
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.
El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.
Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.
En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.
I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat.
I ací rau, en definitiva, una de les lliçons que 365 dies després tenim –o hauríem de tenir– ben apreses. L’estat espanyol no té cap límit honorable on frenar i per tant no hi ha cap possibilitat ni una de raonar amb ells. Mane qui mane. Estan disposats a fer què siga, ho vàrem veure amb els Jordis i el primer d’octubre i amb el 155. Empresonar. Dissoldre il·legalment parlaments. Impedir que es faça realitat el resultat del vot en les eleccions. Pegar. Violar les lleis d’un altre país amb operacions il·legals. Matar, si cal.
Davant nostre, per tant, tenim tres alternatives i prou. Rendir-nos, que no ho és. Guanyar, però ara cal que siguem conscients que això haurà de ser derrotant la seua violència. O crear una, dues, tres, quatre, cinquanta insurreccions, les que calguen, fins a aconseguir que qui pot fer-ho, de fora estant, obligue els espanyols a fer allò que es fa en els països democràtics: dialogar i votar.
Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem. I per això, precisament perquè el seu sacrifici ens ha fet molt més clarividents, entre tots els farem presents. Per a fer-los arribar el nostre escalf, a ells i a les seues famílies. Però sobretot per a deixar-los clar que un any després, i per damunt de qualsevol mur que ens vulga separar, continuem disposats a beure’ns a glops la llibertat, aquest horitzó insubornable que ells, durant tant anys, ens van ensenyar a mirar.
Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors
Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.
Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.
Vicent Partal
Director de VilaWeb
67 comentaris dels subscriptors

Agustin Fernandez
21.09.2018 | 15:57
fets , fets +fets igual a fets Fem la Republica ja no fem mes grasos als espanyols .Que fagin lo que vulgin a casa seva , No enviin mes funcionaris que embrutan Manel Girona i Catalunya sensera .PROU

Agustin Fernandez
21.09.2018 | 15:36
Fa un any no teniam dubtes , Ara tampoc .Despres com se les gasten els espanyols , aquests espanyols .El mon sap ara que puguen viure lliures ? que chi soporta i acompanya al falangistes de Cs`amb nazis , faxistes , franquistes Fins hi tot votants de Cs que sentinse espanyols els van votar per no votar al PP que els portaba mals records de 40 anys .
Sr Junqueras , sou la persona que presideix encara de la garjola Esquerra republicana,aixo ja te una taca d`oli.
Tenim se fer les coses amb seny , no fer l’ ase com els espanyols , ferlis veure la mala llet que ens fan tindre , pro pit i collons que tambe en tenim .
Amb la Republica Catalana
Treien pacificament la Creu de San Jordi

Ramon Vilardell
21.09.2018 | 09:17
Eva Salas: gràcies per coincidir. L’espanyolisme és ofensiu de mena, justament pel que deia, perquè se sent i necessita sentir-se superior: qui mana ha de tenir voluntat, caràcter, reflexos autoritaris.
No entenc, ni comparteixo, però, la part final del teu comentari.
Des de quan s’han caracteritzat els catalans per ser superbs?!
Si volem fer política preservant el nostre anonimat no anirem mai enlloc. O irrompem amb força, amb la cara al descobert, a la palestra de la vida pública, o no serem mai amos del nostre destí ni de la nostra terra.

ENRIC ROIG
21.09.2018 | 01:08
Jo crec que “defensar la proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat”, sigui el que mes els importa. La mare dels ous (que un día històric seran una truita), rau en aquesta màfia multicolor, multiforme i multinacional que te segrestada Ñ i que vol perpetuar una tràgica i absurda comèdia democràtica per poder seguir expol.liant amb impunitat (anys enrera era fins i tot “bajo palio”), la totalitat de Ñ, sense perdre la part més productiva, Catalunya, la qual cosa significaría, de més a més, l’ensorrament econòmic i també polític del estado Ñol. El Parlament de Catalunya és qui ha de decidir quin dels camins s’ha de triar per evitar que Ñ ens ofegui. Però sense una sòlida comunió amb el poble català, no farà altre cosa que posar-se en evidència i fer un ridícul tràgic.

Ramon Perera
21.09.2018 | 00:45
Per raons pràctiques evidents, l’espai de comentaris a l’editorial de VilaWeb no és el lloc apropiat per continuar el debat iniciat a rel de la presentació del nou suscriptor David Escobedo. Qui ho desitgi pot demanar l’admissió al grup privat “Debat i diàleg”. Això es pot fer clicant a l’opció “Xarxa VW” de la barra de menú encapçalada a l’esquerra pel logo de VilaWeb i seguint les indicacions corresponents. Espero que hi hagi una bona participació de gent interessada en tirar endavant un diàleg constructiu.

Rosa Gispert
20.09.2018 | 23:02
Gràcies Eduard per explicar-ho tant bé. A més de ser el cap de turc, els catalans som el mirall en que es veu reflectida la seva miseria. Els cou tant que econòmicament siguem qui paga la festa i culturalment siguem diferents d’ells que han de denigrar-nos per amagar la seva propia vergonya de ser uns mantinguts.
Parlo genèricament i segur que hi ha de tot com a tot arreu, però el comú denominador és que ja els van bé les coses com estàn, mentre puguin seguir xuclant de la mamella i veient la palla al ull alié per no haver de veure la biga que ells tenen al propi.

eva salas
20.09.2018 | 21:37
Ramon Vilardell: totalment d’acord.
Avui en tornar amb el tren (l’agafo cada dia per anar i venir de la feina) una noia parlava en veu extraordinàriament alta en castellà, amb la seva mare, de manera ofensiva en contra de la llengua catalana i els catalans catalanistes. No és un cas aïllat, sovint escolto converses en veu altíssima, per a fer-se escoltar, amb menyspreu envers qualsevol àmbit de la nostra cultura. Mai no he escoltat cap conversa d’aquestes a la inversa.
Tinc molt clar que busquen l’enfrontament i qualsevol cosa els serveix per a criminalitzar-nos.
I que l’odi és poderosíssim. I el bonisme és irresponsabilitat.
També tinc molt clar que el succeït el 6 i 7 de setembre de l ‘any passat al Parlament no és ilegal ni és delicte.
I tinc molt clar que la supèrbia i el parlar més del compte no ens ha dut res de bo; al contrari, ens debilita.
I per últim, el que escriu nngú aquí, sigui a favor o en contra, no és cap garantia de que sigui veritat, només la constància en el temps i la coherència ens hauria de poder fer confiar el que s’escriu des de l’anonimat a les xarxes. Ni tant sols a Vilaweb el nom i el cognom tenen perquè respondre a cap realitat.

