Alacant pel valencià

Aquest diumenge, 23 de novembre, la plataforma Alacant pel Valencià, que agrupa una cinquantena de col·lectius i associacions en defensa de la llengua, de la capital del sud, de la comarca, però també de tot arreu del país, ha convocat una manifestació amb el lema “Defensem la llengua, som País Valencià”. Aquesta mobilització no sorgeix del no-res, sinó que és la resposta de la societat civil a les agressions contínues dels governs de PP i Vox contra la llengua i la cultura pròpies, que s’han focalitzat, precisament, en la que és vista com la baula més feble del país: la ciutat d’Alacant.

En novembre de 1983, durant la primera legislatura autonòmica, es va aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). I aquest acte va tindre lloc simbòlicament a Alacant. La intenció i el missatge eren explícits. De fet, la LUEV es va conèixer com la llei d’Alacant. Aquesta normativa, tanmateix, naixia amb poca ambició. Les Corts de llavors estaven dominades per la majoria absoluta d’un totpoderós PSOE i una oposició formada per Alianza Popular i un PCPV que, en certs moments, va amenaçar, fins i tot, de jugar al lerrouxisme. Els comunistes valencians estaven llavors dirigits per l’albaceteny Antonio Palomares, que arribaria a flirtejar també amb el blaverisme. Les disputes internes eren, de fet, molt fortes, i varen acabar amb l’expulsió d’Ernest Garcia, fundador d’Unitat del Poble Valencià. El valencianisme polític, tanmateix, a causa del llindar electoral del 5% –que encara continua vigent, a propòsit–, una construcció de l’espanyolisme de precisió quirúrgica, va restar al marge de la construcció institucional de l’autonomia. No era fàcil ser valencià –ni ho és.

La llei d’Alacant ja naixia obsoleta, per tant. Però, així i tot, més de quaranta anys després, l’espanyolisme fins i tot ha posat en marxa una campanya per a enderrocar-la, de facto, que és, a parer meu, de manera clara i destacada, l’agressió més greu contra la nostra llengua i la nostra cultura de tota l’etapa autonòmica: fer d’Alacant una ciutat castellanoparlant legalment. També històricament.

Un dels problemes de la LUEV és que establia una oficialitat del valencià en l’autonomia a doble velocitat, ja que determinava dues zones del que es va definir com a predomini lingüístic, que delimitaven els drets i els deures lingüístics de la ciutadania valenciana. Així, es pot dir que, a la zona catalogada com a valencianoparlant, el valencià accedia a una oficialitat restringida, al costat del castellà, llengua hegemònica, també legislativament, mentre que, a la zona catalogada com a castellanoparlant, de facto, el valencià no hi era –no hi és– oficial. Això implica, per exemple, que, en aquesta zona, l’anglès és una assignatura obligatòria de l’ensenyament, mentre que el valencià només hi és optativa. La llengua vehicular només pot ser-hi el castellà, i el valencià hi té l’accés vedat, fins i tot encara que siga la tria majoritària dels pares, com s’ha demostrat recentment amb la “llibertat” educativa de PP i Vox. Més de quaranta anys d’autonomia no han aprofitat, en aquest sentit, ni tan sols perquè la Generalitat obrís un centre educatiu al Baix Segura que vehiculàs l’ensenyament íntegrament en valencià i que servís com a referència per a fer créixer l’aprenentatge del valencià a la comarca.

Ara bé, com hem vist, fins i tot això és massa, per a PP i Vox, que ara volen que Alacant canvie de zona i passe a ser considerada una ciutat castellanoparlant. Cal entendre molt bé què vol dir això, perquè, un primer colp d’ull –i l’ús fal·laç i demagògic que en fa l’espanyolisme, òbviament– d’aquest concepte de “predomini lingüístic” que hi ha en la LUEV ens pot confondre. Aquest predomini no fa referència a la llengua majoritària del cens de la població, sinó a la que es podria qualificar de llengua històrica de la ciutat. Alacant, doncs, no podia ser una altra cosa que valencianoparlant. Sancionar legalment Alacant com a ciutat castellanoparlant, per tant, és oficialitzar institucionalment l’èxit de la substitució lingüística. L’èxit d’una castellanització imposada estatalment –i tantes vegades a colp de pistola, de fet– que, més enllà de fer-nos castellanoparlants monolingües, ens ha de fer també castellans de planta vella. Només cal una ullada a la planta dels carrers d’Alacant, plasmació ben visual del projecte nacional de l’espanyolisme: Alfonso X El Sabio, Navas de Tolosa, Salamanca, Bailén, Castaños, etc. No es pot ser valencià i espanyol. Ells ens ho diuen clarament. Ser espanyol vol dir ser castellà. Tan castellà com Burgos, no només castellanoparlant.

Només pel simbolisme que implica aquesta maniobra, ja n’hi hauria prou. És tan agressiu, que el PP de la Diputació d’Alacant s’hi ha hagut de posicionar en contra. Tímidament, però en contra. És tan agressiu, que fins i tot genera molèsties en certs sectors del PP valencià. Poca broma. Però no cal dir que, a més, no es queda sols en el simbolisme, sinó que també implica una restricció encara major dels drets dels valencianoparlants alacantins. Si, fins ara, els successius governs municipals –no només els del PP– hi han funcionat com si el valencià no hi fos oficial, pràcticament, ara –hi insistim– aquesta condició estaria sancionada legalment. Amb tot el que això comporta –torne a insistir-hi.

A Alacant ens juguem la llengua i el país. Si Alacant ara és considerada legalment com a ciutat castellanoparlant, quina altra ciutat –quin altre municipi, per menut que siga!– en restarà sana i estàlvia? Per què no València, Palma o Barcelona? Ens podem pensar que a Sueca o a Vic estem molt tranquils, però quina vàlua per a la llengua transmetem a les noves generacions, si els diem que han de parlar castellà a Alacant?

Alacant, tanmateix, encara viu en valencià. De manera minoritària, sí, però decidida. I contra tot el sistema nacional espanyol. És molt habitual que l’espanyolisme a Alacant –a diferència d’altres llocs, on encara no ho té permès– siga negacionista i afirme que no hi parla valencià “ningú”. Així ho va explicar, de fet, Toño Peral, regidor del PP, en un debat electoral. I, tot fet un milhòmens, ho argumentava amb una dada, que jutjava inapel·lable: només un 2% o 3% dels usuaris del telèfon d’atenció municipal triaven el valencià. Si, d’entrada, això ja vol dir que, com sempre dic, el meu nom és Ningú, i, a més, hi afegim les beceroles de la sociolingüística, entenem que hi ha una comunitat valencianoparlant a Alacant ben viva. Un 2% o un 3% de gent que, quan alça el telèfon per a una gestió burocràtica, no fa cas del missatge en castellà que li apareix i, així i tot, es busca problemes –perquè així funciona aquest ajuntament– per a exigir el seu dret d’atenció en valencià. Poca broma. Quin percentatge en resultaria, en aquestes condicions, en altres latituds que ens semblen valencianíssimes o catalaníssimes? Això és, de fet, una llavor de futur que cal que tinga tot el nostre suport des de tot arreu del país el pròxim diumenge. Alacant pel valencià. Perquè no pot ser d’una altra manera, de fet.