Joel Joan torna als escenaris amb un dels desafiaments interpretatius més exigents de la seva carrera: una adaptació de Txékhov en què dona vida a vuit personatges tot sol. Vània es pot veure el Teatre Romea de Barcelona fins el 22 de març. Joel Joan no acostuma a mossegar-se la llengua. I aquesta entrevista no ha estat una excepció. Ha dit el que creu en tot moment, malgrat saber i confessar que això li ha tancat alguna porta. Fins i tot, confessa que ja sap que mai no guanyarà un premi. En aquesta entrevista, l’actor reflexiona sobre la solitud de l’escenari, la vulnerabilitat del seu ofici i les dinàmiques de la indústria cultural. També opina sense embuts sobre l’independentisme i el moment tan complicat que vivim. Malgrat tot, assegura que és optimista.

—Quan us va arribar la proposta, sabíeu que seria el desafiament que ha estat o l’imaginàveu diferent?
—No, ho sabia. Quan vaig llegir l’obra va ser un xoc. No vaig entendre res. Perquè l’obra no és que sigui difícil, però sí que té complicacions. De seguida vaig veure que allò no seria fàcil de servir el públic.

—I llavors, per què vau dir que sí al projecte?
—Per una banda, perquè alguna cosa havia de fer aquesta temporada. I aquesta va ser l’única cosa que em van oferir. L’última vegada que vaig fer un monòleg, que va ser amb Jo sóc la meva dona, vaig dir que mai més no faria una cosa així, perquè estàs molt sol. No solament dalt de l’escenari, sinó també fora: als camerinos, quan viatges de gira, en la preparació. He de confessar que, en part, jo també faig teatre per socialitzar-me i estar amb gent. Però aquesta vegada no era un monòleg. És una obra interpretada per un sol intèrpret, que és una mica diferent. És a dir, no hi ha un fil conductor, no hi ha un narrador. Això ho complica pel que fa a la memòria. No és el mateix aprendre una història de cap a peus i anar seguint el fil i, de tant en tant, fer algun personatge, que fer diàleg contra diàleg.

—I cal recordar que ho deia aquell personatge concret… És a dir, no és tan sols saber el diàleg, sinó saber quin dels vuit personatges que feu el diu.
—Sí, i en quin punt de l’obra estàs. Qui surt ara? Una vegada hi entres, ja saps el que has de dir, però situar-te dins l’obra costa. I això m’ha costat molt, però ara sóc feliç dalt de l’escenari fent tots els personatges. És un exercici divertit. Ha estat un procés molt dur. Mai no m’havia après tota una obra de teatre jo sol. Normalment, fas un personatge, i ja costa. I clar, t’aprens una mica els peus de la rèplica dels altre i ja està, no saps tot el que diuen.

—Heu fet un aprenentatge diferent?
—Molt diferent. Per exemple, vaig decidir que cada personatge tenia un color. Normalment, subratllo el meu tros del guió. En aquest cas, no tenia sentit, estaria tot subratllat. Per tant, ho vaig fer en colors diferents. És clar, dins la lògica del teu personatge, totes les rèpliques tenen un sentit i van en una direcció. Però aquí, enmig de les rèpliques del teu personatge, n’apareix un altre que resulta que també és el teu personatge, i el contradiu… Amb la qual cosa l’esquizofrènia és molt bèstia, m’ha costat molt.

—S’ha de dir que, com a espectador, potser al començament costa més d’entrar a l’obra, perquè necessites concentració per als personatges. Però després hi entres i no veus Joel Joan, sinó els personatges.
—És molt ben parit. De fet, això és la part més interessant de l’espectacle, perquè és la hiperteatralitat entesa com la hipermentida. Quan vas a veure una obra de teatre ja saps que aquella gent que hi ha allà diu coses que no li passen i que és mentida. Però si a més a més ho fa només un sol actor, és evident que tot és molt més mentida encara. I que puguis veure una obra completa dins el teu cervell, malgrat que només hi hagi una persona a l’escenari, ha de ser fantàstic per a l’espectador. És com màgia.