Ramon Vilardell
20.09.2018 | 20:53
Eduard Gracia: El Regne-Unit de 1918-1922, tot i acusar el desgast de la guerra, tampoc estava en hores baixes; sense anar més lluny, l’Imperi va créixer amb algunes de les possessions alemanyes d’ultramar, i els primers anys les reparacions de guerra sí que es van pagar. Va ser la determinació dels irlandesos (ajudats, és cert, per professar una confessió diferent i per l’insularitat) la que va fer que la cosa s’inclinés del seu costat. I determinació ja sabem el que vol dir: no els hi va pas tremolar l’índex…
Pel que fa a Polònia, els nacionalistes polonesos es van enfrontar a una potència emergent, la URSS, molt llastada pels enemics exteriors i interiors, però amb tot amb un formidable exèrcit (per obra i gràcia de L. Trotsky); tampoc aquí es pot parlar d’un país ens descomposició…
Deixo a la lectura i a la imaginació de la gent la sort que van córrer els “botiflers” irlandesos i polonesos…
Tornat de la concentració a Rbla. Catalunya amb P. de Gràcia: el sentiment de que ens estem amagant darrera del pacifisme per donar una aparença digna i atractiva a la nostra por va guanyant pes en el meu cap… Cap consigna realment rupturista, cap crida a paralitzar el país, a boicotejar l’administració espanyola, etc. Profundament decebedor. Sols queden la CUP i els CDR.

Ramon Vilardell
20.09.2018 | 20:45
David Escobedo: vostè és una mena d’inflitrat que ve a intentar fer-nos dubtar de que Catalunya sigui una nació i, cosa molt més greu, de que no poguem debatir entre catalans si ho és o no, si volem que ho sigui o no. Vostè és un antidemòcrata, i que com a tal mereix absoluta repulsa. No és en absolut benvingut.

eva salas
20.09.2018 | 20:44
Si us plau no perdeu el temps, siguem creatius. Els cants de sirena ens volen en via morta. Mirem endavant. Reserveu les energies i els arguments per a fer-los crèixer i no els regaleu en va.

Eduard Gracia
20.09.2018 | 19:10
David Escobedo: debatem, doncs. Esmentes el cas dels Jordis, i com a exemple em sembla un cas perfecte. Tota l’evidència indica que els Jordis no han fet absolutament res il.legal, més aviat al contrari, del 20-S vàrem col.laborar per a evitar situacions de conflicte primer i per a dispersar la multitud després. Hi ha un munt d’evidència gràfica i de testimonis que ho demostren (només cal que vegis el documental de Mediapro), i les acusacio que els fan no tenen ni cap ni peus: de fet, durant la recent vaga de taxistes va haver molta més violència que a totes les manifestacions sobiranistes del últims set anys juntes, i tanmateix cap taxista no ha estat acusat de sedició. A més, els Jordis van presentar-se davant dels tribunals tants cops com els ho vàrem demanar (fins que els vàrem ficar a presó), de manera que tampoc no hi ha cap evidència que avali el risc de fuga. La presumpció d’innocència, per descomptat, no ha estat en cap cas respectada. I tanmateix totes les forces de l’Estat defensen que romanguin tancats a presó després de gairebé un any: els jutges de l’Audiència Nacional, del Tribunal Suprem, del Tribuna Constitucional al que vàrem demanar empara, i també els ministeris fiscals nomenats primer pel PP i més recentment pel PSOE. Llavors et pregunto, com és doncs que tots aquells que tenen per missió defensar la justícia i l’Estat de dret (la qual cosa vol dir, primer de tot, que no es castigui cap innocent) sembla que s’hagin posat d’acord a fer exactament el contrari? De què tenen por, o què volem defensar, o què els han oferit que els sembli que mereix fer això, quan per un jutge castigar un innocent sabent que ho és és un crim moralment comparable a un metge que fa mal a un pacient a conciència?
Doncs si ho penses, la resposta a aquesta pregunta et respondrà també per què volem la independència. Un sistema al que un jutge, o un policia, o un polític sigui corrupte es pot salvar, però un al que la maquinària de l’Estat posi sistemàticament persones tan fàcilment corruptibles a les posicions més crucials per a vetllar per la netedat del sistema (que és com posar la guineu per a vigilar les gallines) és un sistema que guarà teix l’opressió, i que no es pot reformar des de dins.
Naturalment em podies dir: i si és així, per què no mirem de resoldre-ho entre tots els espanyols? Doncs en primer lloc perquè a Espanya no hi ha prou ganes, prou sentit d’urgència per a lluitar-hi. Quan vaig a Madrid sento que tothom es queixa de la corrupció i d’en Florentino, però la solució és sempre “que vingui algun polític amb un parell d’X que ho arregli”. En definitiva, no hi ha prou urgència. Per això el moviment 15-M i Podemos han acabat en no-res, desapareixent el primer i acomodat al sistema el segon. I en segon lloc perquè els catalans som els jueus d’Espanya (en paraules d’en Pío Baroja) i per tant cada cop que el sistema entra en crisi ens fan servir de cap de turc (fixa’t com el PP i Cs i fins i tot els barons més populistes del PSOE Adán servir la catalanofòbia com una fòrmula segura de guanyar vots), la qual cosa redueix la pressió per la reforma a Espanya, però augmenta la pressa per a alliberar-se’n a Catalunya. És per això que crec que Espanya avui és irreformable, i possiblement la seva millor possibilitat de reforma es dóni el dia que els catalans ens independitzem i el sistema que governa Espanya es vegi privat del cap de turc de sempre…
En fi, ha estat una explicació molt llarga, però crec que necessària per a explicar-te com ho veig, i com crec que segurament d’altres membres d’aquest fòrum ho veuen també…

Ramon Vilardell
20.09.2018 | 18:48
David Escobedo: vostè sembla ser una persona raonable, però al meu entendre té una manera de raonar ben poc rigorosa. Diu que és català, molt bé. Creu, però, que Catalunya és una nació, i que com a tal té dret a l’autodeterminació (el que implica també, d’alguna manera, el dret a preguntar-se si els catalans es consideren o no nació)? Si em diu que sí, molt bé, però llavors no té cap sentit que voti C’s ni que vulgui jutjar els polítics que van obrir la via a la consulta de l’1 d’octubre.
Al final resultarà que ni és tan català ni tan demòcrata…

Rosa Gispert
20.09.2018 | 18:45
Sr. Escobedo. Jo també soc Catalana. De fa més de 150 anys he pogut seguir el rastre de la meva família que ha hagut de patir la repressió que hi ha hagut contra els catalans al llarg de la història. Ni la seva catalunya ni la meva són la Catalunya Actual. N’hi ha moltes, tantes com persones, potser. Per això ningú ha d’imposar la seva als altres.
La democràcia és respectar els altres i posarnos d’acord en les normes que han de regir-nos a tots. I mauradament això els espanyols, que governen, fa anys que no respecten. Per això molts catalans no ens hi sentim ni volem ser-ho.

