Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  28.08.2014  22:36

Autor/s: Josep Miquel Vidal

Més prest que tard partirem amb ells

A pocs dies ja del 9 de Novembre i amb el convenciment que, passi el que passi aquest dia, els esdeveniments s'hauran de precipitar inexorablement cap a la única sortida possible, que serà la independència del Principat de Catalunya, els que formam part també de la nació catalana però que de moment, i malauradament, ens quedarem formalment a fora haurem d'anar preparant-nos pels esdeveniments que vendran.

Men?ame
 

Són molts els opinadors que assenyalen que la reacció espanyola es manifestarà en un increment -si cap- de la catalanofòbia i que els que en pagarem més les conseqüències serem els balears, els valencians i els de la Franja. Alguns, com ara el cantautor Raimon o el filòleg mallorquí Joan Veny recelen de la independència del Principat precisament per les conseqüències negatives que pot tenir a la resta dels Països Catalans.

Té tota la lògica del món pensar que quelcom així succeirà coneixent la trajectòria històrica del nacionalisme espanyol, de manera que, sí, molt probablement, en major o menor grau segons quins personatges ens governin, ens faran pagar la seva frustració i ràbia -contra la llengua principalment- per la pèrdua del Principat. Però noltros, els que afirmam la nostra identitat catalana, identitat a la que no hi renunciarem mai, com no ho feren molts dels nostres avantpassats, haurem de ser forts i estar units, no arronsar-nos davant els atacs que arribin, i dur el cap ben alt, tot manifestant allà on sigui la nostra catalanitat: enlairant senyeres als balcons, sol·licitant la nacionalitat catalana o almanco la doble nacionalitat, si és possible, però per sobre de tot no amagant-nos-en en el nostre dia a dia, defensant-la on calgui, fen-te ostentació amb orgull. Si acotam el cap, ells es creixeran i aleshores ho passarem malament de veres. No ho hem de fer. Davant l'ofensiva seva, la nostra ha de ser més gran. Tenc el convenciment que també acabarem de fer el mateix pas que al Principat, per molts raons. Lluís Llach -no és l'únic- n'apuntava una d'important, a banda del fet cultural i lingüístic: l'economia (i l'estat de les finances públiques) seran determinants per a prendre consciència que es viurà millor a Catalunya que a Espanya, I en tenim una altra de raó: si ens segueixen perseguint, tal com és previsible, la reacció del nostre poble serà més que proporcional a dita persecució, tal com ho vàrem demostrar per exemple a la manifestació contra el TIL. Aquí -i aquest serà el gran salt quantitatiu- també hi seran del nostre costat aquells que sense venir d'una posició inicial especialment significada a favor de la identitat, però que estimen i defensen la llengua i la cultura (molts que fins ara han optat per opcions polítiques estatals, incloent també els que són conservadors i per aquesta raó han votat a la dreta espanyolista) veuran que la única manera de progressar en el benestar i alhora preservar la nostra llengua serà formant part -amb una relació jurídica-política de no subordinació, tal com assenyala Llach- de la nació catalana. Imaginau-vos algú que conegueu que dóna aquest perfil, què pensau què farà si l'escenari futur és el descrit? Voldrà quedar a Espanya o voldrà que facem el nostre propi camí al costat del Principat? Tot i els temors de gent com Raimon i Veny, romandre dins l'Estat espanyol no té cap futur, puix ja sabem que no hi ha manera que s'avenguin a estimar més llengua que la seva, a reconèixer més nació que la seva. Això és el que, finalment, han vist clar al Principat. I noltros, després.

Men?ame