Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  28.09.2014  10:30

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

Adéu a l’estany

Joan Bellmunt (1993)

Men?ame
 

L’estany era un paratge meravellós, ja no es donava el fet d’anys endarrere quan es buidava i s’omplia. Ara tenia una regularitat més o menys estable, la qual cosa féu que aviat les xisques i la bova poblessin les seves ribes. Aquesta bova, conten, era comercialitzada per fer cadires, ja que en aquella època totes eren pràcticament d’aquest tipus, amb la qual cosa hi havia un nou motiu o mitjà econòmic que permetia una canalitzada comercialització i que aportava uns ingressos a unes famílies que en vivien.

L’amplada d’aquesta bova era desigual, però conten que endins arribava a tenir una amplària d’uns 15 metres de mitjana, això vol dir que hi havia llocs on no n’hi creixia i en d’altres se sobrepassava molt aquesta mida.

Diu que els amos de les barques, a causa de l’abundància de xisca i bova havien de netejar moltes vegades el lloc per poder passar amb les barques.

Expliquen que el senill també hi era abundant, fins al punt que als estius semblava, quan baixava el nivell de l’aigua, que dintre de l’estany hi hagués veritables illetes.

Conten que, posteriorment, a l’estany hi arribaven les deixalles de les clavegueres, amb la qual cosa s’anà tornant un lloc de recollida de deixalles putrefactes. La gent, segons en Sebastià, no s’adonava del mal que es feia a l’estany, de la sentència de mort que li estaven signant.

Aquesta manca de conscienciació, aquesta gradual i creixent indiferència, féu que l’estany quedés un xic al marge d’aquelles febrils activitats que havia tingut.

Amb això arribà el dia 11 de desembre de 1945, en el qual el Butlletí Oficial de la Província va publicar un anunci de Locomoción y Transportes, S.A. demanant la dessecació de l’estany d’Ivars.

La reacció d’alguns —la minoria— va ser de forta oposició, la d’altres d’indiferència davant del fet, la qual cosa, i segons conten de viva veu els meus interlocutors d’aquesta tarda, va desembocar en una consulta popular sobre el fet de la dessecació, al qual es van manifestar contraris un 99 per cent dels consultats. Però la minoritària resta, els de postura de dessecació, que era l’1 per cent, entre els quals s’hi comptaven els alcaldes de Vila-sana i d’Ivars, van imposar, davant de la indiferència d’una gran majoria, tot s’ha de dir, la seva postura de fer perdre l’estany.

La pregunta sorgeix ràpida: qui hi havia darrere d’aquesta minoria que volien assecar l’estany, i darrere de Locomoción y Transportes, S.A.?

Aquesta empresa de Barcelona, que era desconeixedora totalment de la realitat de la comarca, va presentar el projecte de buidament de l’estany, i comptava per a la seva obra projectada amb una aportació a fons perdut per part de l’Estat centralitzat totalment a Madrid, de la quantitat d’un 70 per cent del cost de l’obra.

Això ens fa pensar en situacions totalment anòmales i preses per uns interessos que no eren els reals de la comarca, sinó de minories i de conveniències.

Així ens trobem, segons hem pogut esbrinar, que l’alcalde d’Ivars, l’any 1945, no actuà com demanà el plebiscit popular, és a dir, en defensa de l’estany. La seva actitud fou passiva davant dels fets, o millor, a favor de l’assecament.

D’altra banda, el de Vila-sana va optar per allò de ni carn ni peix, és a dir, en lloc d’enfrontar-se amb el baró de Terrades, que era alcalde de Barcelona i que era partidari d’aquest fet, preferí mantenir-hi una bona relació d’amistat i afecte. Per què?

Aquests dos ajuntaments res no van fer, i eren els més interessats directament. En canvi, popularment i a nivell de comarca, hi hagué una forta oposició; pobles com Bellvís, el Poal, Vilanova de la Barca i Linyola van mantenir l’oposició a l’assecament, fins al punt de presentar els deguts requeriments, però de res van servir. L’obra es tirà endavant.

L’assecament, doncs, es féu d’una forma gens democràtica, la voluntat de la majoria no era respectada. Eren els temps de la voluntat minoritària imperant sobre els de la majoritària. Encara no feia deu anys de l’acabament de la guerra civil, i això es notava fortament en les actituds de la gent governant, o millor dit, de la gent amb poder.

S’abanderaren els casos de pal·ludisme i de febres, però la realitat és que no n’hi havia, ja que no es donà ni un sol cas de mort per aquestes malalties.

La veritat és que Locomoción y Transporte, S.A. obtingué la concessió de la dessecació, amb un suport del 70 per cent per part de l’Estat, i que va declarar expropiació forçosa al·legant causa d’interès general i d’utilitat, amb la qual cosa van pagar una misèria als propietaris afectats.

Fou una burla més, diuen la gent, amb la qual cosa es demostrà que no els preocupaven els interessos generals, sinó els particulars, sobretot els d’aquells que van promoure l’assecament de l’estany.

Joan Bellmunt i Figueras, L’estany d’Ivars. Records de l’ahir i projecte de futur, Lleida, Pagès, 1993, p. 73-75 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.