26.09.2025 - 21:40
Els gats poden tenir fama d’independents, però les darreres investigacions indiquen que hi compartim una connexió única, impulsada per la química cerebral.
La principal substància implicada és l’oxitocina, sobrenomenada “hormona de l’amor”. És un compost neuroquímic que fomenta la confiança i l’afecte i també s’allibera quan una mare bressola un nadó o quan els amics s’abracen. Ara els estudis demostren que aquest neurotransmissor també és important per al vincle entre gats i humans.
L’oxitocina fomenta la confiança i la calma
L’oxitocina té un paper fonamental en els vincles socials, la confiança i la regulació de la tensió en molts animals, inclosos els éssers humans. Un experiment del 2005 va demostrar que feia que els humans estiguessin molt més disposats a confiar en altri quan practicaven jocs financers.
També té efectes calmants en humans i animals, perquè suprimeix l’hormona de l’estrès –cortisol– i activa el sistema nerviós parasimpàtic (el sistema de descans i digestió) per a ajudar el cos a relaxar-se.
Els científics saben de fa temps que les interaccions amistoses desencadenen l’alliberament d’oxitocina tant en els gossos com en els seus amos, cosa que origina un cercle viciós de vinculació. No obstant això, fins fa poc no se sabia gaire quin era l’efecte que tenia en els gats.
Els efectes d’acaronar un gat que ronca
Els gats són més subtils a l’hora de mostrar afecte. Però els seus amos solen referir els mateixos sentiments càlids de companyia i alleujament de l’estrès que els amos de gossos, i els estudis sostenen com més va més aquests testimoniatges. Investigadors del Japó, per exemple, van informar el 2021 que les breus sessions de carícies amb els seus gats feien créixer els nivells d’oxitocina en molts propietaris.
En aquest estudi, les dones van interactuar amb les seves mascotes durant uns minuts mentre els científics mesuraven els nivells hormonals de les propietàries. Els resultats van suggerir que el contacte amistós (acaronar el gat, parlar-li en un to suau) anava relacionat amb un augment de l’oxitocina en la saliva dels humans, en comparació amb un període de descans tranquil sense el gat.
Moltes persones troben relaxant acaronar un mix que ronca, i les investigacions indiquen que no és únicament pel seu pelatge suau. L’acte d’acaronar i, també, el so del ronc poden desencadenar l’alliberament d’oxitocina en el nostre cervell. Un estudi del 2002 va descobrir que aquesta descàrrega causada pel contacte suau amb un gat ajuda a reduir el cortisol (la nostra hormona de l’estrès), la qual cosa al seu torn pot reduir la pressió arterial i, fins i tot, el dolor.
Quan s’allibera l’oxitocina entre gats i humans?
Les investigacions identifiquen moments específics en què hi ha un alliberament d’aquesta hormona en la nostra amistat entre espècies. El contacte físic suau sembla que és un desencadenant principal per als gats.
Un estudi del febrer d’enguany va descobrir que quan els amos acaronaven, abraçaven o bressolaven els seus gats de manera relaxada, l’oxitocina dels amos tendia a augmentar, igual que la dels gats, sempre que la interacció no fos forçada per a l’animal.
Els investigadors van monitorar els nivells de l’hormona en els gats durant quinze minuts de joc i manyagues a casa amb el seu amo. Els felins amb un vincle segur que començaven el contacte asseguts a la falda o empenyent amb el musell, per exemple, mostraven un augment d’oxitocina. Com més temps passaven prop dels seus humans, més augmentava.
Què passa amb els felins menys afectuosos? El mateix estudi va observar patrons diferents en gats amb estils d’inclinació més ansiosos o distants. Els exemplars evasius (els que mantenien la distància) no van mostrar canvis significatius en l’oxitocina, mentre que els ansiosos (que cercaven constantment el seu amo, però se sentien fàcilment aclaparats quan eren acaronats) tenien nivells alts d’oxitocina des del principi.
Es va descobrir que l’oxitocina dels gats evasius i ansiosos descendia després d’una abraçada forçada. Quan les interaccions respecten la comoditat de l’animal, l’hormona del vincle flueix, però quan un gat se sent acorralat, és esquiva.
Potser els humans podrien aprendre alguna cosa dels seus amics felins sobre com gestionar els estils de vincle. La clau per a crear un vincle amb un gat és comprendre com es comunica.
A diferència dels gossos, els gats no depenen del contacte visual prolongat per a crear vincles, sinó que utilitzen senyals més subtils. El més conegut és el parpelleig lent, un somriure felí que transmet seguretat i confiança.
El ronc també exerceix un paper important en la creació de connexions amb les persones. El ronc greu no sols s’ha relacionat amb la cura dels gats mateixos, sinó també amb efectes calmants en els éssers humans. Sentir aquest peculiar so pot reduir la freqüència cardíaca i la pressió arterial, i l’oxitocina intervé en aquests beneficis.
La companyia d’un gat, reforçada per tots aquests petits augments d’oxitocina de les interaccions diàries, pot servir com a amortidor contra l’ansietat i la depressió, i en alguns casos proporciona un consol equiparable al suport social humà.
Els gats són menys afectuosos que els gossos?
És veritat que els estudis solen trobar respostes més fortes d’oxitocina en les interaccions entre gossos i humans. En un experiment del 2016 molt comentat, els científics van mesurar l’oxitocina en mascotes i propietaris abans i després de deu minuts de joc. Els gossos van mostrar un augment mitjà del 57% en els nivells d’oxitocina després del joc, mentre que els gats van mostrar un augment del voltant del 12%.
En els éssers humans, els nivells d’oxitocina augmenten durant les interaccions socials significatives. Els estudis demostren que el contacte amb un ésser estimat produeix respostes d’oxitocina més fortes que el contacte amb estranys. Per tant, la salutació alegre d’un gos és similar a l’emoció que se sent en veure un fill o la parella.
Els gossos, com que són animals de ramat domesticats per a la companyia constant dels humans, estan gairebé programats per a cercar el contacte visual, les moixaines i l’aprovació de les persones, un comportament que estimula l’alliberament d’oxitocina en totes dues parts. Els gats, per la seva banda, van evolucionar a partir de caçadors solitaris que no necessitaven gests socials evidents per a sobreviure. Per tant, és possible que no mostrin un comportament impulsat per l’oxitocina amb tanta facilitat o consistència. En canvi, els gats poden reservar el seu comportament d’alliberament d’aquesta hormona per als moments en què se senten realment segurs.
La confiança d’un gat no és automàtica, cal guanyar-se-la. Però una vegada concedida, es reforça amb la mateixa substància química que uneix els pares, les parelles i els amics humans.
Així que, la pròxima vegada que el vostre gat us miri lentament de l’altra banda del sofà estant o s’enfili a la vostra falda per arraulir-s’hi i roncar, tingueu en compte que també passa una cosa invisible: l’oxitocina va augmentant en tots dos cervells, i aprofundeix la confiança i alleuja l’estrès de la vida quotidiana. Els gats, a la seva manera, han aprofitat l’antiga biologia de l’amor.
Laura Elin Pigott és professora titular de neurociències i neurorehabilitació, directora d’estudis de la Facultat de Ciències de la Salut i de la Vida, de la Universitat London South Bank.
Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.