Rosa Gispert
20.09.2018 | 18:37
Sr. Escobedo. Jo també soc Catalana. De fa més de 150 anys he pogut

Ramon Vilardell
20.09.2018 | 18:36
Eduard Gracia: matiso el dit a partir de la seva intervenció.
-estem en guerra, i en una guerra no es poden fer distincions; cal generalitzar. Algú s’imagina els aliats guanyant la guerra a base de distingir els bons alemanys dels dolents? Fins i tot hi havia nazis que eren bones persones, tret de quan tractaven amb certes categories humanes. Tot unionista, pel fet de ser-ho, és un enemic potencial: segons en quines circumstàncies ens el trobarem a la trinxera del davant, amb casc, fusell i baioneta calada, disposat a matar-nos.
-què s’ha de fer amb un enemic (a aquestes alçades històriques, després d’anys i panys de pedagogia)? Doncs destruir-lo.
-la línia divisòria -i aquí admeto haver estat poc clar- no és exactament entre independentistes i unionistes, sinó entre demòcrates (els que accepten que s’implementi el mandat de la majoria) i no demòcrates. Resulta que els independentistes estan en el primer grup, i els unionistes en el segon.
Pel que fa a la força de l’enemic, no la nego, però també veig molt clar que NOMÉS SI ESDEVENIM UN PROBLEMA ECONÒMIC I D’ORDRE PÚBLIC DE PRIMERA MAGNITUD ESPANYA REBRÀ LES PRESSIONS que portaran a la negociació d’un referèndum. Esdevenir un problema d’aquesta naturalesa i magnitud demana fer mal i por. No veig altra manera d’assolir l’objectiu.
A Europa i el món quedem molt “cools” anant de pacifistes, però ningú aixecarà un dit per a nosaltres mentre no mostrem les dents. El pacifisme ha servit i serveix encara massa de d’emmascarament de la por a actuar (!).

David Escobedo
20.09.2018 | 18:08
No vull ver malbé el vostre espai. Pero no trobo cap espai de debat… els foros s’han tornat espais monolitcs on no s’admet la disidència i trobo a faltar parlar amb algu que no pensi com jo. Llegeixo Vilaweb cada día per veure qué penseu, com interpreteu les noticies i quines diferencies hi han amb el que he llegit als altres diaris. No és res personal ni vinc a donar lliçons, es curiositat pel que esta passant a casa meva.

Josep Pasqual Gil
20.09.2018 | 17:56
El 20S certament era un parany: vehicles policials abandonats a la multitud indignada amb armes a dins. La gent i els Jordis no van picar l’esquer i van actuar com no tenien previst, però ja tant els era el que feren. La tragicomèdia havia de seguir endavant tant sí com no. per fer por i universal escarment. Els sicaris preparats van anar entrant en escena. La primera, la GC i l’Audiència Nacional -top, top-, després els grisos descolororits i el rei de bastos alavalentador. Per fi, el TS i, si cal, el TC i el club 155. La justícia no hi té res a veure -l’espaÑola-. La sentència l’han tinguda clara des del principi, almenys l’endogàmica casta de les punyetes. Gent digna de les més. Misèria humana.

David Escobedo
20.09.2018 | 17:56
Jo no tinc cap mena d’odi per cap persona pel fet de ser català. Tots els meus amics ho son. Jo ho soc. Tampoc odio als catalans que tenen un sentiment independentista. Ni tampoc sento odi vers aquells que tallen qualsevol possibilitat de discussió ideológica. Aquests últims em fan por, pero no els odio pas.
Jo soc una persona normal. Qualsevol critica a España que pugueu dir ja l’he feta jo abans, perqué soc ben conscient dels mals del meu país. Soc un ciutadà mig, 40 anys, dos fills, nascut aquí, pares de fora de Catalunya, classe mitjana, el catala es natural per mi, sento més properes les tradicions catalanes que cap altre. No soc un monstre genocida ni un franquista. Nomes he conegut la democracia i parlar de franquisme es per mi com parlar de votar a Ted Kennedy, no té res a veure amb mi.
Em posiciono a favor de que els polítics catalans responsables del 6 i 7 de setembre siguin jutjats, no dic condemnats, no crec que la preso provisional pels Jordis sigui proporcional, ni tan sols justa, sobretot la de Cuixart, però no tinc coneixements per jutjar des d’un punt de vista jurídic, parlo d’emocions.
Té una part de trist i de fracàs colectiu que portant tota la vida junts, encara no ens coneixem i em feu sentir com si no fos d’aqui. Catalunya no es la de fa 100 anys. Jo tambe soc Catalunya ara i ho dic amb orgull: jo-soc-català!

Eduard Gracia
20.09.2018 | 17:45
Ramon Vilardell, segueixo,pensant que et confons: precisament la voluntat d’integrar a Catalunya els que venen de fora és el que ens ha portat a tenir al voltant del 50% de la població a favor de la independència, car els catalans “purs” (diguem-ne, els que tenen quatre avis nascuts a Catalunya) no arriben al 30% de la població, de manera que dins aquest voltant de 50% independista prop de la meitat són persones d’origen total o parcialment forani. Això només s’aconsegueix fent la catalanitat atractiva, no temible, als nouvinguts. És més, m’agraden molt els contra-exemples que proposes perquè confirmen el que deia jo ahir en un fil similar: tant Collins/De Valera a Irlanda com Pilsudski a Polònia van aconseguir la independència només quan els imperis als que s’enfrontaven (respectivament, el britànic i el rus) es trobaven molt debilitats per altres raons (tots dos acabaven de passa per l’experiència devastadora de la Primera Guerra Mundial).
Un dels principis bàsics en un enfrontament com aquest és plantejar l’enfrontament en el terreny al que el rival és més feble, i en el nostre cas està clar que ens enfrontem a un rival que és fort en tot allò que representi violència, i que a més té dècades d’experiència en lluita antiterrorista, de manera que, fins i tot si deixem apart les consideracions morals (malgrat que són importants), la via de l’odi senzillament no ens portarà enlloc, perquè ens posaria exactament al terreny de joc al que el nostre rival és més fort.

Ramon Vilardell
20.09.2018 | 17:41
Sabeu què és molt trist i dóna tota la mesura de la nostra dependència mental d’Espanya, de la nostra condició de súbdits servils (per no dir esclaus)? Doncs que si mai el govern (o la gent) es decideix a alliberar els presos… uns quants, potser la meitat, no voldran sortir!