—La història és l’original de Txékhov, però reduïda. Parla de la frustració, les aspiracions d’uns personatges que cerquen de reeixir, l’amor, el reconeixement…
—Sí, Txékhov feia aquestes comèdies tristes. Acaben tots frustrats amb el seu amor no correspost, amb les seves vides que no han estat ni de bon tros com esperaven, però això, a qui no li ha passat? Qui no volia ser el rei del món i Déu nostre senyor i acaba essent el que bonament pot?

—Som una societat que sempre en volem més…
—Mai no ens conformem. Mai no en tenim prou. Però fins que arriba una edat, eh? A partir d’una edat dius: “Escolta’m, ja està bé el que tinc.” Comences a valorar el que tens. De jove, mai no n’hi ha prou. Sobretot en aquesta societat en què si no tens un nom, si no ets algú, si no pots marcar paquet en alguna cosa, no cal ni que surtis de casa. I això és molta pressió. M’imagino que això ha d’haver passat sempre, perquè als grecs ja els passava. En realitat, a aquells que tenien un cert estatuts. La gent era pagesa i, collons, el que volia era que plogués. Ara no, ara no és que plogui, ara és què faig jo per canviar la societat, per fer-la millor, o per tenir èxit, o per ser reconegut i famós. Sempre en volem més.

—I als actors, us passa, això?
—Clar. Sí, sempre en vols més, sempre ets a temps d’arribar a Hollywood, saps? I fer una pel·lícula amb Brad Pitt, si pot ser. Com que l’Oscar és molt lluny i és inviable, diguéssim, la lluita interna cap al cim sempre hi és.

—Joel Joan encara aspira a l’Oscar?
—No, ja no. M’ho he tret de sobre, gràcies a Déu. Ja no puc. És a dir, ni a un trist Gaudí aspiro, ja. I mira que me’ls vaig inventar. Ja és trist, això, eh? El noi, com que no guanyava una merda, es va inventar uns premis, a veure si… A veure, ja que me l’he inventat, si em voleu donar alguna cosa… No, no. Tinc claríssim que no guanyaré mai res.

—No creieu que podeu guanyar un premi?
—No, de cap de les maneres. Perquè en els premis, com en tot a la vida, hi ha fòbies i fílies. Perquè et donin un premi, no has de molestar. Has de ser blanc, has de caure bé a tothom i ser molt transversal. Jo no sóc cap d’aquestes coses.

—L’altre dia en Peyu deia que estava convençut que pel fet de ser independentista ha hagut de lluitar molt més els seus projectes…
—Sí, però hòstia, al cabró, amb l’Albert Pla, li va la mar de bé. Té el teatre ben ple, eh? Per ser independentista, li va bé, eh? Omplir el Coliseum, poca broma. Però sí, clar, se’t tanquen les portes, o simplement no guanyaràs un premi. Mira el Sergi López, mai no ha guanyat un Gaudí.

—Funciona per amiguisme?
—No, diria que no és ben bé això. És que per molt que agradi un actor, si no pensa com tu, i consideres que el que diu és subversiu o no va en la mateixa sintonia del que tu penses, no hi ha tanta empatia. I llavors, simplement, no el votes perquè et fa ràbia. No és tant per amiguismes com per contramiguismes. Al final, la persona i l’artista es barregen, i és molt difícil de separar.

—I això mai no us ha frenat a l’hora de dir què penseu?
—No, ja callo coses, eh? Home, si digués tot el que penso, llavors sí que no em podria permetre ni aquest cafè amb llet, ni convidant vosaltres, perquè no estaria aquí. Però sí, tinc aquest punt molt naïf, molt inconscient i molt de nen petit, de ser honest a l’hora de respondre. Perquè si dius coses que no penses o fas veure que ets al mig de tot arreu per no molestar ningú… Saps què passa? La feina d’actor és una feina molt vulnerable. Som la baula més feble d’una producció. És aquell que pots canviar més fàcilment. Estem molt desprotegits. Necessitem agradar a tothom. I hem de cuidar molt les nostres paraules. I què passa? Que quan entrevistes un actor, bàsicament, no té cap mena d’interès el que diu, perquè tota l’estona diu bondats de tothom i no es fica en cap pollastre. Ni respon cap pregunta, de les que no siguin estrictament de la feina, d’una manera honesta. En canvi, quan entrevistes un escriptor, és algú que té opinió sobre les coses i és capaç de mullar-se. Els actors vivim acollonits.

