04.12.2025 - 21:40
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha passat el Rubicó. La decisió d’acordar amb el parlament espanyol l’elaboració d’una versió “en valencià” de les lleis i decrets aprovats no és, com es vol presentar, una qüestió tècnica ni administrativa, sinó la certificació d’una renúncia. En canvi de vint-i-cinc mil euros anuals –el preu de Judes, actualitzat a la inflació del segle XXI–, l’AVL proposa que les mateixes lleis espanyoles es traduesquen al “català” i al “valencià”, com si parlàssem de dues llengües diferents. I com si la realitat lingüística i la decència científica pogués ser objecte d’una transacció comercial.
L’acadèmia insisteix –fent servir la retòrica habitual de qui vol nedar i guardar la roba– que això es fa en el context de la “dualitat onomàstica de la llengua pròpia i oficial compartida”. Però les paraules, per més circumloquis buits que emprem, no poden amagar la realitat: quan es tradueix un mateix text dues vegades a allò que suposadament és la mateixa llengua, el missatge que s’envia a la societat és inequívoc: que no ho és, que no és la mateixa llengua. El missatge, doncs, del secessionisme lingüístic.
És cert que l’AVL ha estat acorralada d’una manera miserable pel govern PP-Vox. És cert que, per aquest motiu, passa greus dificultats pressupostàries. Però, com deia Joan Fuster, tota consciència és, en principi, consciència de la necessitat. I la necessitat econòmica no pot justificar la traïció intel·lectual. Perquè quan un país –o les institucions d’un país– renuncia a la raó científica per assumir la conveniència política o comercial, les conseqüències són devastadores. Els valencians ho hem vist, això, amargament, durant quatre decennis: cada cessió –sobre la llengua, sobre la bandera, sobre el nom, sobre allò que siga…– no ha estat sinó el preludi d’una nova exigència, cada ambigüitat ha alimentat més encara la confusió i cada pas enrere ens ha allunyat més d’aquella “pàtria alta lluminosa i alta” que l’Estellés ens proposa com a destí col·lectiu.
L’AVL faria bé de recordar la lliçó de Pompeu Fabra quan, plantant cara a les pressions per a crear una normativa específica per al “balear” o el “valencià”, es va mantenir ferm, perquè la unitat de la llengua no era negociable. No per dogmatisme, sinó per coherència científica. I faria bé de recordar també els esforços de tants notables valencians que, d’ençà de les centenàries Normes de Castelló fins avui, han avantposat sempre la lluita contra la ignorància i contra la manipulació, la dignificació d’allò que Enric Valor sempre definia com “el nostre” català.
Aquest acord amb el parlament espanyol, per tot això, no pot ser defensat com una solució pragmàtica en una situació difícil: és una claudicació. Com tampoc no es pot presentar com una simple mesura tècnica, perquè és una declaració política contra la unitat de la llengua catalana. I la cosa més greu de totes: no és un pas endavant en el reconeixement dels drets lingüístics dels valencians i en la dignificació de la nostra llengua, sinó un pas enrere, gravíssim. L’AVL ha oblidat –volgudament o forçada, potser sense pensar-s’ho prou– que sense veritat no hi ha llibertat possible. I aquest oblit, lamentablement, la posa avui a l’altre costat de la barricada, allà on no hauria de ser.
PS1. Casualment, ahir vam saber que Salomé Pradas, consellera del govern Mazón, i el president de la Diputació de València, Vicent Mompó, van retardar l’enviament de l’Es-Alert el dia de la gota freda perquè volien introduir incorreccions lingüístiques en la versió en català: van canviar-hi “tipus” per “tipo”, van fer llevar l’accent de “València” i van substituir “aquest” per “este”. Tot plegat és surrealista i faria riure si no fos pels 230 morts. Us ho expliquem en aquesta informació.
PS2. Com cada dijous, ahir hi hagué La tertúlia proscrita. Aquesta setmana amb Sebastià Portell i Tina Vallès, per comentar, entre més aspectes d’actualitat, el provincianisme cultural del PSC, clarament reflectit aquests dies a la Fira de Guadalajara.
PS3. La crisi de la pesta porcina persisteix, mentre Salvador Illa continua a Mèxic. Avui us oferim una entrevista molt interessant feta per Pol Baraza al veterinari Joaquim Segalés, un expert de l’IRTA-CRESA sobre aquesta malaltia: “Cal veure si som al començament d’una epidèmia”.
PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de qualsevol mecanisme de pressió és avui més vital que mai. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderoses del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com una societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajuda, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts contra la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi va molt.
