Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  01.03.2015  06:00

Autor/s: Marta Tirado

'House of cards': Per què ens sedueix el maquiavel·lisme de Frank Underwood

Anàlisi del fenomen de la sèrie protagonitzada per Kevin Spacey i Robin Wright, que acaba d'estrenar la tercera temporada

Men?ame
 

Milers de nord-americans van passar la nit del 27 de febrer en blanc, rosegant crispetes i bevent cafè aigualit per mantenir-se enganxats a la pantalla. No seguien l’assalt militar contra l’últim enemic global ni els resultats de les darreres eleccions presidencials, però tanta expectativa implicava la Casa Blanca. El quaranta-sisè president dels Estats Units, Francis Joseph Underwood, i la primera dama, Claire Underwood, entraven a les seves llars a mitjanit, hora del Pacífic, a través de la productora d’emissió on-line Netflix. L’estrena, en una tongada, dels tretze capítols de la tercera temporada de 'House of Cards' oferia una marató de més de deu hores que els impacients seguidors del maquiavèl·lic congressista encarnat per Kevin Spacey deuen haver endrapat amb ganes.

El plaer de poder empassar-se tots els capítols de la nova temporada sense sotmetre’s a les habituals pauses televisives setmanals o a la velocitat de descàrrega de Torrent, només seguint les pròpies ànsies de més, ha esdevingut un dels principals pols d’atracció de la sèrie. Les novel·les ja fa molts anys que van deixar de publicar-se per entregues; les sèries ho fan ara de la mà de Netflix. La productora ha sabut combinar amb èxit la font mare dels serièfils des dels temps de 'Lost', internet, amb els dos principals trets d’identitat d’aquest col·lectiu: l'addició compulsiva i la cursa per a ser els primers de veure una sèrie i parlar-ne. Potser sigui precisament aquesta facilitat d’autoconsum televisiu ràpid i immediat, que Netflix satisfà, el principal motiu de l’èxit creixent de 'House of Cards'.

Seria, però, injust reduir els mèrits del relat de l’escalada de poder de Frank Underwood a únicament mediàtics. L’aposta per despullar la tramoia de la política nord-americana des d’una perspectiva distòpica, en què el mateix protagonista fa gala de la seva manipulació per assolir la presidència dels Estats Units, connecta completament amb el debat actual sobre la crisi de la democràcia. La sèrie no ha d’esforçar-se a convèncer el públic que el sistema polític actual és un niu de corrupció que compta amb les complicitats de tots els sectors econòmics, mediàtics i socials, sinó únicament ha de satisfer una creença popular estesa. Per tant, 'House of Cards' es posa l’espectador a la butxaca d’entrada.

Lluny d’obrir un debat profund sobre les seves causes, la sèrie prefereix adoptar un estil hiperteatral que defuig el realisme sense caure en la paròdia. L’efecte és immediat: ofereix més entreteniment i arriba a un públic més ampli. L’espectador es veu contínuament interpel·lat per Underwood, que trenca la quarta paret per expressar a càmera els seus sentiments i pensaments més profunds. I d’aquest costum pren el seu nom, precisament. El contrast entre la pulcritud servicial de la seva imatge pública i la fel i el sarcasme que ens escup a la cara reforça la idea que la corrupció de l’individu és la que ha podrit el sistema. Tot i així, la sinceritat del personatge i el recurs shakespearià de convertir l’espectador en còmplice de les seves entremaliadures es guanyen l’empatia del públic, que espera l’aire fresc de la seva ironia per trencar tanta verborrea política. Ens agrada la intel·ligència d’Underwood i participar de la seva estratègia, encara que no n’aprovem ni els objectius ni els mètodes. Què voleu que us digui? Som contradictoris de mena.

'House of Cards' ha volgut allunyar-se així d’un producte de culte com la realista 'The West Wing', en què l’espectador pot sentir-se aclaparat per un discurs complex que sembla només apte per experts en política nord-americana. Encara que la rapidesa de diàleg pugui aparentar una especialització que no està a l’abast de tothom, el cert és que la línia narrativa de la sèrie és senzilla. L’ombra del Ricard III que Spacey va interpretar a l’Old Vic de Londres el 2011 impregna molt més que els comentaris a càmera. L’argument es basa en la lluita d’un personatge contra el món a fi de governar-lo. Una carrera d’obstacles en què els girs de guió deixen el públic sense alè i l’atrapen fins al final. La superioritat intel·lectual, la baixesa ètica i una predisposició a tacar-se les mans de sang fan d’Underwood una barreja de Ricard III i Iago; ni nou ni gaire realista en un context polític real, però efectiu pel públic. Com ja passava a les tragèdies angleses d’aquests antiherois, els seus motius no són gens clars: ambició personal, venjança, ganes de fotre? Una inconsistència que el caràcter teatral de la sèrie ha permès sostenir, però que la tercera temporada faria bé de corregir si no vol perdre el seu públic més crític, cansat d’un Underwood sense debilitats ni contrincants a la seva alçada.

Potser per estar més en sintonia amb el món que va venint, aquest que ja no es conforma en la divisió simple entre bons i dolents, 'House of Cards' hauria d’explotar més els clarsobscurs del matrimoni Underwood. La relació ha estat treballada amb gran precisió de matisos, fugint dels rols i les idees preestablerts sobre l’amor i la unió conjugal, deixant caure les màscares de Claire i Frank de tant en tant. L’aliança, aparentment ferma, es revela a punt de fer-se miques a través dels silencis inquisitius de Claire, dels esclats de crisi de la parella i de la perillosa confrontació d’interessos dels protagonistes a finals de la segona temporada. El personatge interpretat per Robin Wright sembla ser l’únic que, tot i compartir l’ambició política del seu marit, és capaç de confrontar-se al seu estimat Francis al nivell que tots dos personatge mereixen. Precisament perquè té motius reals per defensar la seva causa, dubta que el fi justifiqui tots els mitjans i encarna l’únic límit emocional en la immoralitat de Frank. Tant de bo la tercera temporada s’atreveixi a explorar aquest territori salvatge. 

Marta Tirado és humanista, ha estudiat Direcció escènica i Dramatúrgia i actualment escriu una tesi sobre teatre britànic contemporani.

Men?ame