Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  12.05.2015  00:00

Autor/s: Jordi Oviedo Seguer

Dos obrers de la paraula: Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés

Men?ame
 

A hores d’ara, podem dir que el tàndem Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés esdevingué una unió quasi perfecta entre lletra i música, entre paraula escrita i paraula dita: poesia, en definitiva.

Si repassem la discografia musical de l’alcoià, sembla que els textos d’Estellés hagueren estat escrits per a la veu d’Ovidi. Una veu de melangia, de tristesa amarga, alhora que irònica, com és la d’Ovidi Montllor, resultà perfecta per cantar l’ambient dur de la postguerra valenciana, la repressió, però també els moments d’intimitat salvatge que caracteritzen bona part dels poemes estellesians dels anys cinquanta, com ‘Els amants’, de Llibre de Meravelles o el poema XXII, ‘Una escala qualsevol’, d’Hotel París, entre més.

Així mateix, la versió discogràfica, excel·lent, de Coral Romput, de ‘La clau que obri tots els panys’, feta per Ovidi Montllor i Toti Soler, mereixeria un comentari a banda per la captació, una vegada més, del sentit i la interpretació de les paraules d’Estellés, qui mostra una mena de Divina  Comedia d’una València concreta, com ha estat assenyalat.

Sense ànim de ser exhaustiu, destaquem també la versió musicada de dos poemes del llibre Xàtiva (1981), coneguda com a ‘M’aclame a tu’. De nou, es detecta la captació de l’essència del poema: la pertinença íntima a un territori esdevé arrel i paisatge i s’amplifica per la veu d’Ovidi Montllor, que es converteix en la veu del país.

Un país que Estellés descriu i passa pel seu sedàs en Mural del País Valencià, la dedicatòria del qual, per cert, s’adreça a Ovidi Montllor, on podem trobar-hi diversos poemes sobre l’alcoià. Destaquem el poema en tres parts dins Odes temporals (MPV, vol. III), amb un títol ben aclaridor: ‘Homenatge, indignament precipitat, fet en vers i en prosa, a un germà, a un amic, a un company: Ovidi Montllor’.

Però, a sota de la relació creativa entre ambdós personatges i els diversos sentits d’aquesta, s’hi pot intuir un tracte personal sincer, basat en un mateix sentiment d’enyor, diguem-ne d’un desfici no resolt. D’aquesta manera, potser hauríem de parlar del motor de la creació, d’allò que mou els éssers humans a voler dir alguna cosa de manera personal, a la recerca d’un espai on trobar-se i que es converteix, en el cas d’aquests creadors, en un territori comú i profitós per a les dues parts.

Una anècdota que mostra la intensitat d’aquesta relació personal ens la facilita la família del poeta de Burjassot: al sofà del menjador de casa, no era estrany que Ovidi Montllor passés la nit, arrupit davall d’una manta. Al matí, el respecte d’Ovidi per Isabel, l’esposa d’Estellés, era gran; no és d’estranyar, doncs, que l’alcoià posés veu també al poema ‘Sonata d’Isabel’.

Per completar un breu retrat d’aquests personatges, se’ns mostra un fragment d’un article publicat a Las Provincias –a l’etapa de la denominada ‘primavera’ del diari…– on hi treballava Estellés, pertanyent a la secció ‘Els dies que fan camí’, del 21 de gener de 1975: 

‘Ovidi Montllor.- Avui m’ha telefonat l’Ovidi. L’Ovidi, telefònicament, té una d’aquelles veus dolces i agrunsadores, contràriament a la veu que té quan canta i quan recita. Em diu que ve a València i que hem de dinar junts i que hem d’actuar junts. Bé, d’acord. Li torne a donar l’enhorabona pel seu darrer disc. Em  pregunta, tímidament, si m’ha agradat la versió d’Els amants’. Estic a punt de qualificar-lo de lladre. Se m’ha apropiat, se m’ha engolit, literalment, el poema: se l’ha endut per sempre. Li done les gràcies. El meu poema es troba en bones mans, en bona veu: en la millor veu. Admirable aquest Ovidi que ara ha cantat Alcoi! (Ara? Duu segles i més segles cantant-lo!) (Mansanet, V., ed., 2003, Obra periodística. Vicent Andrés Estellés, pàg. 237, Paiporta, Denes.)’

El gest, el to, ‘l‘apropiació’ general que fa Ovidi Montllor de les obres d’Estellés irritaren, irònicament, el poeta de Burjassot, tal com apareix en les línies prèvies.

Un altre document que mostra la relació intensa entre Ovidi Montllor i el poeta de Burjassot és el que acaba de publicar-se amb el títol ‘Antoni Miró’ (Paiporta, Denes). Es tracta d’un llibre de prosa memorialística i poètica d’Estellés on es fa referència a diferents episodis político-culturals pels volts de 1973. Estellés i Montllor, acompanyats per l’artista alcoià Antoni Miró i la seua companya Gabi, qui els hostatgen a Altea, participen en diferents recitals a Alcoi, Alacant i altres poblacions. Entre línies, de nou, es pot llegir la complicitat i el gest –poètic i també polític– compartits per unes persones acostumades al treball, a la lletra diària i a la descoberta d’un temps que s’estava forjant i que ells ajudaren a bastir.

En definitiva, ens trobem amb dos obrers de la paraula –fent al·lusió a la darrera biografia elaborada per Jordi Tormo: Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula (Carcaixent, Sembra)–,  de la paraula musicada i de la música feta poema. Aquesta relació, pel que podem llegir i deduir, degué ser ‘com un ball’, en paraules d’Estellés musicades per Ovidi –i fa ben poc per El Corredor Polonés! –, és a dir, una relació personal i creativa amb ‘savis girs, sense pressa’: com el regust que deixen les obres clàssiques, que perduren en el temps i milloren amb el pas dels anys, com és el cas de l’obra d’aquests dos ‘homenots’ que ara ens ocupen.