Això tampoc no és un conte de Nadal

A les fotografies en blanc i negre de la llauna de Cola Cao hi ha molts més mons que no els que el temps ens deixa entreveure en unes imatges que massa vegades estan entelades. A les fotos hi ha el temps. Aquell temps que transcorria al ritme d’unes hores lentes. Estiriguissades. Tot durava més. Els diumenges, per exemple, eren més llargs, en blanc i negre. I els vespres, quan la tramuntana udolava i sacsava les ventalles de les finestres, també. I quan un llamp apagava la llum, les bellumes de les espelmes projectaven ombres a les parets fins que es consumien, perquè les apagades també eren inacabables. I sempre era “d’ells”. Un “ells” indeterminat que després vaig saber que era “l’elèctrica”. Llavors, tot quedava fora de pla, un lloc que quasi sempre sol ser més interessant que el centre enfocat.

Dins aquella capsa de llauna, hi havia la colàrsega i els escars, els llaüts i les tèquines, els garbells per a fer gambeta, i les anguiles de la font que sobrevivien a l’escuma del sabó Lagarto, que empraven les dones que hi anaven a rentar la roba. Hi havia les xarxes dels pescadors esteses al pla de Sant Joan, que feien una olor profundíssima de salnitre i de peix podrit. Hi havia la casa dels avis, a Baixamar. Hi havia silencis que eren amables i rialles vermelles. Hi havia l’àvia, que era molt jove, i hi havia l’avi, que duia una boina negra i feia el xubec en una cadira gronsadora de fusta marró.

Hi havia festes. El dissabte de Nadal, els homes anaven al bar Plata o Ca’s General a beure calent i anaven a fer feina amb unes mitges mosques i ganes de cantar. Hi havia el brou i la vianda i la sopa de la reina. Hi havia el vers damunt la cadira, amb angelets i vaques i bous, i el bon jesuset, que tenia tant de fred, i hi havia els diners d’anous. Hi havia una safra de galetes variades i torró de la reina i torró fort i torró fluix, i amargos i rotllos que havia fet l’àvia amb ametlla i sucre i blanc d’ou. Hi havia el bòtil d’anís i el de conyac i el de xampany Codorniu, que els adults es bevien en copes xates i amples, com les de les pel·lícules.

Hi havia l’arbre de Nadal que solia ser un pi jove i primet que anàvem a cercar a la marina. Hi havia les bolles que eren de vidre i cada any se’n rompia alguna. M’agradaven molt unes que eren irisades i el color canviava segons com la miraves. Hi havia les garlandes i l’estrella i l’angelet, i les cireretes del bon pastor. Hi havia el paper de plata dels estoigs de xocolata que feia un riu al desert del betlem, les casetes de suro i la molsa que també dúiem de la marina. Hi havia el betlem de Santa Clara i els Pastorets a Sant Miquel, amb el dimoni amb cua i l’olor de sofre que sortia del fossat, i “A Betlem, me’n vull anar…”. Menjàvem neules i regalèssia. I el dia de Sant Esteve arribava el patge dels Reis de l’Orient. I el sol es ponia vermell damunt la mar i algú sempre deia que es notava que el dia ja s’havia allargat i que d’aquí a mig any ja tindrem Sant Joan passat.

Hi havia fred a les mans i al nas, i les nafres als genolls, i la bufanda teixida de calça i unes manyoples de llana i el jersei de coll alt, que a vegades picava i sempre escanyava, i els leotards, i unes sabates per a anar a escola i unes altres per a anar mudada. I hi havia la felicitat, perquè encara no sabia què era la pèrdua, ni l’enyor, ni el mal.

No hi havia neu, ni Pares Nadal, ni missatges en anglès, ni jerseis amb rens, No hi havia un nom per a la gent a qui no li agradava Nadal. Tampoc no ho proclamaven als quatre vents i es menjaven la soledat a casa, al costat de la ràdio, potser, amb l’esperança de sentir el seu nombre en aquell sorteig que ara és en color, però jo el continuï veient en blanc i negre. I si no era la grossa, com aquell any dels “dos cacauets” que va fer rica tanta gent de Ciutadella, que li toqui duro per pesseta, o la panera, i que tinguem salut.

A la televisió sempre hi havia un fillet que es perdia i uns rics que se’l volien quedar i un avi que plorava molt. I als matins, durant les vacances, vèiem, pel Circuit Català, el “Salón de la Infancia y la Juventud“ amb el senyor Dalmau i en Viñas i, de Menorca estant, ens semblava un exotisme amb tot aquell bé de Déu d’activitats que feien per als fillets de la meva edat.

Hi havia les felicitacions que enviàvem, amb imatges idíl·liques d’una neu que no havíem tocat mai, o d’estrelles daurades que si les tocaves molt et deixaven els dits plens de purpurina. També en rebíem de la família de Barcelona, i les exposàvem molt contents damunt el bufet del menjador. “Feliz Navidad y próspero año nuevo”, i jo no sabia què volia dir “próspero”. Quan s’acabaven les festes, les recollíem i les guardàvem dins una altra capsa de llauna.

Hi havia, i hi ha encara, un desig universal tot manllevant una de les deu frases que ens proposa el mestre Jordi Badia per felicitar les festes: Que passeu un Nadal radiant, a recer de les maltempsades. Bones festes!