“‘El cor de la ciutat’ tenia ànima, era honesta”: vint-i-cinc anys de la sèrie més llarga de TV3

La xifra sona contundent, però és ben real: avui fa vint-i-cinc anys que es va estrenar El cor de la ciutat, una de les telenovel·les més mítiques de TV3 i, de moment, la que ha durat més temporades, amb més de 1.900 capítols. El primer es va emetre la nit de l’11 de setembre de 2000 i el darrer, el 23 de desembre de 2009. La sèrie narrava el dia a dia del veïnat de Sant Andreu, malgrat que la darrera etapa va estar ambientada a Sants. Molts personatges van marcar aquella història, que va ser capaç de mantenir l’audiència atenta cada tarda. La sèrie començava amb la Clara sortint de la presó, però també van ser molt populars en Peris i la Cinta, en David, en Ramon, la Roser, la Remei, en Narcís, en Huari… I la Núria i la Marta, dues amigues adolescents d’una mateixa colla interpretades per Carlota Olcina i Mariona Ribas, que ara han tancat el cercle de les telenovel·les de la casa amb un retrobament molt celebrat a Com si fos ahir.

Exposició pública, però sense xarxes socials

Ambdues actrius van debutar al voltant dels setze anys, i l’exposició pública era difícil de pair a aquella edat. “Recordo perfectament la nit de l’11 de setembre de 2000. Era a casa amb la família i vam rebre missatges de text de gent coneguda, als Nokia de l’època”, explica Ribas. “Vaig tenir molts nervis i inseguretat, no sabia què passaria. És l’edat en què comences a socialitzar fora de l’entorn de tota la vida, però amb l’afegit que la gent et coneix, i aquesta potser és la part més difícil.”

El personatge de la Marta era el primer que interpretava professionalment Mariona Ribas; per la seva banda, Carlota Olcina ja havia passat per les sèries Laura i Laberint d’ombres. “Pep Armengol m’havia fet una prova anteriorment, i després em va proposar el personatge de la Núria”, recorda Olcina. “Un paper protagonista en una sèrie diària a aquella edat no t’imagines com et canvia la vida… Va ser l’inici de la meva carrera, que ja compaginava amb el teatre. Vaig rebre coses molt bones, i tot el que podia ser negatiu em va donar l’oportunitat de treballar coses que, d’una altra manera, no hauria treballat. Has de tenir un molt bon acompanyament familiar i d’amistats per tocar de peus a terra.”

Cap de les dues no va deixar els estudis, i això les va obligar a fer un esforç acadèmic extra, perquè calia combinar l’institut amb les filmacions, que sovint començaven ben aviat al matí. “L’esforç d’estudiar es va multiplicar per mil, acompanyat de la responsabilitat d’una feina. Va canviar la meva vida i la del meu entorn, però ho vivíem amb humor i afecte”, recorda Ribas. “Una vegada vam anar al Museu de la Ciència amb la classe, ens vam trobar moltes altres escoles, i la gent em reconeixia. Els companys al·lucinaven, però sempre em van donar suport. Ara que he fet de coach d’actors menors d’edat, penso que tant de bo ho hagués tingut, però l’equip tècnic de llavors em va ajudar molt.” Olcina destaca també la importància d’un centre educatiu que acompanyi el procés. “Havia de fer un esforç afegit i l’escola m’hi va acompanyar. Quan ets tan jove, a vegades costa posar paraules al que passa, coses que després he pogut anomenar. Em vaig tornar una persona més introspectiva i reservada perquè considerava que l’exposició que tenia ja era prou gran.”

Amb les parts bones i dolentes de tot plegat, totes dues coincideixen que van tenir una sort molt gran: exposar-se públicament en una època en què no hi havia xarxes socials. “Sort que no n’hi havia! És una època de molts canvis físics, emocionals, de relacions… I recordo moltes situacions desagradables, però per sort sempre anava amb els meus amics”, explica Ribas. “Amb xarxes hauria estat molt més terrible”, coincideix Olcina. “Fins i tot ara m’espanten, però tinc prou maduresa per a decidir com les faig servir.”

De la família al barri

El cor de la ciutat no tan sols va aconseguir de ser la telenovel·la més longeva de TV3, també va batre autèntics rècords d’audiència, amb puntes de 800.000 espectadors, i en alguns capítols especials va superar-ne el milió, amb un 44% de quota de pantalla en alguns pics concrets. Entre els creadors, directors i guionistes, hi ha els noms de Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Galceran, Esteve Rovira i Lluís Arcarazo. Van saber fer una sèrie diferent, una proposta que tenia poc a veure amb les anteriors i que, de mica en mica, va guanyar-se l’afecte del públic.

