Albert Elfa (Mont-ros, 1957) ha estat un dels periodistes més reconeguts de TV3, on ha treballat del 1989 fins a la jubilació, el 2023. Durant més de tres dècades, ha estat corresponsal a Jerusalem, Washington i Brussel·les, i ha protagonitzat algunes fites: va ser al primer equip desplaçat que va accedir a la zona zero de l’huracà Katrina a Nova Orleans, i el primer periodista d’una televisió estatal que va entrar a la presó de Guantánamo.

L’any passat va publicar Oh, la humanitat! (Folch&Folch), un llibre en què explica algunes anècdotes professionals inversemblants –com quan no va reconèixer George Clooney i Matt Damon, i quan va passar dotze hores amb Fidel Castro–, però sobretot en què reflexiona sobre la seva feina i sobre com l’ha modelat personalment. Elfa visita VilaWeb per parlar del llibre, de la seva experiència a Gaza i del moment que viu la política internacional.

—En el llibre recolliu vivències i reflexions sobre la carrera periodística com a corresponsal de TV3. Però no les ordeneu cronològicament ni espaialment, sinó mitjançant les emocions i els sentiments que us van generar. Per què?
—Va ser una injecció de responsabilitat que em va venir quan un dia que passejava, mentre travessava un pont de la ronda del Litoral, em vaig trobar amb una noia que es volia suïcidar i la vaig acabar convencent que no ho fes. Va ser un fet que em va trasbalsar i, quan vaig arribar a casa, la meva companya em va proposar d’escriure com ho havia viscut. Així, ho vaig posar a Twitter, vaig tenir 500.000 visites i em va generar una relaxació emocional important. Llavors vaig pensar que aquella situació tan dura potser l’havia sabuda entomar perquè havia viscut moltes situacions dures a la vida. I, per una altra banda, el fet d’explicar-ho m’havia anat molt bé. I d’aquí va sorgir la idea del llibre. No volia fer un llibre de memòries cronològic, sinó que volia explicar les coses d’una altra manera, mitjançant les emocions que havia viscut, i reflexionar sobre com m’havia descobert a mi mateix en aquesta etapa.

—Algunes de les experiències més esfereïdores que relateu són de la vostra etapa a Gaza. Hi arribeu el 2009, enmig d’una espiral bèl·lica del conflicte, sense cap experiència prèvia en una zona de guerra. Què us va sorprendre més?
—Era un corresponsal de guerra que no havia estat mai en cap guerra. Per tant, no sabia quina guia havia de seguir, però no n’hi ha cap. Has de seguir els instints. Primer, els professionals, per saber explicar bé el que veus. I, segon, els personals i pràctics per sobreviure. Si et vénen ganes de llançar-te a terra perquè et fan por les bombes que esclaten, ho fas. De fet, els productors i el càmera que tenia se’n reien de mi perquè no em tallava un pèl. Al principi sents por, però de seguida s’esvaeix quan arriba el moment d’explicar al món el que veus, d’explicar el patiment dels altres. I això et fa sentir molt satisfet i et fa esborrar qualsevol sensació de por.

—Expliqueu que fins i tot us vau acostumar a conviure amb les bombes.
—Sí. T’acabes lliurant a la sort perquè no hi ha cap altra possibilitat. Una vegada, l’exèrcit israelià em va trucar al telèfon per avisar-me que anaven a bombardar l’edifici on era. És una manera que tenen de guanyar-te, d’exercir de patriarca que et protegeix i després esperen que ho paguis amb bones cròniques. Però normalment no funciona així i t’has de lliurar a la sort i a la feina, que és un escut protector. La feina és l’armilla antibales que dus a sobre tot el temps i que et permet de continuar sense pensar en com et batega el cor, i dormir.

—Per què és un conflicte que polaritza tant la societat catalana?
—Perquè hi ha bons i dolents. Uns que prenen part pels uns i uns altres pels altres. A més, han estat unes comunitats molt pròximes. El món jueu i l’israelià, també els quibuts, han estat especialment admirats per les elits i també per la burgesia. Per la seva manera de protegir la cultura i la llengua. Dit això, no s’han de confondre els jueus amb tot el que fa el govern d’extrema dreta d’Israel i el seu exèrcit. Per una altra banda, el moviment palestí també ha estat un moviment anticolonialista, de defensa dels seus valors… I tradicionalment hi ha hagut lligams amb el món àrab. I són el dèbil, que sempre atrau una mica més. Per tant, existeixen aquests dos mons. Hi ha molta gent que es posa al costat dels israelians per afinitats culturals, perquè són blancs com nosaltres, Tel-Aviv és la ciutat dels gais, s’hi fan concerts, exposicions… Som nosaltres, però traslladats allà. En canvi, els palestins tenen poc a veure amb nosaltres. És una cultura absolutament diferent i socialment molt menys avançada en aquests aspectes.

