Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  28.04.2015  06:00

Autor/s: Lucía Sapiña

"L’ open-access és el 15M de la ciència"

Men?ame
 

Francisca Abad García es catedràtica de Biblioteconomia i Documentació i professora del departament d'Història de la Ciència i Documentació de la Facultat de Medicina a la Universitat de Valencia. Després de llicenciar-se en Medicina i de fer la tesi doctoral, les seues línies d'investigació es van centrar en els sistemes d'informació científica. Va ser l'encarregada de coordinar l'equip que posà en marxa RODERIC, el repositori institucional de la universitat. Actualment col·labora en diversos projectes d'accés obert a la producció científica espanyola així com en l'estudi de la visibilitat internacional de les publicacions científiques de la Universitat de València.

Per què sorgeix l'accés obert ['open-access'] i en què consisteix?
Sorgeix perquè es donen diverses condicions. Primer, de tipus tecnològic: Internet canvia la manera de comunicar dels científics. I és difícil d'entendre que en una manera cada vegada més oberta de comunicació i de compartir els resultats per a treballar en xarxa i per a divulgar la ciència, estiguen tancats uns canals per les subscripcions a les revistes.  Segon, es una reacció també als preus abusius de les revistes i de les condicions de les editorials. Aquesta expectativa de la comunitat científica que Internet permetia una comunicació més lliure ha dut no només al sorgiment del moviment sinó a que es consolide. Això junt a una presa de consciència del diner públic agreujada per la crisi. Les institucions veuen que estan pagant dues i tres vegades pel mateix producte. Si no hagués estat pel suport institucional, açò s'hauria quedat en una iniciativa molt més difícil de consolidar i està ací per a quedar-se perquè està transformant tot el món de la comunicació. Ara estem en ple trànsit.

Fa poc li vaig escoltar dir que l' 'open-access' és el 15M de la ciència.
Sí [riu], i ho dic: per a mi, l' 'open-access' és el 15M de la ciència. La primera vegada que vaig començar a interessar-me en açò va ser per ràbia perquè era directora d'una biblioteca virtual on les editorials es negaven a vendre les revistes que demanàvem 'al detall' i es vanagloriaven d'elegir els clients. A la vegada, veies que apareixien revistes gratuïtes. Quan vaig llegir la declaració d' 'open-access' em va semblar que era una utopia, com quan es demanava allò del 15M. Para mi era una revolució. Ha revolucionat completament tot el que és el cicle vital de la informació.

Qui està darrere dels grans grups editorials? Per què s'arriba a aquesta concentració de moltes revistes en pocs grups?
Està la indústria editorial. No estem parlant de grups editorials menuts. Són 'lobbies', empreses que tenen molt de poder econòmic darrere. Parlem d'editorials que mouen 2.000 revistes o més, amb una tirada internacional. Totes les universitats, centres d'investigació espanyols, francesos, portuguesos… estan pagant pel mateix producte que prèviament s'ha donat de forma gratuïta. És cert que han fet una tasca de transformació, d'adquisició de nova tecnologia per a fer els materials més accessibles però això no justifica els preus que han posat ni les restriccions.

Contribueix l'accés obert a una major transparència de la investigació?
Al que contribueix és a que siga molt més visible. Hi ha una accessibilitat al que estan publicant altres i evitar, per exemple, més plagis perquè pots accedir a allò que s'ha copiat. Però més transparència [dubta]… Bé, sempre que hi ha més visibilitat pot parlar-se de més transparència, sí.

L' open-access també té detractors. Quins són els perills d'aquest sistema de publicació?
El primer perill és no entendre què és l' 'open-access' i pensar que és publicar lliurement en Internet, siga quina siga la seua qualitat. Quan parlem d'una revista 'open-access' és amb els mateixos criteris de qualitat editorial que qualsevol revista tradicional i només canvia la manera de gestionar els drets de reproducció i, per tant, l'accessibilitat al document i la seua reutilització. Pensar que és publicar sense revisió per persones expertes, és el que fan aquells que estan en contra perquè veuen amenaçat el seu model de negoci. I també està el desconeixement. Aquell que no sap que una revista va a funcionar igual que ho feia en el model tradicional té temor a que el seu article siga menyspreat per ser d'accés obert. Hi ha gent que pensa que allò que és gratuït no és tan bo com allò pel que ha hagut de pagar.

Però el fet que l'autor haja de pagar per publicar pot suposar una temptació per a les revistes.
Clar, feta la llei, feta la trampa. Al recer del model de pagament per autor, han nascut moltes editorials que són falses o que funcionen sobretot per a obtenir un guany econòmic. Aquest tipus d'editorials enganyen moltes vegades la gent que va a fer la revisió i també els autors.

Tot això genera desconfiança cap el sistema de pagar per publicar…
És cert que l'amenaça de les revistes depredadores hi és i que només es pot combatre amb coneixement i sensatesa. I divulgar l' 'open-access' com el que és, amb les seues limitacions. No vendre'l com la panacea, ni tampoc com el dimoni.

Fins quin punt perjudica aquest model de negoci a l' 'open-access'?
El model de pagament per autor de les editorials fraudulentes està fent molt de mal perquè està donant arguments a aquells detractors de l' 'open-access' que diuen: «mira-ho, açò realment està malament». Però si parlem de pagament per autor en revistes de criteri editorial elevat estem parlant d'un model on es paga una vegada i després és gratis sempre. Aquest model sobretot és més viable en les àrees de ciència, tecnologia i medicina, que tenen major finançament públic i on s'aconsegueix que els costos de publicació científica estiguen inclosos entre les despeses de la investigació.

I què ocorre amb els grups més menuts, que no tenen finançament?
Aquest tipus de model no és viable en ciències socials i en humanitats perquè seria el propi autor qui hauria de pagar-ho i això no està concebut així. Hi ha vegades en què les universitats, mitjançant les biblioteques, el que fan es pagar un cànon a determinades editorials perquè la publicació de pagament per autor siga viable. De tota manera, en aquestes disciplines hi ha poques revistes que utilitzen aquest model de finançament.

Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.

Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures. Revista Mètode.

Men?ame