Ramon Vilardell
20.09.2018 | 17:09
Eduard Gracia: m’atinc als fets. El nostre bonisme ens ha dut a un cul-de-sac, a la paràlisi. Som majoria i som incapaços de fer valer aquesta majoria. Si has seguit el meu raonament, desgranat en més d’un comentari, veuràs que justament parlo, per tal de ser efectius, de la necessitat de generalitzar. Hi ha la dimensió subjectiva i l’objectiva, que és la que compta més.
Crec que ens hem equivocat de models inspiradors: enlloc de Gandhi, Mandela o Martin Luther King hauríem d’estar estudiant casos com l’irlandès (Éamon de Valera, Michael Collins) o el polonès (Pilsudski), que finalment tenen moltes més similituds amb el nostre que no els suara esmentats: Gandhi tenia desenes de milions de seguidors i una religió diferent de la força ocupant; a Sudàfrica els negres eren molt majoritaris; Martin Luther King va comptar amb el suport de molts nord-americans blancs que se sentien culpables pel tracte infligit als negres (quants espanyols tenen sentiments anàlegs en relació als catalans? Ha!ha!).
El meu país només serà lliure quan l’unionisme desaparegui, o més precisament, més desglossadament:
-calli, es faci invisible i inoperatiu
-marxi del país
-es transformi en independentisme

Ramon Vilardell
20.09.2018 | 16:37
Incomprensiblement se m’ha colat un text que no té res a veure, demano disculpes: 3.- l’arrendatari vol pagar només una part i no s’avé a marxar… Caldria veure quina quantitat vol pagar.

Ramon Vilardell
20.09.2018 | 16:36
Per a la majoria de mortals, només l’ODI permet sobreposar-se a la POR. Seria desitjable que no fos així, però aquesta és la pura realitat empírica. Hem de començar a odiar els unionistes.
En tota persona hi ha una dimensió objectiva i una subjectiva. 3.- l’arrendatari vol pagar només una part i no s’avé a marxar… Caldria veure quina quantitat vol pagar. Als Estats-Units de mitjan segle XIX podia haver-hi més d’un cotoner sudista que fos bona persona i que tractés bé els seus esclaus, però la seva posició i els seu paper objectius eren contraris a l’emancipació dels negres. Arribada l’ocasió calia anorrear-lo igual que al seu veí, cotoner com ell, amic del maltracte i l’abús inhumà envers els negres.
Quan comencem a anar pel carrer i comprenguem que gairebé la meitat de la gent que ens creuem serveix la metròpoli i contribueix, conscientment o inconscientment, deliberadament o no, en la subjecció de la nostra terra i la nostra gent, haurem fet un gran pas.
Tret d’algunes honroses excepcions, ningú que se senti més espanyol que català contribueix en res de bo per al país. Cal veure’ls com a SANGONERES, com a VAMPIRS, i se’ls ha de tractar com a tals.

Eduard Gracia
20.09.2018 | 16:01
Perdona, Ramon Vilardell, pero no estic gens d’acord amb el que dius. Oi que no ens agrada quan algu des de l’altre costat de l’Ebre generalitza i afirma que “els catalans son X”? (i pots substituir “X” per qualsevol epitet negatiu). Doncs fent el mateix a l’inversa ens posem al mateix nivell, i a mes resultat que es un terreny de joc (el de les desqualificacions “etniques”) en el que no podem mes que perdre… Perque precisament el que ens fa forts es fer servir el cap quan el nostre rival fa servir les gonades.

Ramon Vilardell
20.09.2018 | 15:58
Em pregunto si mentre no ODIEM als espanyols tant com ells ens odien a nosaltres serem capaços d’espolsar-nos-els de sobre…

Josep Salart
20.09.2018 | 15:54
Gràcies mil Pep. Tota la raó.

Ramon Vilardell
20.09.2018 | 15:52
El problema de fons és que els catalans MAI HEM ENTÈS QUE SOM UNA COLÒNIA. Sigui per orgull o vanitat sempre ens ho hem amagat (a base de viure relativament bé: consumisme i hedonisme com a pantalla de fum) , per evitar la vergonya i el malviure mental, la ràbia que la consciència de la cosa implica.

Ramon Vilardell
20.09.2018 | 15:47
En tot aquest any se m’ha demostrat l’enorme grau de desconeixement que la majoria del poble català té dels espanyols. Miraré de sintetizar els trets més destacats dels espanyols respecte als catalans:
– senten un gran MENYSPREU envers nosaltres
-un menyspreu que ve donat i alimentat per un immens afany de SUPERIORITAT
-superioritat que ve donada per llur necessitat de DOMINAR-NOS
-i ens dominen perquè som una POSSESSIÓ d’ells
-una possessió producte de la CONQUESTA
-conquesta que, psicològicament, els porta a l’arrogància RACISTA
Quan entens aquesta lògica, el que no fas és perdre el temps:
-mirant de dialogar-hi
-mirant de caure’ls bé
-creure que són com tu
La nostra classe política, i la majoria de l’independentisme amb ella, ha donat prova d’un desconeixement (hauria de dir ignorància) culpable: 0 en història, 0 en antropologia, 0 en psicologia, 0 en sociologia, 0 en política…

Ramon Vilardell
20.09.2018 | 15:39
Eva Salas: si el conservadurisme porta a avortar la independència, és quelcom més que conservadurisme: és col.laboracionisme, traïció.
Jo apel.lava a la consciència crítica de tots vosaltres: només hi ha un partit amb vocació de sacsejada.
Només posant en perill la PART podrem aconseguir el TOT.

Eduard Gracia
20.09.2018 | 15:33
Per si serveix d’alguna cosa, estic totalment d’acord amb en Ramon Perera: tothom qui vingui a compartir idees ha de ser benvingut aqui. David Escobedo, moltes gracies per la teva explicacio, ara ho entenc molt millor – i un cop mes, sigues benvingut!

Ramon Perera
20.09.2018 | 14:57
Josep Albà, Jaume Vall, en David Escobedo ho ha explicat molt bé: “La meva subscripció ve motivada per necessitat de comprensió. Tant en el sentit de comprendre com d´ésser comprés.” Com podeu rebutjar una proposta de diàleg? Com podeu rebutjar la petició d’algú que ens vol comprendre? Jo no estic d’acord amb vosaltres.

Pep Agulló
20.09.2018 | 14:54
Ep,ep,ep…companyes-s, sobre el nou subscriptor unionista.
Per unionista cap problema, per antidemocrata tots.
Eh que no s’ha definit en contra dels empresonaments i exiliats… ? Doncs és un unionista franquista. i Punt.
Demano fer un tortosí…. cap debat. És el que busca Cs i ja li esteu fent el joc.
Que el seu espai ideològic sigui el que ell escriu, i res més.