—Aquest abrandament que genera el conflicte fa que, sobretot a les xarxes, es parli molt de la tasca que hi feu els corresponsals. Notàveu una pressió especial?
—Per part de l’empresa mai no vaig notar cap pressió. Al contrari, em deixaven fer absolutament, creien en el meu criteri i en la meva manera de veure el conflicte. Les crítiques que rebia eren de col·lectius catalans molt militants i també d’una organització que hi ha a Israel que té cura de tot el que surt publicat sobre l’estat en tots els idiomes del món. Fins i tot, em seguien a alguns directes i m’insultaven en català. El primer dia que em va passar vaig quedar al·lucinat! Són uns nanos, becats pel govern o l’exèrcit, que a canvi es dediquen a bussejar a les xarxes per contrarestar tot allò que es diu de negatiu sobre Israel en l’idioma que els toca. Però els atacs més forts venien de Catalunya, d’alguns grups molt radicals, que crec que no són ni jueus, simplement són d’extrema dreta i em veien com un element a qui tapar-li la boca. De totes maneres, no em deixava intimidar.

—També expliqueu que en un dels retorns a Barcelona, un dels responsables d’informatius va qüestionar-vos la feina i es va declarar obertament pro-israelià.
—El comentari que em va fer aquest sots-cap d’informatius era purament a títol personal i una miqueta amb to de foteta. Ell és pro-sionista i creu que els altres han d’alinear-se en algun bàndol. Li vaig contestar, i en el llibre ho explico, que sóc periodista. El que passa és que si expliques el que veus allà, no els agrada. Si un avió israelià bombarda la franja de Gaza i mata dues-centes persones indiscriminadament en un barri de refugiats, ho he d’explicar. I per a alguns, el simple fet de fer-ho ja et converteix en antisionista.

—Com heu viscut des de la llunyania aquesta nova espiral del conflicte?
—Molt malament. Fins al punt d’arribar a obsessionar-me, d’haver de parar de cercar informació i d’intentar posar-me en contacte amb els equips que havia tingut a Gaza. Quan hi vas a treballar, necessites un equip de la franja, perquè l’equip israelià òbviament no podia entrar-hi amb Hamàs allà. I bé, no vaig poder posar-me en contacte amb cap d’ells, no sé si són morts o simplement no tenen connexió a internet. Per una altra banda, el fet de veure el que passava era tan dur, tan cruel… El fet de veure com han anat matant els periodistes, cercant-los com a objectius. I, finalment, veure el tarannà que ha pres el govern d’Israel, un govern d’extrema dreta absolutament salvatge, que vol ocupar-ho tot, que ha convençut la població israeliana que és millor un àrab mort, encara que sigui un nen, que qualsevol altra cosa. I per què? Perquè els han menjat el cap amb la idea que els àrabs els atacaran i els massacraran.

—Aquest episodi comença amb l’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023.
—El 7 d’octubre és una cosa increïble. He passat moltíssimes vegades pel control d’Erez. És un búnquer brutal, immens, de ciment armat, massís, ple d’armes sofisticades, teledirigides, amb controls per tot arreu, milers de soldats… Que quatre ridículs amb unes avionetes i un buldog, aconseguissin de travessar-lo i estiguessin quaranta-vuit hores dins el territori d’Israel sense que vingués l’exèrcit… És increïble, impensable.

—Vau tenir l’oportunitat de ser amb Netanyahu. Què us va transmetre?
—Em va convocar a una sala juntament amb dos periodistes més i ens va explicar el problema que tenia a Gaza. Nosaltres ja sabíem què ens explicaria, que no tenia cap altra opció que la guerra, que només li quedava l’opció d’atacar, que Hamàs distorsionava la vida dels israelians amb els coets… Val a dir que, fins a cert punt, tenia raó, però no explicava el que feien ells, que era igual o pitjor. Perquè si Israel hagués volgut, el conflicte s’hauria acabat fa anys. És David contra Goliat. I enmig d’aquest relat, em vaig fixar que se li inflaven unes venes al front i un ull es posava guenyo. Estava tan posat en el seu paper histriònic, que no podia controlar la gesticulació. Feia una mica de por.

—Gairebé quinze anys després, continua com a primer ministre.
—Continua perquè el sostenen les guerres. Les guerres li donen popularitat, perquè fa entendre a la població que necessita algú que de veritat cregui en la defensa, i qui de veritat creu en la defensa és ell. No un centrista o un d’esquerres, malgrat que l’esquerra ja no existeix allà.

