Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  23.03.2015  06:00

Autor/s: Martí Crespo

'A més del drama humà, al Pròxim Orient hi ha una destrucció de la cultura cristiana'

El pare Manuel Nin, rector del Col•legi Grec de Roma, explica en aquesta entrevista el passat i el present dels cristians d'Orient

Men?ame
 

Manuel Nin (el Vendrell, 1956) és monjo de Montserrat i actual rector del Col·legi Grec de Roma. En contacte directe amb les comunitats cristianes d'Orient, des d'Egipte a l'Iran, viu de prop la persecució de què són objecte d'uns quants anys ençà per part de grups fonamentalistes com ara Estat Islàmic. Una persecució que té terribles precedents a la zona, amb el genocidi d'armenis i siríacs d'ara fa just un segle a l'imperi Otomà i la fugida en massa de cristians entre el Tigris i l'Eufrates des de la primera guerra del Golf. En parlem en aquesta entrevista.

—Qui són els anomenats cristians d'Orient?

—El cristianisme neix a l'Orient, a Jerusalem, i pràcticament des del començament del segle II es va escampar per tota la Mediterrània.

—Serien, doncs, els primers cristians...

—Sí, tot i que també a Roma, al segle I, la tradició de sant Pere i sant Pau martiritzats és molt antiga i indica que ja hi havia cristians al final del segle I. A l'Orient hi ha cristians, doncs, des de l'origen, dividits en unes quantes esglésies nascudes sobretot al llarg del segle II i que celebraven la litúrgia i parlaven en llengües diverses. El cristianisme en l'origen era fonamentalment de llengua grega, però ja al segle II trobem cristians que parlaven i celebraven els sagraments i s'expressaven en llengua siríaca. El siríac és una llengua semítica com l'hebreu, l'àrab i l'arameu, que parlava Jesús. Per tant són cristians que geogràficament ja es troben al segle II a tota la Mesopotàmia, els actuals Irac i Iran. Cristians que feien servir el síriac.

Hi havia cristians també des del segle II que celebraven i s'expressaven en llengua copta. Els coptes són els cristians d'Egipte, amb una presència al país fins avui molt nombrosa. En vam sentir parlar fa poques setmanes, malauradament, arran del martiri de vint-i-un pescadors coptes a Líbia a mans d'Estat Islàmic.

Evidentment, totes aquestes esglésies, sobretot les de tradició siríaca, es van escampar cap al l'Extrem Orient i hi va haver cristians siríacs fins a la Xina i Mongòlia. També n'hi ha dues comunitats a l'Índia molt florents i nombroses, des del final del segle II i el començament del III.

—Acabeu d'esmentar Estat Islàmic. Amb l'auge d'aquest grup fonamentalista a Síria i l'Irac, ha saltat a primera plana la persecució contra les minories al Pròxim Orient, com la cristiana. Per què les persegueixen?

—Durant segles els musulmans xiïtes i sunnites, els cristians catòlics i ortodoxos, els jueus… van coexistir sense violència a la zona. Es pot dir que fins a la primera meitat del segle XX, la situació en què vivien els cristians d'Orient era d'una certa tranquil·litat. Hi havia hagut algunes persecucions, com la de just fa cent anys contra armenis, siríacs, caldeus i grecs a l'imperi otomà. Però en general durant molts segles hi havia un cert 'modus vivendi' i podríem dir que aquests cristians eren tolerats i s'hi convivia amb una certa tranquil·litat i pau. Amb l'arribada del nou fonamentalisme islàmic, en general, i d'ISIS, en concret, ha començat una persecució que no és tant una conquesta del territori com una persecució clarament anticristiana. Una persecució de la qual hi ha evidentment el testimoniatge dels màrtirs, la part més dramàtica: el martiri, el sofriment i la mort d'homes, dones, criatures… Però també cal no oblidar que hi ha una destrucció cultural sistemàtica: s'hi destrueixen esglésies, monestirs, s'hi cremen biblioteques senceres… És la destrucció del patrimoni d'una realitat que era present en aquests indrets, com us deia abans, des dels segles II i III. Hi ha moltes biblioteques que eren pràcticament inèdites que han estat cremades. A més del drama de les vides humanes, també hi ha una destrucció de la cultura cristiana d'aquests llocs. Hi ha una dimensió d'expansió, de conquesta, però també d'esborrar tot un testimoniatge cultural, de civilització occidental.

—Segurament que deveu tenir contacte amb gent afectada directament per la violència. Què els dieu?

—La primera cosa que se'ls sol dir és que es quedin on han viscut sempre, que no se'n vagin, però és clar… Conec sacerdots i cristians que han estat mesos i mesos en camps de refugiats a Turquia i que han pogut arribar aquí a Occident, i em diuen: 'Sí, vosaltres ens dieu que tornem, però a on? A un lloc on sols hi ha runa? A un lloc on les nostres cases o bé han estat preses per l'estat o han quedat arrasades i destruïdes?' Alguns coneguts m'ho expressen ben clarament: 'Tornar a un lloc on t'arrisques molt que et martiritzin?' I és que el coratge dels màrtirs és admirable, però no tothom el té, és clar. Per tant, és fàcil de dir-los que tornin, però a on? La realitat és que moltes llars i monestirs ja no hi són.

—L'oficina de drets humans de l'ONU ja parla de genocidi contra la minoria iazidita. També ho és, la persecució contra els cristians?

—Crec que tota la realitat humana a l'Irac i Síria és de genocidis, certament. Aquesta paraula no ens ha de fer por, malgrat que és molt dura. Hi ha una persecució total contra les minories, amb una visió molt fortament antioccidental. L'atemptat de l'altre dia a Tunis, per exemple, descriu una situació molt preocupant per al món occidental.

—França ha convocat una reunió del consell de seguretat de l'ONU, el 27 de març, per a parlar de la persecució de les minories cristianes a l'Orient. Què s'ha fet fins ara, per ajudar-los?

—Tinc la impressió que fins ara s'ha fet molt poc. L'Occident mostra una actitud, em sembla a mi, de girar-se d'esquena o d'indiferència envers aquesta realitat tan dramàtica que el toca i el tocarà, també. Per tant, potser l'Occident ha estat massa indiferent aquests últims anys i mesos, i cal que prengui consciència d'una situació molt preocupant i greu. Evidentment, al darrere hi deu haver interessos internacionals, econòmics…, però cal que s'hi respongui d'alguna manera. Com? Jo no ho sé en aquest moment, però cal prendre consciència d'aquesta realitat dramàtica.

—I com creieu que es podria tornar al clima d'harmonia o de coexistència interreligiosa que hi havia hagut al Pròxim Orient?

—Sí, evidentment hi havia hagut una convivència pacífica, un respecte de les diverses confessions religioses en aquests llocs. Com es podria refer? Doncs potser intentant d'establir un diàleg, que vol dir que dues parts parlin i es trobin. A favor d'aquest diàleg, jo diria que una part ja hi és. No sé si l'altra part és disposada a dialogar en aquests moments. Però potser el camí del diàleg és un primer pas, sí.

Men?ame