“Lo riu és vida”, el crit que ressona 25 anys després

Avui fa vint-i-cinc anys de la primera assemblea de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, col·lectiu creat per refusar la política de transvasaments i protegir el Delta. Aquesta plataforma va vertebrar la resposta popular al Pla Hidrològic promogut pel govern de José María Aznar –amb el suport de CiU– que pretenia de fer grans transvasaments del riu Ebre cap a conques deficitàries tant cap al nord –àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona– com cap al sud, al País Valencià, Múrcia i Andalusia. En definitiva, dos grans transvasaments que representaven 1.050 hectòmetres cúbics.

Aquell pla era especialment amenaçador per al riu, però la lluita no era pas nova. Més entitats havien lluitat contra transvasaments d’ençà dels anys vuitanta, i, de fet, ja se n’havia produït un de petit cap a Tarragona. “Ja se’n començaven a veure les conseqüències negatives”, recorda Ester Baiges Miró, activista i membre de la plataforma. “Això, sumat a la sensació de les Terres de l’Ebre de ser un territori oblidat, va generar una frustració que va ser clau perquè la gent reaccionés.” El pla, denunciaven, posava en risc l’ecosistema del Delta i acabaria al servei d’un model turístic i urbanístic expansiu i especulatiu a la Mediterrània.

Una assemblea multitudinària

La primera assemblea es va fer a l’auditori Felip Pedrell de Tortosa, i s’hi van aplegar centenars de persones, moltes més que no cabien a la sala petita. Aquell mateix dia va sorgir un lema que ha estat clau en aquesta lluita i que encara es fa servir: “Lo riu és vida”. Amb aquesta frase senzilla i concisa, l’arquitecte i activista Salvador Tarragó va sintetitzar el sentiment majoritari d’aquella assemblea. “Va ser molt emocionant. Va néixer com a resposta a l’aïllament institucional que patíem a les Terres de l’Ebre i vam adonar-nos que, o fèiem alguna cosa, o aquell pla hauria estat imparable”, recorda Manolo Tomàs, portaveu històric de la plataforma.

Aquell mateix dia es va acabar improvisant una manifestació fins a l’ajuntament, amb una pancarta reciclada d’unes altres manifestacions, i després es van començar a formar les comissions. “Encara avui m’emociona l’eclosió d’aquell moviment tan bèstia. Jo tenia quinze anys i recordo que organitzàvem vagues generals d’estudiants, assemblees… Apreníem a lluitar com a joves”, explica Josep Sabaté, activista i membre de la plataforma que va arribar a ser encausat, i després absolt, en el context de les protestes d’aquells primers anys. “El dia tenia 24 hores i en dedicàvem 28 a la plataforma, combinant-ho amb feina i família. No sé com podíem fer-ho tot…”, afegeix Baiges.

A poc a poc, les samarretes blaves, amb el dibuix del nus antitransvasaments, es van anar estenent per tot el Principat, especialment a partir de la primera gran mobilització a Barcelona el 2001, i també de la manifestació a Brussel·les aquell mateix any perquè la Comissió Europea no financés les obres del pla. En el que va ser un moment històric, gravat a la memòria de molts ebrencs, els carrers de la capital europea es van tenyir de blau, i gralles i dolçaines van acompanyar la marxa. “Vam ser 15.000 persones, la majoria ebrencs, i va ser una targeta de presentació per a situar la problemàtica a nivell català i europeu. Som una terra amb poca gent, però vam ser capaços d’organitzar tres manifestacions a Barcelona, una a Madrid, dos a Brussel·les, una Mallorca i unes vint a les Terres de l’Ebre”, subratlla Tomàs. En les manifestacions locals, sortia tot el poble darrere, fins i tot la banda municipal.

El 2004, la primera victòria

El moviment va anar creixent arreu dels Països Catalans i teixint complicitats, amb una aliança molt important amb el món acadèmic i científic. Les amenaces al riu Ebre es van convertir en un problema de país, i xerrades divulgatives arreu s’encarregaven d’explicar-ho. Alhora, la pressió contra els polítics, especialment de CiU i el PP, anava creixent. “Al mercat de Tortosa podies comprar la samarreta i algun polític del PP havia hagut de marxar corrent perquè la gent de les parades no els acceptava”, explica Sabaté. “El president Pujol tampoc no podia fer-hi visites plàcides. Ell va reconèixer que havia estat un dels moments més difícils: les Terres de l’Ebre van passar de ser un feu a acusar-lo de traïdor. I el PP, aquell PP, era molt violent, havien dit que allò seria un passeig militar i es faria tant sí com no. El 2004 vam veure com començaven les obres, però sabíem que les aturaríem.”

I, finalment, les obres es van acabar aturant. El 18 de juny de 2004, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va aprovar una derogació parcial del pla que va ser una victòria, la primera de tan clara, per part de la plataforma. Els posicionaments polítics anaven canviant, amb els anys CiU va adoptar una posició més crítica –ja havia demostrat incomoditat amb el transvasament cap al sud– i, finalment, va acabar renunciant també al transvasament cap a Barcelona. Igualment, les temptatives de transvasaments no van cedir, n’hi va haver el 2006 i el 2008. “Aprofitant el context de sequera, AGBAR va pressionar el govern del tripartit, igual que el 2023 va tornar a haver-hi pressions per a fer transvasaments cap a Barcelona. El govern de llavors no ho va acceptar, però continuen”, afegeix Sabaté.

