L’emotiu homenatge a la llibreria les Voltes, 60 anys de lluita per la llengua

A dos quarts de set del vespre, la llibreria de les Voltes, situada a la plaça del Vi de Girona, ja havia abaixat la persiana. Ahir era dia de celebració. “Avui, 28 de febrer, celebrarem l’acte del seixantè aniversari de la llibreria. Per això, tancarem a dos quarts de set. Convidem tothom a venir-hi”, deia el cartell que penjava a la porta de la llibreria. Just al costat, una riuada de gent entrava per la porta de l’ajuntament cap al Teatre Municipal per assistir a l’acte. Molts se saludaven efusivament. Les Voltes ha estat, durant aquestes sis dècades, un referent cultural i de país per a molts gironins, i avui feia de punt d’unió de tots.

La llibreria de les Voltes va néixer el 1963. Va ser fundada per Feliu Matamala i quaranta-tres socis més de la ciutat, dels quals encara viuen Joan Bosch i Agustí, Josep Maria Garcia i Comas, Joan Subirós i Brugat, Joan Boladeras i Roca i Antoni Domènech i Roca. Així doncs, l’acte no tan sols celebrava els seixanta anys d’història de la llibreria, sinó també la feina d’aquests quaranta-tres socis que, en ple franquisme, van aixecar un projecte cultural catalanista, d’activisme per la llengua. Es va constituir, concretament, el 24 de maig de 1963 amb el nom de Sociedad de Libros y Artes Decorativas, perquè el nom comercial “Les Voltes” no va ser acceptat per les autoritats, que consideraven que era en “lengua extranjera”. D’ençà que es va crear, la llibreria va esdevenir un petit focus de resistència a Girona contra la persecució de la llengua catalana, amb activitats que, aleshores, no eren benvistes pel règim: venien llibres en català, presentaven novetats editorials d’autors catalans i difonien revistes catalanistes com ara Serra d’Or, el setmanari gironí Presència, el diari Avui –primer diari en català publicat després de la guerra de 1936-1939– o l’Enciclopèdia Catalana. També van crear una secció de llibres infantils i juvenils, on venien revistes com ara Cavall Fort o Tretzevents per a fomentar la lectura en català entre la mainada. Així doncs, la clandestinitat i la persecució de la identitat catalana van ser dos temes clau que van travessar l’acte d’ahir al vespre.

Però mentre centenars de gironins s’acomodaven a les butaques de vellut vermelles del teatre, en una sala annexa de l’edifici començaven a arribar els presidents convidats. Jordi Pujol, José Montilla, Quim Torra i el conseller Quim Nadal, que actuava en representació de Pere Aragonès. Pujol va ser el més puntual. Uns minuts més tard, va arribar Montilla. Jordi Pujol, que s’esperava assegut en una cadira –”Amb el teu permís, m’assec, jo”, anava dient a tothom després d’aixecar-se per encaixar mans–, se saluda amb Montilla. “Bona tarda, president”, es diuen mútuament entre flaixos de càmeres de premsa. Decidit, Pujol, agafa l’americana de Montilla i l’estira cap a ell. A cau d’orella, però prou alt perquè els presents ho sentim, li pregunta: “Quants anys tens, tu?” La sala riu. A mesura que passen els minuts arriben Nadal i Torra. També el batlle, Lluc Salellas, Carme Forcadell, Miquel Noguer –president de la Diputació de Girona–, la regidora i diputada Sílvia Paneque, i, evidentment Joan Matamala, fill de Feliu Matamala, qui regenta actualment la Fundació les Voltes. Artur Mas també va ser-hi, però en un vídeo, perquè ha viatjat als Estats Units i no podia assistir-hi presencialment.