DOLORS SOLER
20.09.2018 | 14:54
Si el que es despren dels comentaris dels lectors en aquest apartat es que pensem que els “unionistes” son gent d’una altra galaxia i molt didacticament David Escudero ens vols aclarir que no es aixi, jo li faria una reflexió, que si vol entendre mes la situació que busqui mes adecuadament per internet que hi han portals de molta solvencia i credibilitat on es podrá formar una idea molt mes propera a la realitat del que està passant. Ara per mi es molt millor votar al PACMA que no a Ciutadans. Al menys el PACMA no diu mentides.

jaume vall
20.09.2018 | 14:20
Independentment de la ideologia.
Votar PP, C’s, PSOE, després de l’1/O, del 155, del 21/D, és donar suport a la violència.
Tan fàcil com això. Tan indigne. Tan miserable.
No dic que els votants d’aquestos partits siguin indignes o miserables. Però han fet una cosa indigna, miserable.
No hi ha benefici del dubte.
No hi ha excusa ideològica. No hi ha mal menor. Han votat partits amb líders, manifestacions, actuacions, procediments, disculpes, raonaments completament , indignes, indecents, miserables.

Josep Salart
20.09.2018 | 14:08
David, si no ets independent, intenta compendre els antònims d’aquesta paraula. Els sinònims, no cal.
Tot seguit, aplicar-ho a la teva pràctica, t’ajudarà.

David Escobedo
20.09.2018 | 13:32
A Josep Albà: benvingut o no, soc aqui.
Eduard Gràcia: jo vaig votar C´s per convicció en aquell moment. Els partits catalanistes no tenien espai per mi, massa centrats en la construcció nacional, i els partits espanyols tradicionals són un cau de corrupció. Aquest va ser el motiu original. Després es manté la meva intenció de vot no perque tot allò que facin o diguin em sembli bé, si no perque el model general que proposen és el més proper a mi. No tinc altre opció. Votaré socialista? Impossible. Votarè PP? Impossible. Si no soc nacionalista només em queda una opció: C´s. El fet de que proposin aquestes condecoracions és una més de les errades de Rivera, que necessita convencer gent a tota España i en aquest procés no tot el que diu ens semblarà bé a tots. De tota manera no soc votant de C´s, vaig votar a C´s que no és el mateix. No soc militant ni afiliat. El meu vot el decideixo elecció a elecció, no sempre he votat C´s. També he votat als verds i al PACMA. I no és el mateix per mi votar a autonòmiques que a generals, molt fàcilment puc votar un partit pel meu poble i que no sigui el mateix partit al que votaria a nivell nacional.

Josep Albà
20.09.2018 | 12:41
En un context democràtic, David Escobedo, et donaria la benvinguda en la discrepància.
Ara, no. De cap manera sigues benvingut.
Tu i els que voten com tu doneu la coartada als que empresonen idees, als que apallissen gent pacífica per voler votar, als jutges que persegueixen tota dissidència, a les bandes de feixistes que ataquen cada dia la llibertat d’expressió.
Tu i els teus justifiqueu l’espoli de Catalunya i ataqueu la nostra cultura i la nostra llengua.
No, per mi NO ETS BENVINGUT.

Eduard Gracia
20.09.2018 | 12:25
David Escobedo, gracies per presentar-te, i sigues molt benvingut. De fet, ja que has iniciat el tema, em preguntava, si ens ho vols explicar, per que vas votar Cs? Ser unionista es perfectament legitim, absolutament, pero, per que votes un partit que proposa donar medalles, com si haguessin fet un acte heroic, als policies nacionals i guardies civils que varen estomacar la gent que volia votar el dia 1-O? No es cap pregunta “trampa”, realment m’agradaria entendre-ho

Ramon Perera
20.09.2018 | 12:23
Salutacions, David Escobedo. Benvingut! Serà beneficiós per a tots poder dialogar – escoltar i expressar-se -, argumentar i respectar-se.

eva salas
20.09.2018 | 12:01
Ramon Vilardell: hi ha gent independentista però conservadora que mai votarà CUP. Unes eleccions al Parlament no són garantia de nou repartiment de forces, en la meva opinió. Vol llançar-nos a un altre pou vergonyant de baralles?
Si per mi fos el Quim que triaria jo seria més Arrufat!

David Escobedo
20.09.2018 | 11:53
Bon dia!
sóc un nou suscriptor. La meva subscripció ve motivada per necessitat de comprensió. Tant en el sentit de comprendre com d´ésser comprés.
Lo primer dir-vos que sóc el que vosaltres anomeneu un “español unionista”. I agafeu-vos fort perquè a les últimes eleccions vaig votar C´s. En síntesi podriem dir que sóc el que considereu l´enemic.
El meu tarannà no és de troll i la meva mare em va donar una educació, vull dir amb això que no és pas la meva intenció fer malbé el vostre espai de trobada i reflexió. Amb aquest comentari només volia saludar-vos i presentar-me.
De vegades sembla que parleu de persones d´un altre planeta quan parleu dels unionistes… en tot cas no em sembla pas que parleu de mi ni del 99% de la gent del meu entorn, així que potser que un unionista sigui suscriptor serveix per alguna cosa positiva. O no….En qualsevol cas en farem la prova a veure qué surt.
Salutacions a tothom!

eva salas
20.09.2018 | 11:49
Nosaltres els podem “cremar” les finances. Penseu-hi. I no trigueu gaire si us plau. Km 0 sense excepcions. Minimitzar gestió amb targeta de crèdit. Alternatives a l’actual estructura financera fiables. Falten iniciatives tècniques.
Falta que el govern deixi de voler negociar amb Ñ i negocii amb els seus ciutadans qualificats. Que s’obri el palau als tècnics. A baix el partidisme, a baix els que diuen que volen ampliar la base: la base s’amplia fent república.
També podem convocar manis al Prat o altres, prèvies converses amb la conselleria corresponent. I actuar amb determinació i independència de les decisions que es prenen a madrit.

Joan Begue
20.09.2018 | 11:07
No hi han líders, que hi farem
Tenim un objectiu com a societat està clar, en majoria el mateix volem un estat en forma de república i més social ohi.
Això no ens ho treurà cap estat cap institució per molt molt poderosa que es digui ser
El dret a ser allò que hem decidit no canviarà passi poc o molt de temps.
El ritme ja ve donat però cal estar en armonics.
Nosaltres ja hem guanyat

Carles Matute
20.09.2018 | 10:47
Albert Miret, bona exposició del que està passant. Com que jo també soc dels que varem aprendre a base “de plantofades i mastegots”, entenc la situació en el context de que al maltractador només se l’atura plantant-li cara i assumint-ne les conseqüències, ja que cap cas serveix intentar arribar a acords. Això sí, per tal de poder dir després: Tant de bo ho hagués fet abans.

Joan Aguilà
20.09.2018 | 10:42
Encara algú pensa que amb un estat capaç de fer el que ha fet amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart es pot dialogar? Et pots entendre amb algú que t’odia i està disposat a tot, per il·legal que sigui, per fer-te callar? En la pregunta està la resposta.

