Això un dia ho escriuràs

Parlo per telèfon amb la meva germana. Li dic que estic escrivint sobre el pare. No li dic que ella no hi surt. Em sembla que no li agradarà, però és la meva manera de protegir-la.
Parlo per telèfon amb la mare. Li dic que estic escrivint sobre el pare. Li dic que hi surt. Em sembla que no li agrada, però és la meva manera de dir la veritat.

Eider Rodríguez, Materials de construcció. Traducció de Pau Joan Hernàndez. Barcelona: Periscopi, 2023.

L’escriptora d’Errenteria Eider Rodríguez escriu això a l’entrada del 23 de maig del 2019 de Materials de construcció, una novel·la-dietari que ha escrit per entendre el seu pare, l’alcoholisme i la seva família, i per esbrinar, escrivint, d’on ve, com és. Es tracta d’un d’aquells llibres que hi ha gent que els penja l’etiqueta de “valents” perquè qui els escriu ha decidit “despullar-se” davant de qui llegeix. He de confessar que aquesta mena de llibres o em fan patir, si estan ben pensats i ben escrits, o en fujo. Però Eider Rodríguez em va convèncer amb el seu anterior recull de contes, Un cor massa gran (Periscopi, 2019), i m’he llançat a llegir-la.

Dic que m’hi he llançat i és mentida. He obert el llibre amb moltes reserves i el vaig llegint a miques, al principi patia per ella, per si se’n sortiria, després ja he patit “només” com a lectora, però aquesta entrada del 23 de maig em ressona a dins des que la vaig llegir i no em deixa avançar en la lectura perquè aquí, en aquestes línies, ja hi trobo tota una mina de material per rumiar.

Quan escrius, quan vius i escrius, quan l’escriure forma part del teu viure, passa que quan vius una cosa extraordinària, bona o dolenta, agradable o traumàtica, sempre hi ha una veu interior que et diu: “Això un dia ho escriuràs”, o més aviat t’ho pregunta: “Això un dia ho escriuràs?” I si la resposta és afirmativa, és com si aquesta primera pregunta esdevingués una allau de neu que va muntanya avall directe a aixafar-te mentre et demana: “I com ho faràs, digues, com?” Com.

I no sé de quantes allaus d’aquestes he mirat de sobreviure responent amb un encara-no-ho-sé dit amb la boca petita i mirant-me les puntes de les sabates. El com és sempre el gran escull. I em penso que ho és fins que arriba aquella empenta que no saps ben bé d’on ve però que es pot dir que et clava un bon calbot i et diu: “Escriu-ho ara”, com si fer-ho fos no solament una necessitat sinó també una manera, com en el cas de Rodríguez, d’arribar a entendre-ho, allò que va passar. I llavors t’encares a l’escull del com, i escrius, i saps o acabes sabent com fer-ho.

I mira que no m’agrada descriure l’escriure com una necessitat. Em fa l’efecte que quan ho enfoquem així tot plegat agafa una ferum de teràpia de fireta que em fa venir basques. Però els que escrivim és cert que si quan vivim una cosa important de seguida ens diem o ens preguntem si escriurem sobre allò, és que d’alguna manera sí que necessitem escriure. Però si no escrivíssim no ens passaria res, no estem parlant de necessitats vitals, escriure per mi no és físic, ni tan sols és psíquic, és cerebral. El que no escric, no ho perdo, és que encara no ho he escrit, i si no ho he escrit, ho tinc a dins i va fent el que hagi de fer, bategar, fossilitzar-se, desaparèixer, mutar, descansar, esperar, mig esborrar-se, mesclar-se, fer-se ficció, mentida, engany, conte, nova veritat, veritat escrita quan hagi de ser escrita, si és que ho ha de ser mai. Confio molt en el temps i en la memòria, ells acaben de decidir què escric i què no, ens hem de posar d’acord tots tres, aliats sempre.

Eider Rodríguez ha decidit, no sé si tota sola o també amb uns aliats, escriure sobre el seu pare, i el seu pare no és només seu, és també el marit de sa mare i el pare de sa germana, i aquesta escena que us he posat d’entradeta, la de trucar a la germana i a la mare i dir-los que escriu sobre el pare, em paralitza, perquè de cop i volta sóc ella i sé com deu costar fer aquestes dues trucades. Aquí potser sí que s’escauria l’adjectiu valent si no estigués tan desgastat pel mal ús que se’n fa. O potser ni així, perquè és que escriure ja és assumir riscos, crear sempre és un acte de valentia, és creure que el que sortirà del teu cap, de les teves mans, pot interessar a algú, si això no és ser valenta, digueu-me què ho és.

Protegir i dir la veritat, aquest és l’equilibri difícil, impossible fins i tot, que fa Rodríguez a Materials de construcció, i no sé si se’n surt, i ara no parlo de literatura, però he de parlar de literatura, jo, així que només m’he d’interessar per aquest equilibri en clau literària, tot i sentir-me atrapada en l’escletxa que hi ha entre protegir els teus i dir la veritat sobre els teus.

M’ha costat, m’està costant molt, llegir el pare de Rodríguez sense veure-hi el meu. És que fins i tot les dates gairebé coincideixen. Podria llegir-la, la novel·la, veient-hi mon pare, i de fet ho dec estar fent, per això encara no l’he acabada, perquè costa i perquè m’hi nego, en tots dos sentits, m’hi resisteixo i m’hi ofego. I m’adono, mentre la llegeixo i em llegeixo llegint-la, que protegir i dir la veritat és, o ha de ser, el mateix, quan s’escriu, i per això Rodríguez escriu a obra vista, ens deixa veure els maons, el ciment, fins i tot els fonaments del que construeix amb materials familiars.

Però per damunt de tot el que ha fet Eider Rodríguez és una novel·la. Ha dit sí a la pregunta de la seva veu interior i ho ha escrit. I escrivint-ho s’ha anat qüestionant i convencent, convencent i qüestionant, perquè decidir no és un verb d’una sola intensitat, de vegades la decisió és fina com paper de fumar, de vegades gruixuda com el mur d’un temple. D’aquesta decisió n’ha sortit una novel·la que així com devia costar escriure-la, costa llegir-la.

“Tots els fills creuen, tant en silenci com públicament, que els seus pares són especials”, i Materials de construcció és desmuntar aquesta creença i desmuntar-la públicament, per després tornar-la a muntar, perquè en silenci ja fa temps que està en runes i derruïda costa més de traginar. Això un dia ho escriuràs? Decideixo que un dia diré que sí.