3Cat: quan la unió no fa la força

  • Un exemple a l'atzar: a YouTube, el canal 3Cat no arriba al mig milió de seguidors, quan el del 'Polònia' tot sol ja en tenia cent seixanta mil d'arreplegats

Marta Rojals
22.09.2025 - 21:40
Actualització: 23.09.2025 - 15:36
VilaWeb

He de dir-ho abans de passar al tema: quan TV3, o l’ens que fos, va anunciar que fitxava una altra influenciadora d’èxit que influencia en castellà, els creadors de contingut en català van reconfirmar que el seu esforç no serà mai prou per a les ambicions de la CCMA. Com que és empíricament demostrable que la cosa no va de talent, ni de nivell intel·lectual, ni de formació, sinó de xifres de seguidors, saben que el mercat no els en proporcionarà mai tants com als altres, els qui renuncien a la llengua amenaçada per afegir-se a la força de la que l’amenaça. I a sobre, premi pels serveis prestats.

Si la idea de la Corpo és atraure castellans darrere la petja dels creadors en castellà, el pla té algunes fissures estructurals. Si descomptem els seguidors de les espanyes i ex-colònies, que altra feina tenen, la predisposició d’un català de cultura castellana a consumir productes en català no és simètrica al fenomen invers, i això és un fet. Aquest intercanvi desigual té una analogia molt clara en el consum de lletra: si mirem els hàbits lectors d’hòmens i dones, les segones solen llegir indistintament autors i autores, mentre que els primers es llegeixen principalment entre ells. Doncs a casa nostra, la dieta cultural dels catalans inclou el castellà en una proporció en extrem més elevada que no pas la dels castellans respecte de la producció catalana. Això, d’entrada.

Però ara suposem que sí, que una influenciadora en castellà atraurà una quantitat inesperada de castellans a un programa en català. Fins a quin punt haurà valgut la pena? Vull dir: quin missatge haurem deixat, per a la canalla? Que hi ha una llengua per a triomfar, i una altra que només serveix de mèrit perquè la tele “regional” doni oportunitats a qui no en necessita? No sé si és feina dels nostres mitjans públics de reforçar aquesta idea, quan ja ve prou reforçada de fora. Però com que el fons d’aquesta història el sabeu tots, avui vull fer l’esforç de centrar-me en la forma. Per això, i tant per tant, potser resultaria més invertir en creadors realment compromesos amb la llengua i, si de cas, llogar les estrelletes perquè els promoguessin els programes, els comentessin i difonguessin la nova des dels seus canals milionaris, igual com et publiciten un sèrum, una clínica d’estètica o una cala secreta.

És allò que passa quan l’audiovisual català descuida la seua missió fundacional, el seu paper compensatori per a la supervivència de la nació; voler fer una tele “per a tothom”, en la línia dels eslògans del govern, és no fer-la per a ningú. L’afany de conciliar-hi dues comunitats nacionals contraposades, en desigual competència, sempre resulta en una que hi perd i que és la mateixa: la que cedeix els seus instruments a qui no li calen, a qui un més un menys no li suposa cap diferència. I d’instruments volia parlar, aviam si ara em centro, perquè amb la fusió de tota la galàxia audiovisual pública sota la marca única 3Cat, ves que no hàgim trobat la manera definitiva d’esgarriar el nostre petit univers en la immensitat pantallística global.

Sentint la directora de Negoci (!) i Màrqueting de la Corpo em van vindre al cap aquells anuncis insuportables d’un banc que aspira a deglutir-ne un altre: “3Cat ens uneix a tots sota una mateixa marca que vol projectar-se amb força i amb tota l’ambició en aquest món audiovisual tan fragmentat”; “De la unió de les dues marques històriques, TV3 i Cat Ràdio i de tots els seus valors, neix la nova marca que ens identifica i ens defineix com la gran factoria de continguts audiovisuals de servei públic i en català que distribuirem per totes les finestres de distribució on estigui la ciutadania.” Doncs si 3Cat ha de ser un negoci de finestres, potser valdria més que les vengués al detall que no pas oferir la casa sencera cada vegada, però què sé jo de fer diners.

S’entén que les noves maneres de consumir vídeo i àudio ho han sacsejat tot, que la ràdio ara es mira i que la tele horitzontal també es veu en vertical, però vols dir que la resposta més intel·ligent és agafar tots els formats i embolicar-los amb un mateix paper? Tot va començar a les xarxes, quan van suprimir els perfils dels programes a favor d’un contenidor general, @som3cat, que pretenia sumar més que la suma dels seus factors. De moment, un exemple a l’atzar: a YouTube, el canal 3Cat no arriba al mig milió de seguidors, quan el del Polònia tot sol ja en tenia cent seixanta mil d’arreplegats. D’un dia per l’altre, perfils que havien assolit centenars de milers de seguidors garbellats, específics i dedicats, van anar a parar a la paperera de la història. Als orfes, se’ns va convidar a trobar els nostres continguts preferits etiquetats dins el poti-poti del perfil únic i aglutinador, aquest 3Cat que aviat tindrà a davant el 2cat de la tele dels espanyols.

No se m’acudeix manera més ximple de deixar-se perdre fidels, si no de boicotar la possibilitat de guanyar-ne de nous que oferia la segmentació en àrees d’interès. Fulminades pel mateix sistema, ja pots buscar fora de l’aplicació general les seccions de ràdio que havien adquirit entitat pròpia i que consumíem com a pòdcasts temàtics: no les trobaràs. A canvi, allò que t’ofereixen és l’engrescadora aventura de buscar-los dins dels programes sencers, penjats en paquets horaris, si l’encerto l’endevino. La idea, jo ja ho entenc, és la finestreta única, i ja us ho diu algú que no pot tindre més vici per la ràdio: abans d’espolsar-me la mandra i posar-me a buscar el contingut que m’abelleix, la competència ja m’ha servit el seu producte net i talladet per tot de vies diferents.

De negocis no hi entenc, però una cultura com la nostra, amenaçada per mil flancs, no es pot permetre de restar-se presència al món amb aquesta alegria. Ja sabem què va passar l’última vegada que ens vam emocionar i vam dinamitar el capital del canal infantil amb l’eficàcia implacable d’un enemic. Si rectificar és de savis, savi seria tornar a desplegar tota aquella teranyina digital, tants caps tants barrets, amb diversitat de perfils penjant vídeos i clips a tota màquina, distribuint el nostre patrimoni audiovisual sota tantes marques temàtiques com ens vam merèixer un dia i encara més, a la manera dels països normals. No és barretinisme ni és nostàlgia, és interès. I ni entro en l’oportunitat perduda d’un rebateig en clau nacional: el sol fet de reduir tota la nomenclatura del que vam ser –TV3, 3/24, Catalunya Ràdio, Catalunya Informació– a dos cops de veu ja dóna la mesura del nostre encongiment.

Recomanem

Fer-me'n subscriptor