—Precisament, trobo que vivim en una etapa en què us demanen més que mai que us posicioneu, però també hi ha l’espasa de Dàmocles de la cancel·lació.
—No és que ens ho demanin, és que seguim la moda. És que no hi ha més. És a dir, si ara toca la xapa de Palestina i queda ben parida, perquè és el que es porta ara, i em donarà rèdit perquè la gent em vulgui, me la posaré. I es posaran la xapa que faci falta. L’actor mitjà no pensa, segueix el ramat. L’últim que vol l’actor és destacar en res, en l’àmbit polític i social, vol estar d’acord amb tothom. Vol que tothom l’estimi.

—Per a vós ja no és important que us estimin?
—Per a mi ha estat molt important durant tota la vida. De fet, crec que si els actors ens dediquem a això, és perquè volem que ens estimin. I els aplaudiments i l’amor del públic, al final, tapen algun forat emocional que no tens gaire resolt. El que passa és que ara, amb l’edat, gràcies a Déu, m’he deslliurat d’aquesta condemna. Quan vols que tothom t’estimi, no acabes essent res, no saps ni qui ets. Sempre t’adaptes al que tens davant, sempre dónes la raó a qui tens davant i al final… no solament és avorrit, sinó que et desdibuixes. Qui sóc? Què penso? Per què no puc defensar el que crec? O ho he de defensar amb mil subterfugis perquè no sembli que ho estic defensant? Al final, parlem de quedar bé perquè et puguin trucar la setmana següent per fer alguna altra cosa.

—Abans heu dit que enguany només heu rebut aquesta oferta. Us passa, això? Perquè si pensem en Joel Joan, a la majoria de la gent li ve al cap la paraula èxit.
—Oh, sí, èxit. Té, el telèfon sonant tot el dia a casa, projectes, guions a la tauleta de nit, no? No, no, no hi ha res d’això. Ni guions ni trucades ni res. Ja fa molts anys que em genero feina a mi mateix, i això té una part bona i una part dolenta. La dolenta és que et sents sol. Jo també vull ser un actor que truqui, i per què no em truquen a mi? Però, per una altra banda, les coses que fas, com que les generes tu, hi creus. I no et trobes de vegades defensant coses que en realitat només fas perquè has de menjar.

—Creieu que no us truquen per l’edat? Hi ha molts actors que denuncien que a partir d’una certa edat els deixen de trucar…
—L’edat? No. Fa molts anys que no truquen. [Riu] Sí que és cert que en moltes produccions els protagonistes són els joves, però això sempre ha passat. La joventut és la que està de moda i ha de lluir. És absolutament normal. Quan ets vaca vella ja no ets la sorpresa. Ja t’han vist molt.

—Amb l’edat, teniu pressió per a fer les coses millor? Més potents?
—Jo em pensava que és que amb l’edat guanyaria serenor i estatus. Pensava que en la meva carrera ja he demostrat moltes coses, que la gent ja sap que el que he fet, més o menys, ha funcionat i que, per tant, les coses serien més fàcils. I que hauria de dir més no, que sí. Però no puc. Això és una selva. El que està de moda és el jovenet de torn. És ell el que rebrà les trucades.