Josep Albà
20.09.2018 | 10:34
La decisió de Sánchez i Cuixart no va ser només errònia. Va ser nefasta i completament desastrosa per la democràcia i la República: la primera de moltes rendicions que van venir després i que ens han dut presó, exili, persecució, censura, violència feixista, un Parlament sense sobirania i que han deixat l’independentisme dividit i acorralat.
Espanya va saber el 20 de setembre, que obeirem. Què no ens resistirem, no lluitarem, que acotarem el cap per molts referèndums que guanyem i moltes majories absolutes que tinguem. I a partir d’aquell dia ha fet amb nosaltres exactament el que ha volgut.
Va saber que els nostres líders no creuen en la força del poble i que la independència no és el seu únic objectiu. Va saber que la nostra classe dirigent no trencarà mai cap ou.
SI NO HO FEM DES DE BAIX, NO HO FAREM!

F.Xavier Carreras
20.09.2018 | 10:16
PROU!!!… I tant que s’ha de desbordar, als nostres polítics i a qui sigui, però sense violència. Amb astúcia i punxant l’ Estat Espanyol. Hores d’ara la Fiscalia i els Jutjats haurien d’estar col·lapsats de denúncies als Jutges i a qui correspongui de totes aquelles associacions i altres que es pugui i tenir el suport dels advocats, tal com ha van fer després del 1-O.
Pels més arrauxats, pic i pala per fer túnels……la gran evasió….oh, ho farà el nostre Govern i la població emmuralllarà els ex-empresonats?

Jaume Riu
20.09.2018 | 09:54
M’ho has tret de la boca Albert Miret. Jo ho hauria dit així. Només es va veure un reconsideració de 180 graus quan algú prenia la decisió de tirar pel dret amb totes les conseqüències. Som aquí.

Josep Francesc Pèrez
20.09.2018 | 09:54
I jo també, Albert Miret

Josep Salart
20.09.2018 | 09:40
Vicent, davant nostre només tením una alternativa: fer fora i desemescarar els que des del nostre Parlament, volen inhabilitar el MHP Puigdemont. Això és lo primer que ha de caure, i queda poc temps.
El MHP te més enemics a casa que a l’estranger.
L’altre alternativa és no haver d’esperar cap sentència condemnatória de ningú inocent per començar a fer el que ens toca fer.
L’altre alternativa és denunciar aquets juges fascistes amb les seves proves i piulets.
I si Albert, tens tota la raó. Jo estava al pupitre del davant amb un alumne fill d’un jutge fascista acabat d’arribar. Com que el meu pare ja em tenia alliçonat, després d’una discussió en plena classe, a ell el vàren ajonellar a la pisarra just davant meu. Quan vaig veure la seva clavía al descobert, li vaig clavar el compàs pel costat d’escriure amb tinta-xina. Tot plegat la felicitació del meu pare i anar-hi anant…

Salvador Aregall
20.09.2018 | 09:17
20 S de l’any passat va ser una trampa ben dissenyada perquè hi hagués una reacció violenta de la població i tenir l’excusa per muntar, sense obtenir la violència que buscaven, la repressió i el càstig venjatiu que estem patint. Tant li fa que la població vagi amb peus de plom i sàpiga no respondre a provocacions, com tant li fa que els jordis desmuntessin la concentració per permetre la sortida dels guàrdies, com tant li fa la resistència heroica a la seu de la CUP festiva i pacífica. Tot estava planificat per muntar l’acusació de rebel·lió als polítics empresonats i exiliats. No els va sortir bé, però tant li fa, els han acusat igual i la repressió i el càstig que han dissenyat esdevindrà tant si fem com si no fem. Estic d’acord amb les tres alternatives que proposa en Partal. Cal dir rotundament que només hi ha aquestes tres alternatives. No ens podem rendir, no podem enfrontar-nos violentament contra les forces professionals de l’estat. La insurrecció permanent, aquest és el camí. Ahir continuaven sense posar-se d’acord ERC i PDcat, fa uns dies el President Torra ens deia que hi havia acord total. ERC capitula davant de Llarena. L’estat espanyol aconsegueix el que no va obtenir amb el 155 i el 21 D: treure’ns la majoria independentista del Parlament i desactivar el President Puigdemont que té la legitimitat del vot democràtic del poble. Ho vaig dir fa pocs dies, hi torno: cal desbordar els partits polítics, el procés el va iniciar la societat civil, no el Parlament. Insurrecció, avui tothom a la cruïlla Rambla Catalunya amb Gran Via. Què l’estat espanyol noti el bateg de la nostra revolució i els nostres parlamentaris la vergonya de la seva ineptitud.

Pep Agulló
20.09.2018 | 09:17
Jo també Albert Miret

Ramon Vilardell
20.09.2018 | 09:17
Em permeto retranscriure aquí el que deia en l’anterior editorial d’en V. Partal, ja que lliga amb el que he escrit fa una estona a peu del present editorial:
“Tinc la impressió que ens estem deixant derrotar per la por. El que fa insuportable una derrota és, també i sobretot, el seu motiu, allò que et porta a perdre. En el nostre cas, resulta que no estaríem sent derrotats per una gent amb un projecte de país sòlida i puixant, imaginativa i creativa: no, res d’això. Estem cedint davant els ressorts, tan automàtics com agònics, de la maquinària decadent d’un estat en descomposició…
Per què? Com és possible que un “fantasma”, per fort que sigui, pugui vèncer-nos? Doncs sols se m’acut una explicació: perquè els nostres dirigents tenen fusta de gestors, de tècnics o de comptables, no d’estadistes; perquè la llarga tradició de mesell servilisme ha fet de molts catalans (i certament dels que manegen les palanques del petit poder autonòmic) uns perfectes masovers, uns excel.lents capatassos, uns immillorables supervisors. Gent pensada i preparada per ADMINISTRAR un país, no per trencar amb la metròpoli opressora i fundar una nova realitat, el que sempre comporta alguna trencadissa…
Tenim, al davant del país, gent que fa 5 i 10 anys no n’era pas d’independentista, que s’ha format en els reflexos mentals autonomistes, i que li han donat i té un caramelet, una joguina entre les mans que per res del món no vol posar en perill, fer malbé. Aquesta gent -la majoria sortits del barri barceloní de Sarrià-Sant-Gervasi- no es veuen en cor ni de fer saltar pels aires ni els horaris dels FGC, per donar un exemple gràfic… Són gent que ni veu ni sent la Catalunya històrica; ni tampoc la del futur: la potencialitat del país, que travessa els segles a través de la seva gent, els hi és aliena. Sols creuen en el “real”, en el sentit del present tangible, en la rutina complidora de la immediatesa quotidiana (complir amb horaris i objectius pragmàtics, donar un servei, retre comptes pel servei donat, etc.). En fi, és gent profundament CONSERVADORA (amb rivets de mesquinesa).
L’única solució, és evident, és enviar cap a casa a tota aquesta gent (ja tindran el seu moment i lloc quan siguem independents) i substituir-los per gent capaç d’arriscar el que tenim per tal d’conseguir el TOT, l’essencial.
Caldria anar a eleccions i votar massivament la CUP, els únics que no tenen aquest “instint” petit-burgès (no dolent en si, però un obstacle de cara al desbordament que cal dur a terme).”
L’Eva Salas, fent-se eco del meu desig d’eleccions, deia que aquestes serien un error. És cert que la cosa té els seus riscos, però mentre no tinguem gent d’un altre tremp al capdavant del país crec que no farem res. Potser hem d’abandonar dues coses que ens són massa cares: la pressa i l’escrúpol de no trencar un plat.

