15.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 16.10.2025 - 07:36
Aquest cap de setmana s’han reunit a Lleida, en unes jornades organitzades per l’Institut Sobiranies –una d’aquestes institucions que semblen creades expressament per donar feina a ex-diputats i politòlegs diversos–, representants d’ERC, la CUP i el Comú per parlar d’una possible unitat electoral amb vista al 2027.
La cosa, en principi, pot ser motiu de satisfacció entre aquells que somnien una esquerra unida capaç de desbancar el PSC de la Paeria. VilaWeb en va parlar ahir en un reportatge amb declaracions dels dirigents d’aquests partits. I hi ha una frase, pronunciada per Laura Bergés, cap del Comú de Lleida, que ho explica tot amb aquella claredat que solament tenen les coses que es volen amagar. Diu: “El debat ara a Lleida no és si Catalunya és dins d’Espanya –que és un debat important que passa per unes altres esferes–, sinó com construïm espais de sobiranies àmplies, catalanitat, autodeterminació i participació.”
I ací hi ha tot el negoci, ací hi ha la substància de la proposta. La reivindicació nacional s’ha de relegar a “altres esferes” –que vol dir, supose, a un món platònic, on les coses existeixen però no molesten ningú. I mentrestant, a la terra, al món real de la política municipal, parlarem de “sobiranies àmplies”, que és una d’aquestes expressions magnífiques que no vol dir res de res i que, precisament per això, tothom pot acceptar sense problemes. És un clàssic de la política, això: quan no es vol fer una cosa, es crea una comissió per estudiar-la; quan no es vol dir una cosa, es crea un eufemisme per amagar-la.
Però ja fa molts anys que sentim aquesta cantarella sobre la necessitat d’unir les esquerres catalanes. I sempre que la cosa pren volada descobrim que el preu que els Comuns posen a aquesta unitat és que els independentistes han de deixar de ser-ho, o almenys han de no dir-ho gaire fort. Han de parlar de “catalanitat” en compte d’independència, de “sobiranies àmplies” en compte d’independència a seques, d’autodeterminació, però sense especificar mai cap data concreta per a exercir-la, de “referèndum acordat” tot i saber que no hi haurà mai cap acord.
I resulta que aquest –permeteu-me que em servesca de la història del moviment revolucionari– és el mecanisme que Rosa Luxemburg, aquella dona intel·ligent i valenta que va acabar amb el crani trencat al fons d’un canal berlinès, va descriure tan bé a començament del segle XX, quan denuncià els farsants socialdemòcrates: la cosa és convertir el mitjà –les reformes parcials, les millores graduals, l’organització…– en un fi per si mateix, per ajornar indefinidament l’objectiu final. Amb l’excusa, ben pujolista, que “ara no toca”.
El problema d’aquest enfocament, tan estimat pels Comuns i l’esquerreta espanyola en general, no és que siga fals. És que és massa obvi. Perquè si demanes quan tocarà no reps mai una resposta satisfactòria. Sempre hi ha una raó per a ajornar: que ara no és el moment, que les condicions no són les adequades, que la gent no està preparada, que cal construir majories més àmplies, que no som prou… En fi, tot un repertori d’excuses que, al cap i a la fi, volen dir la mateixa cosa: que no es farà mai. Que si és per ells no es farà mai.
I la prova més clara d’aquest enfocament és que hi va haver un moment, claríssim, en què sí que tocava. Hi va haver un Parlament de Catalunya que va votar unes lleis –les lleis del referèndum i la llei de transitorietat el setembre del 2017, i la declaració d’independència l’octubre de 2017– que implicaven la revolució, el trencament amb el franquisme i l’exercici del dret d’autodeterminació. Però aleshores –precisament aleshores, quan tocava ser-hi de veritat– els Comuns, que ja no me’n recorde com es deien en aquell moment, van votar que no.
I no es van conformar votant que no amb discreció, com qui fa una cosa de la qual s’avergonyeix. Van votar que no amb tota la solemnitat del món i organitzant un espectacle. Tots devem recordar aquella intervenció vergonyosa de Joan Coscubiela al parlament, el dia en què va rebre els aplaudiments més entusiastes que s’havien vist en anys dels diputats de Ciutadans, del PSC i del PP. És una d’aquestes escenes que no tenim el dret d’esborrar de la nostra memòria i que haurien de ser estudiades a les escoles de ciència política com l’exemple perfecte sobre com un polític que s’anomena de l’esquerra revolucionària pot acabar aclamat –i utilitzat– per la dreta més reaccionària.
Els Comuns parlen molt de transformació social, de canvi radical, de totes aquestes coses que sonen tan bé en els programes electorals. Però la història recent ens demostra que quan arriba el moment de “donar el colp de martell necessari per a fer caure el mur” –per seguir el fil de les paraules de Rosa Luxemburg–, aleshores sempre decideixen que avui no toca i reben els aplaudiments dels qui no han volgut mai ni voldran mai cap mena de transformació.
Esquerra i la CUP de Lleida faran com voldran, lògicament, però si el preu de la unitat és renunciar a la independència, si el preu és acceptar que “ara no toca” i que la qüestió nacional s’ha de deixar per a “altres esferes”, aleshores jo, personalment, diria que aquesta unitat no té gens de valor. I que és molt perillosa. Perquè quan torne a tocar –i tornarà a tocar, les coses sempre tornen– aquells que avui els demanen renúncies tornaran a votar que no. I tornaran a ser aplaudits per Ciutadans, pel PSC i pel PP. O per Vox i qui siga que porte la bandera espanyola aquells dies. I aleshores ja no valdrà fer cara de sorpresa, com si no ho haguéssem vist a venir, això, com si la història no ens hagués avisat un milió de vegades, com si no haguéssem llegit mai Rosa Luxemburg.
