Durant molts anys, per influència de Jem Cabanes, el Pla de la Garsa va formar part dels meus restaurants de capçalera a Barcelona. I durant una època s’hi va afegir la proximitat geogràfica: vivia al carrer de la Blanqueria i el restaurant era just girant la cantonada, a Assaonadors, 13. A banda ser bonic i acollidor i que els cambrers t’entenien i t’atenien en català, el Pla de la Garsa era conegut per la cuina freda a base de patés, embotits i sobretot formatges d’arreu dels Països Catalans, que el cuiner Pep Palau seleccionava i importava personalment de Perpinyà. Després s’hi van anar afegint plats més elaborats, com el timbal de botifarra negra amb rossinyols, la coca de foie amb ceba caramel·litzada i els triangles d’albergínia arrebossats amb formatge tendre de Maó. Nyam!

La història del Pla de la Garsa es remunta al segle XVII, quan era l’Hostal de la Bona Sort, on s’aturaven i en partien diligències i correus d’un Born que era el nucli comercial de la ciutat. A l’Anuari del Comerç del 1902 es diu que hi venien “vins i olis” i el propietari era Joan Pujol. I el 1927 sabem que era un celler per als treballadors del barri. L’any 1976, mentre ben a la vora la sala Zeleste propagava l’Ona Laietana, la família Solé Sugranyes va comprar el local i el va convertir en un restaurant. N’era el titular Ignasi Solé Sugranyes, mort el 2021, revolucionari comunista i llibertari com el seu germà Oriol, que durant anys va regentar una botiga de pòsters històrics just al davant del restaurant.

Tota aquesta introducció és per a explicar que un dia que érem al Pla de la Garsa amb una colla de periodistes estrangers, mirant de fer-los entendre les glòries i misèries de la cosa catalana, el cambrer que ens atenia –o potser va ser el nou amo, no ho recordo bé– em va indicar un objecte no identificable, de dimensions considerables, que hi havia sobre un prestatge elevat: “Saps què és això?” “Ni idea”, li vaig respondre. “Doncs és una de les vietnamites que feien servir Puig Antich i la colla del MIL per a imprimir els fulls volants i la propaganda.” Sabedor de les connexions dels Solé Sugranyes amb el MIL, no vaig dubtar ni un moment de la veracitat d’aquelles paraules. En vaig fer una fotografia amb el mòbil i vaig anotar el tema en una llista on acumulo idees que es poden convertir en articles algun dia.

Quan el Pla de la Garsa va tancar el 2023 vaig pensar que, a banda perdre-hi un restaurant de referència, un més, com el Senyor Parellada dos anys abans, també havia perdut l’oportunitat d’investigar sobre la vietnamita del MIL i com hi havia anat a parar. La fotografia que vaig fer aleshores deu ser en algun núvol digital, però no sabria ni trobar-la. I fa unes quantes setmanes, quan vaig llegir que el Barnasants i el Tradicionàrius recuperaven La balada d’en Solé Sugranyes de Jaume Aiats, una òpera de butxaca sobre la vida de l’Oriol, per a commemorar els cinquanta anys de la seva mort, vaig decidir que com a mínim faria aquest article i rellegiria els llibres que tinc per casa sobre aquell revolucionari il·lustre.

El primer llibre i el més complet és Oriol Solé, el Che català, del periodista Joaquim Roglan. En el recorregut que fa per la seva vida, és interessant de comprovar-ne l’origen: “La meva família és una família tradicional catalana. La meva mare s’ocupa dels seus onze fills i jo en sóc el cinquè. L’esperit de respecte a la llibertat ha estat remarcablement infós als fills i també l’esperit de lluita per a garantir aquest respecte.” Són paraules escrites per ell mateix en un text del 1969 per a sol·licitar el certificat de refugiat polític a França. Una família benestant, catalanista i catòlica com n’hi ha tantes. Potser és anecdòtic, o no, que una de les seves primeres parelles fos Mònica Maragall, germana de Pasqual Maragall, amb qui s’escapava sovint a Vilanova i la Geltrú. En aquest llibre, és especialment rica la darrera part, en què la mare i alguns germans i companys de lluita en fan un retrat sincer, sense idolatrar-lo (no era el Che) i incloent-hi defectes i contradiccions.

Després hi ha El MIL, una historia política, en castellà, de l’historiador i bibliotecari Sergi Rosés, que fa una aproximació més acadèmica i menys periodística a la figura d’Oriol Solé, inscrita en l’anàlisi del MIL com a grup revolucionari armat, que és l’objectiu principal del volum. Tal com explica Jann-Marc Rouillan al pròleg, el principal mèrit de Rosés és la desmitificació de la vida i l’evolució del grup i els seus membres, que sovint van ser instrumentalitzats i considerats només com a lluitadors antifranquistes, malgrat que en el fons eren uns autèntics revolucionaris anticapitalistes i anarquistes que no sols volien tombar la dictadura. Això també queda ben clar a Escrits de l’Oriol i per a l’Oriol, un llibre que l’Editorial Descontrol va publicar ara fa cosa de deu anys amb texts seus, perfils d’altri i un grapat de poemes que li són dedicats aplegats per David Castillo.

El retrat d’Oriol Solé Sugranyes es pot completar recuperant el film La fuga de Segovia, d’Imanol Uribe, de l’any 1981. Aquesta cinta pionera d’allò que s’ha anomenat cinema basc permet de fer-nos una idea de com va morir el nostre protagonista. Després d’haver estat detingut i empresonat mantes vegades, va arribar a la presó de Segòvia just quan una colla de presoners d’ETA eren a punt de fer-se escàpols. La fugida fou un èxit i vint-i-nou presoners polítics (vint-i-quatre de bascs i cinc de catalans) es van fer fonedissos per un túnel cavat durant mesos que connectava amb el col·lector d’aigües fecals. Però la segona part del pla va fallar perquè el mugalari encarregat de passar-los a França no es va presentar al lloc convingut. L’endemà, el 6 d’abril de 1976, Solé Sugranyes va caure mort per un tret de la Guàrdia Civil espanyola a les muntanyes que hi ha als afores d’Auritz (Navarra), a ben pocs centenars de metres de la frontera administrativa entre tots dos estats. Dilluns que ve en farà cinquanta anys.

Molts dels qui surten al film eren presoners d’ETA i guàrdies civils reals, o sigui que el rodatge devia ser divertit. Uribe fins i tot ha explicat alguna vegada que uns quants membres d’ETA havien demanat de fer de guàrdies civils. És allò de les contradiccions que dèiem abans. Qui hi fa de Solé Sugranyes és Ovidi Montllor, que canta ‘Rossinyol que vas a França’ en un parell d’ocasions. La cançó és perfecta, és clar. Però es veu que la que agradava de debò a Solé Sugranyes i els seus companys del MIL era ‘Me n’aniré a la muntanya’, de Quico Pi de la Serra, força anarquista ell també. Per això n’hi ha un fragment en una placa sobre la seva tomba al petit cementiri de Bor, a la Cerdanya. Fa així, la cançó: “No vull ser oficinista, ni paleta, ni manyà; / sols deixaré la guitarra per l’eina d’anar a caçar. / Però si s’acosta una guatlla la deixaré continuar, / que la bèstia que jo caci no serà d’aquest volar. / Serà verda i molt traïdora, molt me n’hauré de guardar, / pitjor que el llop i la fura, l’escurçó i el relliscar, / pitjor que una nit sense arbres, pitjor que el fred i la fam. / Que la bèstia que jo caci no serà d’aquest volar / i amb la guitarra l’espanto, però no l’arribo a matar.”