“Veníem de sèries com Laberint d’ombres o Nissaga de poder, que parlaven de les vides d’una certa elit, de famílies benestants”, comenta Ribas. “El cor de la ciutat de cop retratava la vida en un barri de Barcelona: la farmàcia, la perruqueria, el bar… Persones de classe mitjana i treballadora de totes les edats. Hi apareixien famílies senceres i problemes quotidians. Abans, les sèries estaven formades per una família, com els Montsolís; en canvi, aquí hi havia per a triar i remenar, era gairebé impossible que no t’identifiquessis amb algú. A més, hi havia actors d’una talla enorme, i nosaltres vam ser molt afortunats de tenir-los de pares, d’avis, de tiets… Ens van acollir molt bé, als més joves, va ser un aprenentatge increïble. Una part dels actors que hem esdevingut ha estat gràcies a això. A la Mercè Arànega encara li dic ‘mama’, de tant en tant…”

Olcina coincideix a destacar aquesta proximitat amb el públic: “El cor de la ciutat tenia ànima, hi havia una qüestió humana molt potent, era molt honesta. Explicava la quotidianitat de manera real, les vides de barri de les persones comunes. L’èxit s’explica per diversos ingredients, però era molt propera a la gent, i quan una cosa és propera te la fas teva.”

De fet, les trames en què participaven les dues actrius, les relacionades amb la colla de la Núria, l’Ivan, la Marta, en David i en Narcís, són algunes de les més recordades. “Molta gent es va quedar amb la trama d’en David i la Marta, va ser molt bonica de fer. Dos joves que s’estimen molt, que ho tenen molt difícil i que no s’entenen amb els seus pares”, assenyala Ribas. “La trama del personatge d’en David era molt bèstia, un fill que es rebel·la, que es relaciona amb skinheads i acaba a la presó.”

D’El cor de la ciutat al Com si fos ahir

Després de gairebé vint-i-cinc anys sense coincidir laboralment, les dues actrius es van retrobar la temporada passada a Com si fos ahir, una sèrie que ha aconseguit de durar gairebé tant com El cor de la ciutat. De fet, pot arribar a superar-la. No van voler desaprofitar l’ocasió per fer un petit regal a l’audiència, una picada d’ullet que va ser molt ben rebuda. En l’escena en qüestió, els seus personatges coincideixen casualment i comenten que els fa la sensació que es coneixen d’alguna cosa. “L’altre dia vaig estar pensant… Ens coneixem?”. “Sí, jo també ho vaig pensar.” “Els teus avis tenien una farmàcia?” Una referència clara a la farmàcia que regentava l’àvia de la Núria a El cor de la ciutat, la Roser, interpretada per Carme Contreras.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

“La Cristina i la Isabel són dos personatges que per trama no s’haurien trobat mai, però com que el personatge de la Carlota duia un bar vam pensar que això podria ser una oportunitat”, explica Ribas. “La segona vegada que els personatges es creuaven ho vam proposar a l’equip, i ens van dir que sí. Va ser molt maco i en vam gaudir molt, se’ns escapava el riure! El Com si fos ahir ha estat un regal. Gran part de l’equip tècnic és el mateix del Cor de la ciutat, i ha estat increïble retrobar-nos.” Olcina ho descriu com una tornada a casa: “Després d’El cor de la ciutat vaig continuar fent teatre, vaig anar a viure uns quants anys a Madrid, vaig passar per Nit i dia, Merlí… I feia uns vint anys que no era en una sèrie diària a TV3. Ha estat una sensació molt familiar. A més, m’agrada molt el personatge i també he gaudit molt del retrobament amb molts companys. Gent amb qui has treballat i hi tens una amistat, però que a vegades és difícil mantenir-la diàriament.”

Com si fos ahir és dels productes més consumits a la plataforma 3cat, però molts fans de les telenovel·les de TV3 també aprofiten per recuperar-hi El cor de la ciutat, i segurament l’aniversari li donarà un nou impuls. Al cap i a la fi, 1.900 capítols garanteixen no quedar-se sense sèrie i tothom vol viatjar en el temps amb la banda sonora d’Albert Guinovart.