Pep Agulló
20.09.2018 | 09:12
FA UN ANY, NO TENÍEM DUBTES
Fa un any, no ens preguntàvem què havíem de fer, era clar, sortir al carrer a parar el cop d’Estat. Era llavors quan érem capaços de tot. No teníem temps de valorar que ens jugàvem en l’àmbit personal, la feina, la presó, la vida…La normalitat, l’obligació primera en aquell moment, era sortir al carrer a fer el que calgués. Així són les revoltes: la norma és l’excepció que obliga a l’acció, que ens fa sentir protagonistes de la història. Ben segur que si haguéssim respost amb violència contra la seva violència els fets s’haurien precipitat en un bany de sang i ara segurament seríem una república amb els nostres màrtirs. Segurament. Però som aquí perseverants amb un procés pacífic.
Les dues alternatives que planteja Vicent em semblen una de sola: derrotar la seua violència, creant una, dues, tres, quatre, cinquanta insurreccions, les que calguin…
No podem tornar enrere, aquesta és l’única lliçó que tant l’enemic com nosaltres tenim clar. El problema és com derrotem la seva violència. Amb quina llarga estratègia unitària que ens sigui un far, una referència per la lluita del dia a dia? La resposta ens l’hem de fer totes i tots: ciutadans, polítics, dirigents, partits…. tots!
L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Albert Miret
20.09.2018 | 08:53
Jo sóc un d’aquells desgraciats que de jove va haver de patir tot el seu “ensenyament” entre injustícies, castanyots i obligacions absurdes. La d’haver de parlar un idioma estranger que mai s’havia parlat a casa i aprendre les històries irreals que s’inventava el professor de torn, era normal. Passava que l’excés d’injusts càstigs era tan gran, que ja ens era indiferent. Podies rebre un parell d’hòsties i anar a parar per terra per qualsevol cosa. Si parlaves en català, castanya, si no et sabies latercerapersonadelpluradelpluscuamperfectodesubjuntivo, també, si et distreies un moment de què deia el profe, també, etz, etz. Sempre estaves pendent d’una hòstia o l’altra, i no depenia de què fessis, sinó de la mala llet del profe aquell dia, dels seus complexos d’inferioritat o de si s’havia discutit amb la dona o aquell dia miraculosament, havia follat (perquè també estava prohibit). Era igual el que fessis. El càstig sempre era molt superior al delicte imaginari, que en les instàncies superiors era també jutjat amb absoluta arbitrarietat.
Això va portar a tal situació que un dia un professor va pegar com de costum injustament a un alumne i l’altre li va respondre amb un parell de cops de puny, que va haver de venir una ambulància a endur-se’l. L’alumne va ser expulsat immediatament, és clar. A ell ja li eren igual les conseqüències del seu acte. Havia après que si es portava bé rebia i si no, també, i aquest és el punt on ens estan fent arribant. La injustícia feta norma porta indefectiblement a la revolució, perquè arriba un moment en què la societat entén que faci el que faci serà castigat amb les pitjors armes i els procediments més abjectes, perquè el castigador no pretén resoldre res, només pretén la humiliació del que en el seu ideari malaltís, és el seu enemic i a l’enemic cal odiar-lo, i/o matar-lo si es pot. I si està prohibit matar, el portarà a la presó per sempre més, perquè només entén com a necessària l’anul·lació del que no és com ell, mai el pacte ni la convivència. Val a dir, que després de l’esdeveniment del professor, la meva escola va fer un tomb de 180º i va ser una mica més suportable.
No pretenc amb el que explico justificar la violència com a solució, sinó convèncer que en una tirania desenfrenada com la que hem de suportar, la possibilitat de pacte no existeix, només és possible enfrontar-la o bé si no es pot, pactar amb d’altres societats més evolucionades que els facin por. En tot cas, fos qui fos amb qui pactessim, ningú podrà arribar al nivell de tirania que respon a l’odi ètnic i a la por.

Gerard Salvatella
20.09.2018 | 08:33
Com és possible, Sr. Partal, que a aquestes alçades tinguéssim líders tan ingenus? Quina mena de ments obtuses són capaces, després de vuit anys de procés i de tanta història apresa, de creure en aquesta mena de bona voluntat de l’Estat?
Aquests senyors varen jugar a ser superherois, varen jugar a ser els que decidien què és el correcte i l’incorrecte segons els seus imperatius morals. Ara són a la presó perquè van cometre un greu error de càlcul: van menystenir l’Estat.
N’estic fart d’aquests líders. No perquè siguin mala gent, sino perquè no estan capacitats per fer efectiva la independència. No tothom està capacitat per ser astronauta, i això no et converteix en un ser maligne. Però hom ha d’entendre que les activitats humanes es regeixen per jerarquies. I els més capacitats són els que han de ser al capdavant. Punt.
Fins que no substituïm tota aquesta casta de líders, seguirem amb el procés al no res.

Ramon Vilardell
20.09.2018 | 08:07
Els nostres polítics viuen paralitzats (quasi hauria de dir esclafats) per un doble excés de responsabilitat: evitar la violència i salvar la “normalitat” del dia a dia. El primer és comprensible; el segon és un error majúscul.
Els nostres enemics, en això, són molt més hàbils i tenen més marge de maniobra. De sempre, saben perfectament que per mantenir sota llur fèrula un territori determinat, si cal, se l’ha d’arrasar. Paradoxalment, l’enemic creu molt més en Catalunya i els catalans que no pas nosaltres mateixos: sap que som com l’au Fènix, coneix la nostra resiliència i se’n refia. Nosaltres, lògicament, estimem més (el nostre) país, però vet aquí que potser no hi creiem prou (el que tal vegada projectaria una ombra sobre el nostre amor per ell…). “Metafísicament”, es podria dir, l’enemic ens porta molt d’avantatge.
Mentre no siguem capaços de posar en joc, en perill la nostra “normalitat” estarem jugant en inferioritat de condicions. No podem limitar-nos a anar a la saga de l’enemic posant cataplasmes a les seves accions destructives (minar la convivència, malmetre la seguretat o confiança econòmiques, perseguir gent innocent)… Hem de saber encaixar els atacs i prendre algun tipus d’iniciativa, de contraofensiva.
Hi ha una vella pel.lícula que il.lustra bé això que dic: Queimada. S’aconsegueix esclafar una rebel.lió d’esclaus a base de cremar totes les plantacions de canya de sucre (on els esclaus s’amaguen). Davant l’espantada contrarietat d’un propietari davant d’aquesta perspectiva, el personatge interpretat per Marlon Brando diu: l’any que ve es podrà tornar a plantar canya i tot tornarà a la normalitat; com es pensa que fa uns anys els portuguesos van recuperar el control de l’illa X?
Aquesta és la mentalitat i la manera de procedir amb la que ens enfrontem; n’hem de ser conscients.

