El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Ja fa uns quants dies que escolto molt menys les notícies que no abans. Però els primers temps d’aquesta emergència, les primeres setmanes, no vaig deixar d’estar connectat als espais informatius, a les conferències de premsa, a les compareixences, a les entrevistes. Potser perquè no m’ho acabava de creure. O per mirar de fer-me’n a la idea. O simplement perquè m’esforçava a entendre-ho un mínim (com si hi hagués gaire a entendre…).

El cas és que un dels moments més irritants, o divertits si us ho voleu mirar així, de cada butlletí ha estat el capítol dedicat als esports. Que ha consistit, gairebé sempre, a fer constar un degoteig detalladíssim d’ajornaments de proves, certàmens i competicions de totes les disciplines esportives imaginables. En l’esportiu, com en més àmbits ‒els espais dedicats als espectacles, per exemple‒, ja fa un mes i mig que la notícia principal ha estat la falta de notícies. És clar que no ens hauria de venir de nou: en aquest àmbit ja és tota una tradició, això d’omplir de no-res el temps immens de què disposen.

Tampoc no és que el més irritant, o divertit, hagi estat anar sabent, en una primera etapa del confinament, el detall del nombre d’infectats o no que es detectaven entre els esportistes d’elit, gairebé sense excepció gràcies a aquests tests tan cercats i cobejats que ells sempre han tingut a l’abast. Més darrerament, en canvi, la discussió sembla que és sobre la conveniència que tots els jugadors i tècnics dels equips de futbol de primera divisió es facin les proves. Un privilegi contra el qual no pas pocs han presentat un escrúpol en principi moral a fer-se-les ‒del qual no tenim cap dret de dubtar i que els honora‒, si no arriben abans a tots els serveis sanitaris.

No, per mi, el més escandalós ha estat i és encara amb quina pertinàcia tants portaveus dels estaments organitzatius i directius de bona part de les entitats esportives i, sobretot, de les competicions oficials, amb quina pertinàcia, dic, s’entesten a afirmar i refermar que el més important és poder acabar les competicions i, així, determinar qui les haurà guanyades. I tot són càbales sobre si aquesta lliga o aquella copa es podrà reprendre aquest mes o aquell altre, ni que fos que hagués de ser a porta tancada.

Ja ho sé: hi ha molts quartos en joc, i tot allò dels drets televisius, i per tant es deu haver d’entendre que s’hi escarrassin tant. Però ara que hem començat a poder intuir una mica les dimensions que arribarà a tenir aquesta crisi, ara mateix trobo que suggerir la necessitat d’acabar les competicions és, per dir-ho suaument, d’una frivolitat inacceptable. Insultant.

El món s’ha aturat, i no solament per als morts o els malalts de Covid-19. S’ha aturat per a tots els qui han vist com s’estroncaven les rutines ‒laborals, escolars, socials‒ de cada dia, i això vol dir gairebé per a tothom sense excepció. Per a tots els qui han perdut la feina, per a tots els qui han vist suspesos els projectes de tota mena, per a tots els qui han hagut d’orientar activitat i esforços a cobrir necessitats derivades de l’extensió de la infecció, sigui cosint màscares o inventant-se respiradors d’emergència. El món s’ha aturat.

I pretendre que ara es tracta d’anar tornant a la normalitat, com si allò d’abans fos recuperable ‒encara més: com si, en molts casos, allò d’abans fos en cap mesura desitjable‒, és que no ho hauríem de permetre.

No, no té cap sentit acabar la lliga de futbol, o la de Campions, o el mundial de Fórmula 1, o què sé jo quin torneig de tenis. La Covid-19 les ha guanyades totes, les competicions, i ha imposat la seva llei. Com més aviat acceptem aquesta aturada i deixem d’emmascarar-la, més probable serà que aconseguim descobrir els camins de la futura reconstrucció. Que, deixeu-m’ho dir, bé que sé que ningú no em farà gens de cas, hauria de ser d’un nou ordre social, econòmic i polític. Si no és que ens resignem només a fer la viu-viu fins a la pròxima sotragada.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.