—L’altre dia, en una entrevista a l’Ara, dèieu que arribeu a cinquanta treballant més i cobrant menys.
—Sí, treballant molt més. Quan no em dedicava a produir ni a escriure coses i feia d’actor era una feina relativament simple. Vas allà, t’has d’aprendre la teva lletra, has de fer el teu personatge, que no és fàcil, però si fas això, cobres. Ara, per exemple, amb Vània, si dividís les hores que m’he passat estudiant per aquesta obra pel que acabaré cobrant al final de temporada, l’hora surt cinc cèntims, saps? És impossible que això quadri. I, per tant, ho acabes fent més per tu i pel públic, per intentar deixar-los fascinats. És el que vols. Els actors el que volem és que agradin les coses que fem i que la gent surti contenta del teatre.

—Ara parlàveu de produccions pròpies. Prepareu Escape Room 2? 
—Ja l’hem rodada tota. Ara estem amb el muntatge i la postproducció. La producció d’una pel·li és on la reescrius d’alguna manera i on tot allò que havies escrit i pensaves que funcionaria molt, sovint t’adones que no. Per això els americans, moltes vegades, tornen a gravar. Ells guarden els decorats, nosaltres no. Llavors has de trobar fórmules imaginatives. T’has de donar temps. I deixar reposar les escenes. Vam fer el rodatge a correcuita. Al final, els diners que teníem només ens permetien rodar durant quatre setmanes. Això és molt poc per a una pel·lícula tan gran. Ara, en el muntatge, és el moment d’agafar-se les coses tranquil·lament i tot allò que vam haver de córrer en el seu moment al rodatge, ara fer-ho amb tota la tranquil·litat del món perquè agafi cos.

—La bona rebuda que va tenir la primera part no us ha permès de tenir més diners? 
—No, és que és molt complicat. Estem una vegada més en les fílies i les fòbies. Perquè la qüestió de les subvencions i tot això, al final, són temes subjectius. Malgrat que s’intenta objectivar al màxim en unes comissions en què hi ha representants de totes les associacions de productors i molta gent diferent, al final no és el mateix si presenta un projecte la Carla Simón, que si el presenta el Josep Maria.

—Però vós no sou el Josep Maria, sou Joel Joan, teniu un nom…
—Sí, però el meu cinema no és de festivals, no crea prestigi, com el cinema d’autor. El meu busca el públic. I per això ens vam presentar a la subvenció del públic. Però, així i tot, les decisions, una vegada més, passen a ser molt…

—Ens hem emmirallat massa en el cinema d’autor? Canvia una mica, això? Ara em ve al cap Casa en flames.
—Semblava que en català només podíem fer coses rares. Sí, home, sí, i coses molt friquis, i Albert Serres, i Marc Recha, i… No, no, el que ens falta en el cinema català és fer gènere. I fer-lo des de nosaltres, no intentant ser americans. Però sí que ens caldria tocar el gènere del terror, que es va tocar en una època amb Jaume Balagueró, per exemple, i va ser molt interessant. O comèdies, m’encantaria que hi hagués comèdies absurdes com les d’Adam Sandler, per exemple. Tots aquests gèneres són una mica més compromesos de fer que el cinema d’autor, perquè al final, fins i tot, en el cinema d’autor, com que tot forma part de la cosmovisió d’aquell autor, hi entra una mica tot. En canvi, en el cinema de gènere, fer una pel·lícula de suspens que no té suspens, és fallit. I si una comèdia no fa gràcia, també. I llavors és una mica més exposat. Crec que hem de fer el pas. Potser no aniran a festivals, internacionalment no lluirà, el nostre cinema, però, en canvi, la gent del nostre país, com Casa en flames, per exemple, l’anirà a veure en massa i això puja la moral. Pujar la moral, perquè el cinema català, molt sovint, està una setmana als cinemes i el treuen.

—I això que es doblin la majoria dels films catalans al castellà?
—És surrealista que a Catalunya una pel·lícula feta en català es dobli al castellà. En un país on tothom entén el nostre idioma.

