Dimecres nit. Rebo un missatge d’un docent de secundària pel xat privat del Facebook on em fa arribar el seu malestar a raó dels comentaris despectius contra el col·lectiu docent en el programa els Matins de Catalunya Ràdio en relació amb el calendari escolar. Com a darrer missatge en acabar la conversa, m’escriu: “Fixa’t, ara mateix estava preparant una classe de matemàtiques de 1r de Batxillerat per a demà. Per fer bé la meva feina. Entro demà a les 8 h del matí…”. Són les 22:30 h de la nit. L’endemà em contacta de nou per comentar la jugada, i em torna a dir que en aquell moment també està preparant classes. A la mateixa hora de la nit. “Però ja saps que vivim massa bé, el professorat”, em diu. 

En una ocasió em vaig trobar una exalumna d’oposicions que es trobava en un bar sopant amb altres noies, cap a quarts de deu del vespre. Tenien llibretes, ordinadors i materials diversos al costat. En preguntar què feien, em va explicar que eren companyes d’escola, que formaven part de la comissió de festes i que estaven organitzant les festes de l’escola del trimestre perquè en horari de feina no trobaven el moment. 

No ens cansem de defensar que la tasca educativa no es limita a les hores de centre o els dies lectius. Si volem fer bé la nostra feina i abastar tot el volum de tasques que se’ns obliga a assumir a més a més de la preparació de classes, hem d’hipotecar les nostres hores personals fora de l’horari i més enllà dels dies lectius de dilluns a divendres. Així i tot, mai acabes la feina i sempre hi ha tasques noves a fer. Aquest sentiment no és una opinió meva ni de l’organització a la qual pertanyo: dos estudis sobre el malestar docent corroboren que al professorat ens satura la sobrecàrrega de feina i la burocràcia. L’estudi que USTEC·STEs (IAC) vam realitzar el 2024 recull que un 84,56% dels docents considerem que la sobrecàrrega de feina no ha parat d’augmentar en els darrers anys, i en l’estudi estatal recentment publicat elaborat per STEs-Intersindical, un any i mig després del nostre, el percentatge és de 95,94. Dos estudis que constaten una realitat i reflecteixen que, efectivament, la sobrecàrrega va en augment. 

També els dos estudis recullen en un alt percentatge que els docents no ens sentim que se’ns valori socialment ni se’ns tingui en compte en la presa de decisions sobre les polítiques educatives que s’han d’implementar. Un 88% en un estudi i cap al 90% en l’altre. Quan parlem de ràtios, recursos, salaris… hi ha més d’un 80% d’insatisfacció. Les dades dels dos estudis no són opinions parcials ni locals: són estructurals, generalitzades i concloents. Reflecteixen que el personal educatiu no podem més. 

El calendari és una gota en el cúmul de despropòsits. El desacord en la data d’inici de curs no només és per la manca de temps, sinó que té altres connotacions que van més enllà de totes les hores que ens resten: és un menysteniment al treball previ que hem de fer per poder exercir la feina amb qualitat, com si els dies o hores necessaris de preparació no es consideressin una càrrega laboral. Per altra banda, la data d’inici no compta amb el consens del personal, ni tan sols de la comunitat educativa. És, per tant, una imposició que ve d’interessos particulars i no pas d’una necessitat educativa. 

La data d’inici de curs se suma a un cúmul de decisions unilaterals: la reducció de les hores de ciències, filosofia i llengües a batxillerat, els currículums, la tria a dit del personal docent amb places perfilades i entrevistes, els sous, les ràtios… No importa que els resultats a la selectivitat en assignatures de ciències hagin caigut en picat des del 2020 fins ara; tant fa si hi ha docents funcionàries que es treballen a més de 200 km de casa (o 300, 400) perquè els llocs de treball que els corresponen per anys treballats els ocupa gent amb menys antiguitat triada a dit; tant és si en els darrers 15 anys hem perdut un 25% del poder adquisitiu, que el Departament d’Educació faci dècades que no actualitza els complements del nostre sou i estiguem a la cua de salaris de l’Estat amb el cost de la vida pels núvols; i què importa si les altes ràtios, en un context de complexitat màxima on se’ns exigeix una individualització de l’atenció a l’alumnat sense els recursos necessaris, no ens permeten fer classe amb normalitat. Tampoc és important que l’ús del català es vagi perdent a cada passa que fem perquè no interessa defensar la vehicularitat del català i la immersió lingüística. Tant fa si, des de fa dècades denunciem com un mantra persistent i repetitiu les mancances i dificultats d’un sistema educatiu infrafinançat que fa aigües per tot arreu. Se segueixen imposant mesures a baix cost que no donen solucions a les necessitats, que precaritzen les nostres condicions de treball i que comporten que els percentatges dels estudis sobre el malestar docent creixin a cada minut que passa. 

Interessadament i com a estratègia per desviar l’atenció, com a recurs per dividir-nos i desprestigiar-nos socialment, l’Administració i alguns mitjans afins amb presentadors i tertulians disposats a manipular l’opinió pública s’agafen al calendari per no parlar dels veritables motius que ens aboquen a convocar mobilitzacions i vagues d’aquí a final de curs. Però això no va de calendaris: va de qualitat educativa. Les nostres reivindicacions, de les quals en són més que coneixedors, busquen construir un sistema educatiu públic sòlid que eduqui a tot l’alumnat del país amb garanties i amb qualitat. 

Que un treballador públic desprestigiï públicament tot un col·lectiu laboral, també de l’àmbit públic, utilitzant el calendari com si fos l’única cosa que ens importa, és decebedor i alhora deslleial i ens enutja enormement. No obstant això, episodis com els dels Matins de Catalunya Ràdio ens han de reafirmar en el compromís amb la professió i l’educació del país i ens ha d’encoratjar a alçar la veu per combatre discursos populistes. Hem de sortir al carrer a reclamar la millora dels salaris, la reducció de la sobrecàrrega de feina, els recursos per atendre l’alumnat com es mereix, la democràcia als centres, els currículums… i, també, per acabar amb discursos que posen en qüestió la tasca educativa i la nostra professionalitat. 

Farem que la manifestació del 24 de gener i a la vaga de l’11 de febrer siguin un clam per l’educació pública en català, per la qualitat de l’educació, per la nostra dignitat, per fer valdre totes les hores de feina que fem i per reivindicar la importància de la professió que estimem.