En un punt de la façana de l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem hi ha una escala de fusta, petita i vulgar, recolzada sobre la paret. Passa desapercebuda per a la majoria, però no per a qui en reconeix el símbol, perquè sap que ningú no l’ha tocada de fa segles. Que ningú no la mourà. Aquesta escala va ser col·locada per un treballador que l’any 1757 va reparar una finestra del segon pis i se la va deixar. D’aleshores ençà –cap a tres segles, doncs–, aquella escala roman immòbil en el mateix lloc perquè les sis confessions cristianes que comparteixen l’edifici no s’han pogut posar d’acord per retirar-la. A tot el món és coneguda amb el nom d’escala inamovible i és, en certa manera, un símbol perfecte d’aquesta ciutat prodigiosa: a Jerusalem tot hi té segles i qualsevol modificació amenaça l’equilibri d’una convivència tan laboriosa i complexa com sagrada.

També cada matí, molt enjorn, un home s’acosta a les portes de l’església amb una enorme clau de ferro a les mans. És un home de la família Judeh. Musulmà. La seua família guarda la clau del Sant Sepulcre del 1187 ençà, quan Saladí, havent ocupat Jerusalem, la hi va confiar en un gest de saviesa política i de respecte religiós que la història ha anat ratificant generació rere generació –parlem de més de vuit-cents anys, ja, matí rere matí, dia rere dia.

Quan arriba al temple un altre home, aquest de la família Nuseibeh, li pren la clau i puja per una escaleta de fusta per obrir el pany de dalt. Baixa, obre el de baix i aleshores les portes del lloc on els cristians creuen que va ressuscitar Jesús s’obren per als fidels i els pelegrins. El mateix ritual es repeteix cada vespre per tancar-les. Quasi mil anys de la mateixa dansa quotidiana: uns musulmans que obren el temple més sagrat de la cristiandat, perquè si les claus fossen a les mans dels grecs ortodoxos l’església seria d’ells, i si fossen a les mans dels catòlics, seria catòlica i no es podria compartir. La raó del costum? Els musulmans són neutrals davant la diferència entre els cristians. I més que neutrals: són fidels.

Això és Jerusalem. Reconec que no és fàcil de comprendre-ho de fora estant, però qui hi ha estat ni que siga una sola vegada ho sap: la ciutat vella és un lloc on la història pesa físicament, on l’element sagrat és tan dens que l’aire sembla diferent. Alguna vegada he explicat que aquesta ciutat és l’únic lloc del món on he dubtat sobre si existia un déu, perquè ací la religió és l’essència, es pot respirar en cada carrer, en cada cantonada, es viu al mur oriental i a l’esplanada de les Mesquites, al Gòlgota. L’església del Sant Sepulcre, concretament, acull sis de les branques del cristianisme: l’ortodoxa grega, l’armènia, la catòlica, la copta egípcia, l’etíop i la siriana i totes hi conviuen en una mena d’equilibri tens –aquí les batalles entre cristians solien ser més fortes que no les dels cristians amb els altres–, que s’anomena status quo i que cap govern, cap exèrcit ni cap ideologia, ni en els pitjors moments, no havia trencat en segles. Fins ahir.

Ahir, Diumenge de Rams, en un gest d’una gravetat que sols podem qualificar pròpiament d’històrica, la policia israeliana va aturar el cardenal Pierbattista Pizzaballa quan s’adreçava al Sant Sepulcre per celebrar el començament de la Setmana Santa i no el va deixar arribar al temple, i alhora obligà els Judeh i els Nuseibeh a tancar-lo. 

Pizzaballa és el patriarca llatí de Jerusalem i això vol dir que no és, de cap manera, un bisbe qualsevol: el Patriarcat Llatí de Jerusalem és una de les institucions eclesiàstiques més antigues del món, amb arrels que es remunten a la primera croada, quan Jofré de Bouillon es declarà protector del Sant Sepulcre. Impedir que el patriarca llatí entre a l’església mare del seu patriarcat –i, a més, el Diumenge de Rams– és, com ha remarcat amb indignació el patriarcat, un precedent sense equivalent en els segles passats. Un atemptat contra l’essència d’allò que és la ciutat santa.

El govern israelià de Benjamin Netanyahu ha al·legat mesures de seguretat relacionades amb la guerra contra l’Iran per a justificar una cosa que no té justificació possible. Ningú no dubta que hi ha una guerra, ni que Jerusalem rep atacs, coets disparats de l’Iran estant. El patriarca mateix havia decidit, per aquesta raó, suspendre la tradicional processó des de la muntanya de les Oliveres i acudir a la missa de Rams sense comitiva oficial, travessant a peu els carrers de la ciutat vella acompanyat tan sols del custodi de Terra Santa, el franciscà Francesco Ielpo. Però de res no li ha servit ser comprensiu ni prudent. 

Ara, si alguna cosa ha demostrat la llarga i torturada història d’aquesta ciutat és que la seguretat i la fe no s’exclouen: els conqueridors de Jerusalem, d’Úmar ibn al-Khattab fins a Saladí, van entendre sempre que no n’hi havia prou amb la força tota sola per a governar un lloc on convergeixen les tres grans religions del llibre: la ciutat del temple jueu de David, la ciutat on Jesús va morir i ressuscitar i la ciutat d’on Mahoma va ascendir al cel. Úmar, quan va entrar a Jerusalem el 638, va refusar de resar dins el Sant Sepulcre perquè ell era musulmà i no volia donar cap excusa als seus successors per apropiar-se’l. Aquell gest de contenció donà origen a l’arranjament de custòdia que ha perdurat fins avui. Si no s’entén això no s’entén res: la llibertat de culte a Jerusalem no és un detall administratiu ni un pacte polític, sinó la pedra angular sobre la qual descansa l’existència de la ciutat.

No és pas la primera vegada que la policia israeliana interfereix en la vida religiosa de la ciutat vella. En nombroses ocasions havia aturat fidels musulmans que volien exercir el seu dret sagrat de resar a l’esplanada de les Mesquites. La lògica és sempre la mateixa: la seguretat com a coartada per a erosionar drets que els segles han consolidat en norma. Però cada vegada que es toca l’status quo –i aquesta vegada això que ha passat és molt greu– es toca molt més que un reglament: es toca el principi que Jerusalem pertany a tothom -jueus, musulmans i cristians–, o no pot pertànyer a ningú d’una manera que siga acceptable a la resta del món.

El president d’Israel, Isaac Herzog, ha telefonat al cardenal i ha lamentat l’“incident desafortunat”. L’ambaixador nord-americà, Mike Huckabee –que no és precisament un crític habitual d’Israel–, ha dit que l’actuació de la policia havia estat un “abús de poder lamentable”. Els líders europeus ho han condemnat sense pal·liatius, com també les principals autoritats musulmanes. Els opositors demòcrates jueus israelians s’han posat les mans al cap, corpresos per l’incendi originat pel seu govern de la manera més estúpida.

Però entendran què han fet, Netanyahu i els seus seguidors? Supose que sí, però si el primer ministre israelià ha travessat aquesta barrera és perquè no deu entendre que, contra la història mil·lenària, ni les armes ni les excuses de seguretat no hi poden fer res. Aquest matí l’escala de fusta continuarà recolzada en la façana del Sant Sepulcre, inamovible. I avui, també, un membre de la família Judeh tornarà a lliurar la clau de l’església a un membre de la família Nuseibeh, i –esperem que siga així– les portes s’obriran. I cristians de totes les branques imaginables entonaran amb fervor el parenostre allà on creuen que els romans imperials van matar Crist. Ho han fet de fa dos mil anys, sota els soldans i sota els croats, sota el govern dels otomans, dels britànics o dels israelians. I ho continuaran fent per més que uns supremacistes vulguen esborrar la història i la convivència de les tres religions del llibre en la ciutat que les ha fetes ser. 

Qui vulga governar Jerusalem de debò ha d’entendre que no és possible anar contra la història –enlloc del món, però menys que enlloc en aquesta ciutat. Perquè, en definitiva, la història, feta vida quotidiana amb petits gests i tradicions en la ciutat tres vegades santa, és l’únic fonament sòlid que li resta.

PS1. La decisió anunciada per Mónica Oltra aquest cap de setmana de presentar-se com a candidata a la batllia de València ha sacsat el món polític i la ciutat. Oltra ha tornat, després de quatre anys, amb ganes de batalla i això pot ser molt positiu, però arrossega encara el pes d’un nou judici en contra seu que podria caure –ja no seria gens estrany, vist tot això que hem vist– en plena campanya electoral. Esperança Camps en fa l’anàlisi: “El factor Oltra: mobilització i risc judicial en una partida oberta”.

PS2. Quan falta aproximadament un any per a les eleccions generals a Andorra, el govern de Xavier Espot entra en la recta final amb els dos grans compromisos de legislatura encara per resoldre: l’acord d’associació amb la Unió Europea i la despenalització de l’avortament. Allò que havien de ser dues reformes concretes s’ha convertit en dossiers complexos que, més enllà del contingut, posen en dubte fins on pot avançar el sistema institucional andorrà. Alexandre Solano en parla en aquest informe: “Andorra entra en el darrer any de legislatura amb els grans compromisos encallats”.

PS3. Enguany fa cinquanta anys de la inauguració del Big Ben, la discoteca que va ser considerada la més gran d’Europa, situada entre Mollerussa i Golmés, al Pla d’Urgell. Una discoteca convertida en fenomen cultural, que va marcar generacions senceres, i la cultura de la nit. El periodista i professor Francesc Canosa ara ha escrit La Catalunya discoteca. Big Ben, la conquesta de la nit, en què fa una dissecció de les xifres impressionants del local, la magnitud del fenomen, l’evolució i la influència dels cotxes, les drogues i la música electrònica. Canosa explica a Andreu Barnils la història del país per mitjà d’aquesta discoteca, tancada el 2015 i reoberta el 2024: “Hem d’explicar la història de Catalunya per mitjà de les discoteques”.

PS4. Desenes d’activistes han estat encausats a Catalunya i al País Valencià, sobretot a Barcelona, o han estat multats per haver-se manifestat en solidaritat amb Palestina aquests darrers dos anys. Per saber més a fons les característiques de la repressió policíaca contra els activistes pro-palestins a casa nostra, Xavier Montanyà parla en aquest article amb  l’advocat penalista i penitenciari David Aranda.