—Traslladem-nos a la vostra etapa a Washington, en la qual vau cobrir el final de l’administració de Bush fill i la gran irrupció de Barack Obama. Al llibre expliqueu el carisma que desprenia durant la campanya per a la nominació demòcrata. Us va decebre la seva labor al capdavant de la Casa Blanca?
—No, quan coneixes la política nord-americana ho entens. Una cosa són els mítings i una altra és la realitat. Deia: “Tancaré la presó de Guantánamo.” Però resulta que quan es posa a fer-ho han de decidir a quines presons traslladar alguns dels presoners que hi havia. A una presó d’Oklahoma? El senador demòcrata d’Oklahoma ràpidament deia que no, i ja no et dic el republicà! A més, són figures absolutament independents del partit. Va fer el que va poder, limitat perquè tenia el congrés en contra. Ara, Donald Trump fa el que vol, perquè li és absolutament igual l’ordre internacional i l’ordre nacional. Però en aquells moments, hi havia unes certes normes del joc i aquestes no li van permetre a Obama de fer la meitat de les coses que s’havia proposat.

—Us imaginàveu el grau de polarització social a què s’ha arribat en aquesta segona administració Trump?
—No m’ho hauria pensat mai, i si algú m’ho hagués dit, no m’ho hauria cregut. Els precedents de dirigents republicans que coneixíem, per molt conservadors i de dretes que fossin, respectaven les normes. Per tant, era impossible d’imaginar-se una cosa com la que ha passat ara. De totes maneres, ara vivim en el moment de les tecnològiques, dels algoritmes i de les bombolles. Les tecnològiques ens han col·locat en unes bombolles en què rebem una informació mediatitzada per un interès polític brutal. I això passa a la meitat dels Estats Units, que a la seva bombolla hi tenen la Fox i més diaris extremistes. Tinc coneguts republicans que han embogit i volen creure que coses que saben que no són certes, ho són. Segons ells, totes les coses dolentes que passen als Estats Units són inventades per l’enemic i no volen veure res més. Les realitats són construïbles. Cadascú les interpreta de la manera que més li convé. I això ha aprofundit moltíssim en la societat nord-americana, especialment al centre, on hi ha gent molt conservadora i religiosa que abans mirava a les costes i se sentia de segona categoria. La població de les costes dels EUA tradicionalment ha estat més progressista, ha acceptat el matrimoni gai, el feminisme… Ha acceptat tots aquests avenços socials que als de l’Amèrica més profunda els superaven. I ara aquesta gent més conservadora ha pres el relleu i són ells els ciutadans de primera i els altres són els woke, els nous ciutadans de segona. I ho han fet encapçalats per Donald Trump.

—Quan éreu als Estats Units, Donald Trump era un gran empresari, però també era considerat excèntric. Esperàveu que fos capaç de galvanitzar aquesta ràbia i descontent de tota una part de la societat nord-americana, especialment la que més ha rebut els efectes de la globalització?
—Trump era considerat un friqui i un home de negocis guanyador a mitges, perquè havia perdut credibilitat a Wall Street. Era impensable que un personatge així arribés a la Casa Blanca. Fins i tot els demòcrates ho pensaven. Quan es va presentar contra Hillary Clinton, el van menysprear. I ell va saber guanyar-se la gent. A més, els demòcrates representaven l’establishment, l’encarcarament en el poder. Després hem vist com ha acabat. Ara comença a dir que potser no cal fer les eleccions previstes pel novembre, que els americans ja saben el que volen i que, si les fan, les manipularan els demòcrates. Si això passa, és un cop d’estat. I és clar, qui l’aturarà? L’exèrcit? L’FBI? La CIA?

—Salvant les distàncies, aquest vot contrari a l’establishment i d’estructures de poder, que fa molts anys que funcionen, es pot donar també a casa nostra?
—Més que un moviment contra l’establishment, el que passa a Catalunya i a tota Europa és que hi ha una maquinària política per a promoure el trencament, l’extrema dreta i, sobretot, l’anul·lació absoluta de l’european way of life, el sistema de vida europeu, que sustenta els drets humans, el repartiment de la riquesa… Aquestes coses que es consideren antiquades, que consideren hippies o woke. I aquest és l’objectiu tant de Donald Trump com de Vladímir Putin i de la Xina. Acabar amb la Unió Europea. Van finançar el Nigel Farage i van aconseguir el Brexit. Han finançat Le Pen, Salvini… I això no neix de la nit al dia. Això ha estat promogut especialment per les tecnològiques, que són les que ho financen tot, ho controlen tot i les que “algoritmen” les nostres vides, les dels partits polítics i les dels votants.