Josep Sànchez
20.09.2018 | 06:30
Efectivament, ara ja sabem que són feixistes, que es comporten com ho fa qualsevol imperi, que ens consideren la seva colònia i que no ens deixaran marxar per mitjans democràtics. Com vam comentar fa un parell de dies, la clau la tenim a les mans, som nosaltres mateixos.
Estem disposats a aguantar?, estem disposats a anar a presó, tants com calgui?
L’ara president Torra ja ho va dir el dos de març, ho vam llegir aquí mateix, a Vilaweb. Ho copio:
“Quim Torra: ‘Quan tornem a tenir un moment propici, hem d’estar disposats a ser tres mil a la presó’
Entrevista al diputat de Junts per Catalunya que participa a la negociació amb ERC i la CUP per a desencallar la política catalana”.
La xifra pot ser curta o llarga, no ho sabem, però aquest és el fet, i hem d’estar disposats. Ho estem?

Ramon Perera
20.09.2018 | 00:52
Mentre avançava la revolta catalana, no deixava d’haver-hi gent que pensava que l’estat espanyol era capaç de qualsevol cosa. Per tant, no podem dir que la seva actuació sigui una sorpresa absoluta.
Per mor de brevetat, només algunes idees triades:
Penso que el 20 de setembre és més important que l’1 d’octubre. La raó? L’1 d’octubre es tractava d’un fet preparat i anunciat. El 20 de setembre es tractava d’un fet – un cop d’estat – imprevist, la gent no estava avisada ni preparada però van reaccionar magníficament i ràpida i van aturar el cop.
Espanya no deixarà mai de banda l’amenaça de mort. Per tant, qualsevol estratègia ha de tenir present aquest factor.
Quan dic ‘mai’, cal entendre que pot haver-hi factors externs prou forts que dobleguin la voluntat de l’estat espanyol. Exemples: l’1 d’octubre mateix la violència de les forces espanyoles es va aturar a partir de migdia. El 10 de desembre de 1898, aviat farà 120 anys, Espanya es va reconèixer perdedora de la guerra amb els Estats Units d’Amèrica i els va ‘cedir’ Guam, Puerto Rico i les Filipines i va acceptar la independència de Cuba (https://www.fideus.com/esdeveniments%20-%20tratado%20de%20parisl.htm).
La comunitat internacional no reaccionarà per la democràcia o pels drets humans, sinó per l’estabilitat i els interessos.

Anna Casacuberta
20.09.2018 | 00:30
Totalment d’acord Sense la insurrecció de la gent no aconseguirem res. Una part dels nostres polítics no estan a l’alçada del moment i cal pressionar-los sortint tots al carrer tantes vegades com faci falta.

Roser Cussó
20.09.2018 | 00:29
Esperar la intervenció de l’exterior és un error. Des de l’estranger, molts de nosaltres no ens cansem de dir-ho. S’ha de preparar el terreny per a que acceptin el caràcter irreversible la la nostra independència. Això sí.
La intervenció exterior és molt improbable. I si hi fos, es faria imposant també condicions als catalans. I no serien gens fàcils probablement.
Els que ens hi jugem ara és la presa en mà del nostre destí.
Nosaltres i només nosaltres. I amb qui voldrà ser amb nosaltres amb els braços oberts, generosament.
La resta és una questió de “rapport de forces” i realpolitik.

Carles Matute
20.09.2018 | 00:29
L’error de càlcul va ser monumental, però a tots nivells. Tant pel que fa als líders de les entitats, com pel que fa als nostres polítics, tothom es va quedar curt en avaluar les conseqüències de tot plegat, ja que ningú -recalco: ningú- ens esperàvem la salvatge reacció de l’estat espanyol. S’han traspassat tots els límits i a fe de Déu que ens varen donar una lliçó: que amb aquesta gent no s’hi val anar de bones intencions, no es pot anar amb el lliri a la ma. I és que quan s’està lluitant amb algú que no té honor, està clar que tot està permès i tota precaució és poca.
Ara veurem com s’encara la “tardor calenta”, i del que n’estic segur és que tot el que es faci ho farà el poble. Ara, més que mai fa falta un líder, i no el veig per enlloc.

Guillem Bosch
20.09.2018 | 00:28
En efecte, aquestes 3 (2!) opcions hi són i més val que ens anem decidint per quina optem. Però compte que encara hi ha una quarta possibilitat a considerar: què fem si els partits/dirigents polítics -incloent si es vol entitats, familiars, presos, exiliats, advocats,…- no es posen d’acord entre ells o ells amb nosaltres i la opció resultant de tot plegat és una inacció paralitzadora? Perquè aquesta és la opció que busca l’Estat -que sap que la rendició no es produïrà- i que, diguem-ho clar, fins avui els ha resultat prou exitosa.

Encarnació Parets
19.09.2018 | 23:06
Em sap greu pels Jordis i us agraesc la vostra actitud noble i clarivident. Els principatins n’haurien d’aprendre dels experiments espaynols a València: del 1707 fins ahir. I Seguim…..

jaume vall
19.09.2018 | 23:03
Gràcies, director. No afegiré res més avui.

Manuel Gil
19.09.2018 | 23:02
Mentre el PIB a Catalunya continui pujant, les institucions dels veins i socis faran allò que “també” saben fer …qui dia pasa, any empeny. I a nosaltres …”que no permita Dios todo el dolor que puedas aguantar”.Gràcies Vicent.

Josep Usó
19.09.2018 | 22:19
En realitat, és allò del pendent ferroviari. L’Estat Espanyol no pot aturar-se, perquè si s’atura desapareix. I si cada vegada va més i més enllà, només pot arribar a un punt en el qual als veïns i socis ja no els pague la pena mantindre’l com a associat. Estan desbocats i abans o després s’estimbaran. L’únic problema per a nosaltres és si quan passe això ja ens hauran trinxat del tot o encara no.
S'ha afegit la noticia a Favorits