Entre presidents i autoritats hi havia sintonia. Mentre feien temps esperant que fossin les set en punt per començar l’acte, es van asseure al voltant d’una taula. Jordi Pujol acaparava tota l’atenció explicant històries viscudes a Girona, mentre Nadal li complementava el discurs quan li fallava la memòria i no recordava algun nom o alguna data. Però tothom va coincidir que Pujol estava “resplendent”. Tot i l’edat –”Noranta-quatre, en tinc ja!”, anava recordant de tant en tant–, Pujol conserva el sentit de l’humor i deixava anar alguna broma. Al moment de la foto, però, sinceritat. “Només hi ha una dona. Això no pot ser. Mireu! Mireu! Tot masculinitzat. Ho hem de canviar, això”, va dir, seriosa, Carme Forcadell, que cercava unes mirades de complicitat que no acabava de trobar. Creuem mirades i somriem.

A les set i pocs minuts va començar l’acte. Quan les autoritats van entrar pel passadís del centre, la platea i les llotges es van posar dretes i van aplaudir amb força mentre de fons sona l’himne de Catalunya. La periodista Clara Sánchez-Castro Bonfill va presentar i conduir l’acte, que també va comptar amb l’actuació del músic i compositor Arnau Tordera i Prat i l’actuació de l’actor i director de teatre Martí Peraferrer, que va repassar molt breument la història de les Voltes.

Entre els moments més destacats del vespre, hi ha les històries dels tres presidents explicant com van viure la “clandestinitat” de voler aprendre i parlar el català. Torra, Montilla i Pujol narraven vivències personals que costa de creure que passessin tan sols fa cinquanta anys. Torra recordava els moments que llegia, de ben petit, la revista Cavall Fort; Montilla, un dels primers llibres en català que va llegir d’un autor mallorquí; Pujol, el moment en què ell mateix va decidir, a catorze anys, que volia aprendre a escriure el català –la seva llengua materna, que mai ningú no li havia ensenyat– amb els quaderns de l’editorial Barcino. Un moment emotiu que va acabar amb una conclusió punyent, però compartida per tots: la situació actual del català també és preocupant. El català, ara, també perilla. Així mateix ho deia Pujol, que afirmava amb força que si la llengua perilla també perilla el país.

Però el moment més emotiu va arribar amb Carles Puigdemont. A la meitat de l’acte, el president a l’exili es va connectar per videoconferència d’Estrasburg estant per felicitar en directe la fundació. Puigdemont, que fou ovacionat, va parlar del primer record que tenia de les Voltes, acompanyat del seu pare, que va descobrir-li no únicament una llibreria, sinó també un espai de referència per a la ciutat i el país. Certament, per a molts, les Voltes és encara avui dia un espai de resistència. N’és un exemple el carnet d’identitat català, que tants gironins i catalans s’han fet. Per exemple, Quim Ayats, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Girona. També Quim Nadal. I Lluc Salellas que, al seu discurs, va destacar que el DNI català servia per a anar pel món demostrant que “no ens sentíem ni ens sentim espanyols, perquè només ens sentim catalans.”

La defensa de la llengua, la defensa de la nació, l’identiat nacional, la llibertat i la independència de Catalunya són els motius de fons que expliquen l’èxit d’una llibreria com @LesVoltesLlibre. Una institució que pot parlar no només del passat sinó del futur. pic.twitter.com/1ERAgzaE8J

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) February 28, 2024

L’acte va acabar amb l’atorgament del primer premi Feliu Matamala, que es va lliurar a Pep Guardiola. Fins al darrer moment es va mantenir la intriga de si recolliria el premi presencialment o no, però finalment va agrair-lo en un vídeo en què explicava amb incredulitat i sinceritat que no acabava d’entendre per què era ell l’elegit per a rebre el premi. Tot i que la fundació destaca la “feina que ha fet al llarg dels anys en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana”, Guardiola va voler remarcar la feina diària que fan entitats com les Voltes mateix. O els mestres. “El primer mot que vaig sentir i dir va ser en català. I això ja és per sempre”, va exclamar. De fons, se sentien comentaris de “sí, senyor” o “és clar que sí!” entre el públic. Minuts després, tot el públic bo i dret cloïa la celebració cantant a ple pulmó “Els segadors”. En acabat, crits de “Visca Catalunya lliure!” i “In-inde-independència”. Feia mesos que no es respirava un aire de germanor com aquest.