càmera que només costa 2.000 dòlars o 3.000. Cruise és l’optimisme americà, i la tradició europea és més autocrítica, anticanònica, iconoclasta, destruint el que hi havia abans. Ens basem més en la introspecció i l’autocrítica.

Us veieu filmant als Estats Units?
—A mi m’és igual. Jo vaig on em cridin. Jo estimo els qui m’estimen. A veure, hi ha gent que m’estima i jo no l’estimo. Però jo només estimo els qui m’estimen.

No heu estimat mai sense retorn?
—No! No m’ha passat mai. Per principis. Ni a escala professional, ni personal, ni social. A mi, exclusivament, només m’agrada la gent a qui jo agrado. Al revés pot passar. Que algú no m’agradi i jo a ell li agradi. Pot passar. Però intento d’evitar-ho, també. Perquè és una forma d’injustícia. I no m’agrada.

Per què teniu tendència pel món francès, darrerament? Els tres darrers films, amb actors francesos i en francès.
—Diners. És on hi ha els diners. Jo sempre he estat un gran admirador de la cultura francesa. No tant del seu sistema polític, però sí de la cultura. I ells són molt respectuosos amb la cultura, en especial amb el cinema d’autor; tenen tradició, hi ha hagut afinitat natural.

A canvi, us voldran fer seu. Albert Serra, cinéaste français.
—A mi m’és igual. Jo sóc d’allà on em permeten treballar.

Heu fet films en català i francès. I en espanyol?
—Encara no s’ha donat la casualitat. Ara faré una pel·lícula sobre toreros, i segurament serà en espanyol. No es pot dir el nom dels toreros, encara, perquè són contractes amb gent molt famosa.

Teniu quaranta-sis anys. Tindreu fills?
—No, perquè com es veu a la història, per tota la gent que ha de fer coses grans i compromeses, si s’ha d’arriscar, això és un llast. La gent acaba tenint una tendència més conservadora, en família: no facis això, no facis allò altre.

Picasso va tenir fills. Hi ha militars que arrisquen la vida, amb fills.
—Tampoc hi he pensat gaire. No és una cosa que em plantegi. Però sí que es podria dir que aquest grau de radicalisme que he tingut per fer coses hauria estat impossible. D’entrada, econòmicament, no seria raonable.

Per anar acabant, us demanaria recomanacions de films, però dieu que no en mireu. Quin llibre us ha interessat darrerament?
—Com que estava tan cansat de la pel·lícula, llegia coses una mica més superficials. Per exemple, dues biografies del modista Karl Lagerfeld, que han sortit ara, és un personatge que em fascina molt. M’agrada la seva filosofia de vida. Extremadament original. Una vida de somni. Això és el que m’influencia per a les pel·lícules: la gent que admiro. Sóc un gran fan de Michael O’Leary, el CEO de Ryanair. Tinc sis llibres sobre ell. Dec ser l’única persona al món que té sis llibres sobre ell. És una personalitat molt interessant. La cosa que més em fascina és que aquest home ha insultat el primer ministre d’Irlanda, els ministres de transport de la Unió Europea, fins i tot caps d’estat. Els ha dit de tot. I resulta que és en un negoci ultraregulat, que depèn de concessions públiques. I a part d’insultar-los, ha creat la companyia més gran d’Europa, la que transporta més passatgers. Més que Lufthansa, Air France en un negoci ultraregulat. Això té cap explicació racional en el teu cap?

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes