Avui fa una setmana que l’historiador Agustí Alcoberro (Pals, 1958) va ser escollit vice-president de l’ANC, dos dies abans que Jordi Sànchez fos empresonat a Soto del Real acusat de sedició. D’un dia per l’altre, literalment, s’ha convertit en la cara visible de les mobilitzacions ciutadanes juntament amb Marcel Mauri, d’Òmnium, que viu la mateixa situació. Sap on s’ha ficat, explica, i ens recorda que a 16 anys ja va ser empresonat a la Model. Opina que és molt important mantenir el nivell de mobilització i, sobretot, no normalitzar l’empresonament dels presos polítics.

Heu pogut parlar amb Jordi Sànchez?
—No. Hi parla la família de manera més o menys regular i jo conec el seu estat per ells. Està bé, està serè. Ara esperem que en els dies vinents es formalitzi el règim de visites, al qual només podran accedir unes poques persones, durant poca estona, els caps de setmana. Aquest cap de setmana probablement ja podrà rebre la primera visita.

Havent parlat amb el seu advocat, Jordi Pina, quant temps espereu que estigui en presó preventiva?
—No ho sabem. És una situació tan atípica i extraordinària que és impossible aventurar cap esdeveniment. De fet, en el viatge d’anada perquè en Jordi es presentés a l’Audiència, en Pina ens va explicar els diferents horitzons i hipòtesis, i els vam estudiar tots. Però, en confiança, jo crec que ningú no preveia la detenció sense fiança. Per tant, es fa molt difícil de saber què passarà. Amb la llei a la mà, la detenció sense judici es pot prolongar quatre anys.

Déu n’hi do.
—I l’argumentari que dóna la jutgessa per a tenir-lo empresonat és que així no hi haurà perill de reincidència. Però això és com considerar que l’ANC és una joguina, una eina, que fa el que diu Jordi Sànchez. Segons ells, si Jordi Sànchez és a la presó, no hi haurà reincidència. Escolti, perdoni, nosaltres ens dediquem a mobilitzar-nos amb un objectiu, que és la independència de Catalunya, i no ho deixarem de fer perquè ell sigui a la presó. Per tant, el concepte ‘reincidència’ no té cap sentit.

Vau assumir el càrrec fa tot just una setmana. El relleu amb Natàlia Sànchez es va fer preveient l’escenari de la detenció de Jordi Sànchez?
—Sabíem que dilluns hi hauria serioses probabilitats que hi hagués alguna mena de pressió, fos l’empresonament, com ha acabat passant, la llibertat condicional amb fiança o, fins i tot, la llibertat sense càrrecs. Però, en tot cas, en el moment que jo em presento per ser vice-president i els meus companys em voten, tots som conscients que qualsevol d’aquestes situacions és possible.

També poden anar en contra vostre.
—En l’àmbit personal no em molesta, perquè hem sortit diverses vegades al carrer dient que no tenim por. I ho hem d’exercir. Cadascú ha d’estar disposat, en aquest moment, que és històric, de posar-se allà on creu que pot ajudar més en la causa independentista.

De fet, ja vau trepitjar la presó. I quan éreu menor d’edat. Per què?
—Em van detenir el 27 d’octubre de 1975, quan Franco encara era viu. Vaig estar cinc dies a la comissaria de Via Laietana i després em van traslladar a la presó Model fins al 20 de desembre. Vaig complir els disset anys a la presó. Formava part d’un grup que es deia les Joventuts Revolucionàries Catalanes, que eren del PSAN provisional. Ens van detenir a nou persones, totes molt joves. Vull dir, que és un escenari que he conegut.

 

Fragment de la notícia publicada per La Vanguardia on s’explica la detenció de membres de les Joventuts Revolucionàries Catalanes

Després de l’empresonament de Sànchez i Cuixart, us preocupa que hi hagi més formes de repressió?
—És evident que hem viscut una escalada repressiva que va començar amb penes pecuniàries, després va continuar amb entrades en mitjans de comunicació i impremtes, també en edificis del govern, i després ja hem viscut la brutalitat policíaca en massa durant l’1-O. Ara ja hem entrat en una nova línia, que és l’empresonament sine die de persones per les seves idees. Jo crec que l’escalada continuarà els mesos vinents.

I davant la violència, quina ha de ser l’actitud de la gent?
—De cap manera no hem d’acceptar com a normal que hi hagi presos polítics, perquè la presència de presos polítics és una prova definitiva que això ja no és una democràcia. Jo crec que la gent va interpretar-ho molt bé. Aquella nit era a Madrid però tothom m’ha explicat que els repics d’atuells van ser impressionants. I l’endemà, dimarts, en només vint-i-quatre hores es va organitzar una concentració multitudinària i, com sabeu, avui en tenim prevista una altra. Aquí serem tots els qui integrem la Taula per la Democràcia, on no solament som grups independentistes, sinó sindicats, algunes patronals i entitats de tots els àmbits de la societat civil. És rellevant perquè des de tots els àmbits i totes les sensibilitats responem a la repressió de l’estat i ho fem com a poble.

És interessant això que dieu, que no es pot normalitzar que hi hagi presos polítics. Segurament és un dels riscs que corren totes les societats on es cometen aquesta mena de detencions.
—Acabem normalitzant el dolor en tots els seus àmbits. I l’espècie Homo sapiens és tan resilient que acaba assumint qualsevol situació de dolor. Però és evident que ara ens pertoca, com a país, alçar-nos, per dignitat, i avançar cap a l’aixecament de la suspensió de la declaració d’independència i proclamar la república catalana. Sobretot per a poder-nos defensar. L’estat espanyol no s’aturarà davant de cap situació.

La demanda de l’ANC al govern és aquesta: que s’aixequi la suspensió de la declaració?
—Sí, ho vam decidir per unanimitat dijous passat en el secretariat extraordinari. Aquest és el nostre punt de vista, però també he de dir que, amb la màxima confiança amb el govern i la majoria parlamentària, estem convençuts que ells sabran què correspon al detall polític. A nosaltres ens correspon marcar els que pensem que són els objectius i les intencions generals del poble.

Si el govern no respongués amb l’aixecament de la suspensió de la declaració, com reaccionaria l’ANC?
—Nosaltres no trencarem en cap cas el bloc de confiança entre la societat civil, el govern i la majoria parlamentària. Nosaltres som aquí per mantenir la unitat i, si és possible, ampliar-la.

Quin era l’objectiu de la campanya que vau fer ahir i que demanava de retirar els diners dels cinc principals bancs espanyols?
—L’objectiu és apoderar la ciutadania i demostrar que som més forts els ciutadans, un a un i sumats, que no es pensa la gent. Fins ara ens hem dedicat bàsicament a la mobilització al carrer, i això ha tingut uns resultats molt positius, però també en determinats àmbits s’ha bellugat. Ara, com a ciutadania, comencem a tocar determinades tecles que poden assenyalar i encendre llums d’alarma en diferents àmbits. Cal manifestar la nostra opinió sobre l’Ibex 35 o els grans lobbys europeus. Dir a aquells qui tenen els nostres diners que són nostres, i que com a consumidors i com a ciutadans ens mereixem un respecte.

Però el cas és que tot i haver-hi hagut cues en molts caixers, l’impacte sobre l’Ibex 35 ha estat nul.
—Bé, nosaltres no preteníem afectar la borsa, perquè això ho vam comunicar a les deu de la nit de dijous i, a més a més, no es tractava d’una acció massiva o definitiva, sinó de començar a tocar determinades tecles. Volem que algú prengui nota d’aquesta capacitat que pot tenir una ciutadania conscient dels seus drets i deures, i mobilitzada.

Ja heu tocat la tecla de la borsa. Quines més penseu tocar?
—[Riu] Això encara no ho podem dir.

Una aturada general entra en els plans?
—Una aturada general a tot país, com vam fer el 3 d’octubre, pot tenir sentit en una perspectiva d’aplicació de l’article 155 o de proclamació de la república catalana. O bé de totes dues coses alhora. Crec que és l’únic marc en el qual tindria sentit.

Per tant, podria haver-hi una altra aturada general si s’aplica el 155?
—És una hipòtesi que haurem d’estudiar, i el vehicle de decisió seria la Taula per la Democràcia.

Com que sou historiador, vull demanar-vos si es pot establir algun paral·lelisme entre el context polític actual i el nostre passat?
—La situació actual té molts elements absolutament nous. Potser el paral·lelisme més evident és el que ens situaria en la crisi de l’estat espanyol de 1898. És evident que l’estat viu una profunda crisi política, econòmica i de confiança internacional. Aleshores l’imperi espanyol va perdre Cuba, les Filipines i les últimes colònies, i va entrar en una espiral de pessimisme i d’enfonsament. I en paral·lel, com diu Jaume Vicens Vives, el 1901 va aparèixer una generació a Catalunya que va exposar la necessitat d’un autogovern. Per tant, això marca molt la directriu de l’estat espanyol al llarg del segle XX, que ha estat una directriu d’arraconar-se d’Europa i de no participar en els grans esdeveniments europeus, ni tampoc en la seva dinàmica. Mentre que Catalunya ha lluitat des d’aleshores per obtenir, tot i que només ho ha tingut en períodes breus, un nivell d’autogovern i encarar-se cap al món europeu.

Europa també ha canviat.
—Fixeu-vos que el 1900 a Europa només hi havia quinze estats, i la majoria eren monarquies autocràtiques formades arran de guerres o per matrimonis que dominaven diferents pobles. I avui en dia a Europa hi ha més de quaranta estats, la majoria dels quals són repúbliques democràtiques i fonamentades sobre una realitat nacional més o menys coherent.

Catalunya tampoc no fa res de nou, oi?
—Exacte. Això que fem és lluitar contra el que ha estat l’excepcionalitat espanyola i, per tant, retornar Catalunya i també els altres pobles d’Espanya al present, a la història viva.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]