Zapatero va derogar el títol tercer del Pla Hidrològic, el transvasament de l’Ebre, però es van declarar d’interès general les obres de l’annex 2 del pla, vigents. “Aquí es contemplaven augments de regadius, embassaments i interconnexió de xarxes. La gran problemàtica dels transvasaments es trossejava en petites obres hidràuliques que semblaven desconnectades entre si, però que sumades tenien un impacte molt gran en el riu. Per tant, malgrat la victòria, vam tenir clar que la cosa no s’havia acabat, i avui dia encara vigilem tot això”, explica Tomàs.

Una inacció política que continua

La plataforma diu que les pressions als polítics en certs moments van funcionar, però alerta que igualment hi ha una inacció política clara des de fa anys. “La posició de CiU de llavors no té res a veure amb la d’ara, i el PSC també va haver de pujar-se al carro. No podien fer una altra cosa perquè la gent ens havíem llançat al carrer”, explica Baiges.

“Quan estan a l’oposició donen suport i col·laboren, però a govern se n’obliden”, assenyala Tomàs. “El 1993 el PP estava en contra del pla dels socialistes, i el 2001 els socialistes estaven en contra del del PP. El 2008, en l’etapa de la sequera, el tripartit, que havia donat suport a la plataforma, s’hi va posicionar en contra. I CiU va estar alineada amb el PP. Van intentar de boicotar el moviment i criminalitzar l’activitat dels joves amb un judici fantasma contra Josep Sabaté. Teníem en contra el govern central, el govern català i el govern valencià. El govern de l’Aragó era favorable a nosaltres parcialment, però defensaven la construcció de quaranta embassaments nous.”

Aquesta sensació d’abandonament de les Terres de l’Ebre, així com la sensació d’inacció política, continuen presents dins la plataforma, sempre atenta que cap govern no proposi transferències puntuals d’aigua. “La majoria dels polítics tenen un discurs molt clar sobre sostenibilitat, però una pràctica incoherent”, lamenta Sabaté. “Malgrat la gravetat de les sequeres i del canvi climàtic, continuen planificant augment de regadius, creixement urbanístic, més turisme… Encara no hi ha un pla per a baixar sediments, que es queden als embassaments, fins al Delta. En aquestes dècades no hem passat de la fase d’estudi, pràcticament. Avui, amb el cabal d’aigua i sediments que baixa per l’Ebre no es pot mantenir el Delta i el seu ecosistema, arriba al mar esmorteït. Mentre l’Ebre tingui aigua, hi haurà algú que en vulgui fer negoci. Hem aconseguit que el concepte de transvasament quedi proscrit, però s’utilitzen eufemismes.”

Una lluita que ha servit de model

La Plataforma en Defensa de l’Ebre va fer servir l’experiència acumulada d’entitats ecologistes anteriors, però va donar-li un nou impuls, bo i aprofitant noves tecnologies d’aleshores, com ara la comunicació via SMS. Arreu del país van aparèixer desenes de plataformes anomenades “Salvem” o “Defensem” per a lluitar contra projectes poc sostenibles.

Les claus d’aquest model de protesta tenien a veure amb un treball en xarxa, poble a poble i per comissions. També amb una voluntat transversal, amb molta gent mobilitzada més enllà del seu espai polític, tant de sectors anticapitalistes com d’empresarials. I, per acabar, amb una mena de reivindicació festiva i familiar, sense deixar de ser contundent. És un model que ha servit per a moltes més lluites, amb un esquema organitzatiu basat en reunions locals, comarcals i intercomarcals.

De fet, la cantautora i activista Montse Castellà ho ha comparat amb les mobilitzacions del procés. “La llavor d’aquesta mena de mobilitzacions festives, lúdiques, amb humor, gent de totes les edats, cap paper a terra i cap contenidor cremat, naix amb la plataforma”, explicava en una entrevista a VilaWeb. “Era protesta i proposta. No era únicament ‘no al transvasament’, era ‘no al transvasament perquè el riu és vida’. Sense aquella lluita en què David va guanyar Goliat, no seria com és ara.”

Per a Baiges, una altra gran victòria va ser la consolidació de la participació de les dones, més joves i més grans. Dones que potser no estaven habituades a involucrar-se en l’activisme. “Per a moltes d’elles va ser un revulsiu, potser deien: ‘Faig el sopar i me’n vaig a l’assemblea!’ Va ser una participació molt empoderadora. En general, hi havia qui volia que tots tornéssem cap a casa, i, per sort, no va ser així. Ha quedat una assemblea potent que continua controlant els plans de conca que van sortint.”

Sabaté destaca també el fet d’haver sabut teixir aliances territorials pragmàtiques: “Des de la sequera del 2008 fins ara hem treballat una visió de país a favor dels rius i contra la mercantilització de l’aigua, independentment del territori. La posició contrària als transvasaments no depèn del territori, sinó dels interessos. Si ets de Barcelona, però no ets hoteler, has d’estar en contra dels transvasaments. Des de Barcelona també es diu que no es vol aquesta aigua perquè serviria per a reforçar un model perjudicial en l’àmbit de l’habitatge i del model econòmic. Som dels països europeus amb l’aigua més privatitzada en l’àmbit urbà. Empreses com ara AGBAR tenen molt de poder en la presa de decisions sobre la gestió de l’aigua.”

Amb tot, la plataforma continua molt activa, amb menys activistes que llavors, però igualment organitzada. Hi ha hagut cert recanvi generacional, però costa que els joves s’hi afegeixin en massa, més tenint en compte el problema de despoblament de les Terres de l’Ebre. Encara que no siguin majoria, sí que en formen part joves que van néixer, precisament, l’any 2000. D’aleshores ençà, la plataforma no s’ha deixat de reunir cap setmana i continua dempeus, tossuda, per la defensa del riu.