—Però ara el català és feixista, no ho saps?
—Ai, sí! Ja fa temps que ho és, molt de feixista, eh? [Riu]

—Opressor…
—Ja ho sabem de tota la vida que els nazis, en el fons, eren catalans camuflats, que parlaven molt bé l’alemany, però això ho sap tothom, per això tots tenim els ulls blaus i som rossos. Això ja ho deia Malcolm X: “Us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit.” En el moment en què s’accepta que una societat és bilingüe… No n’hi ha cap que sigui bilingüe. Hi ha persones bilingües, però no les societats. I, per tant, si acceptem això, ja està. Totes dues llengües són igual de legítimes, i si una té més diners, té tots els mitjans, i un està a favor, t’aixafa l’altre, i s’acabarà morint. El peix gros es menja el petit. I quan has pactat això, ja és qüestió de temps. O sigui, català. És que fins i tot dins una Espanya moderna i suïssa, hauria de ser l’únic idioma oficial a Catalunya. I, així i tot, tampoc tindríem garanties que tinguéssim un govern que digués que per a viure i treballar a Catalunya has d’aprendre el català i no hi ha més.

—Som lluny d’això. Fins i tot Junqueras deia que el castellà seria oficial en una Catalunya independent.
—Sí, tenim molts problemes a l’hora de saber qui som i què volem. Com deia Sánchez Piñol en una entrevista l’altre dia: “Volem fer la revolució amb ordre, amb somriures, no volem fer mal a ningú.” Els catalans, sobretot, volem que ens estimin. No suportem la idea que algú no ens pugui estimar i això és perquè som molt infantils de ment, que és el que passa amb les societats colonitzades, que no són adultes. No som capaços de responsabilitzar-nos dels nostres actes i sempre ens fa por. Imagina que tinguéssim un exèrcit. Ara què fem? Ens posem a favor de Trump o dels iranians? Oh, ja no podríem estar al mig i ser els bons. És a dir, el nostre infantilisme és el que acabarà amb nosaltres. Fer-te gran vol dir assumir responsabilitats i prendre decisions.

—Us veig pessimista…
—No, realista. Jo sóc optimista perquè és l’únic que ens queda als catalans. No ens podem permetre ser pessimistes. Les coses poden canviar d’un dia per a l’altre, en qualsevol moment es pot girar la truita.

—El problema és com girar la truita, no? 
—Ara ho has dit. No és tant trencar els ous, com deia aquell, sinó com girem la truita. I les truites es giren per moltes coses. El problema ara és que hem perdut el relat. Nosaltres abans marcàvem el quadre, que era: som demòcrates i volem simplement votar. I això ho hem perdut. En el moment en què ja hem vist que les coses no es decideixen votant, ni fent manis, ni essent civilitzats, ni fent tot això, ens hem quedat desarmats, perquè és l’única arma que teníem, la civilització, la pau, la bona gent, el ni un paper a terra, i siguem demòcrates i posem urnes i entre tots ho decidim tot. En el moment en què tant a Espanya com a Europa com al món diuen: “Ah, no, això no va així”, hem perdut el relat. I ara em sembla que caldria tornar a començar amb un relat que tingués una idea molt clara. Ens trobem en un punt en què ja no és una qüestió de si som més o menys qui volem una Catalunya lliure i catalanoparlant, i autocèntrica, i amb autoestima i orgull. Ja no és una qüestió de majoria, és una qüestió de supervivència. De supervivència de la teva identitat, perquè la nostra identitat, com l’orientació sexual i la religiosa, la identitat nacional és el que ets. Perquè els humans, sols, no som res. Jo què sóc? Sóc català, home, heterosexual, actor… Tot això és la meva identitat. En el moment en què perdem la nostra identitat, on l’anirem a buscar quan el català no sigui el nostre idioma? Llavors no sé què serem. Serem uns espanyols molt perifèrics. Tots voldrem estar a Madrid, perquè tot passarà allà. A Espanya, si no passa a Madrid, no és prou espanyol, que ja passa, eh? De fet, això passa en el món dels actors. Hi ha molts catalans que es guanyen la vida a Madrid, perquè aquí ens hem quedat sense indústria cinematogràfica i audiovisual. Pràcticament totes les plataformes són allà.