Eugeni Casanova: ‘Espies, fons de rèptils, cossos policíacs, aparell diplomàtic, caverna… tot mobilitzat’

  • Entrevista a l'autor del llibre 'Guerra bruta i discurs de la por. Crònica dels quinze mesos que van fer lliure Catalunya'

VilaWeb
Pere Cardús i Cardellach
14.07.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’estat espanyol no pensa permetre que Catalunya decideixi el seu futur i, encara menys, que prengui el camí de la independència. Però ‘l’ofensiva total dels poders espanyols per dinamitar el gran projecte col·lectiu dels catalans s’ha saldat amb un fracàs’. Això defensa el llibre que surt al carrer ara mateix, ‘Guerra bruta i discurs de la por‘ (Pagès editors, 2014), i que porta per subtítol ‘Crònica dels quinze mesos que van fer lliure Catalunya’. L’ha escrit el periodista Eugeni Casanova, que hi ha aplegat tots els episodis de males pràctiques, algunes de més sabudes i algunes altres d’inèdites, activades per l’estat espanyol amb tots els tentacles. Hem parlat amb Casanova perquè ens n’avancés algunes explicacions.

Feu una crònica dels ‘quinze mesos que van fer lliure Catalunya’. Per què heu triat aquests quinze mesos? Com heu marcat l’inici d’aquest període?

—És el temps que va de la Diada del 2012 al dia que Artur Mas va fixar data per al referèndum d’autodeterminació, el 12 de desembre de 2013. És a dir, des del moment en què el poble de Catalunya es va mostrar multitudinàriament i inequívoca a favor de la independència fins al dia en què el president de la Generalitat va recollir formalment el testimoni popular fent un acte de sobirania. Són els quinze mesos en què Espanya va intensificar fins al paroxisme la guerra bruta i el discurs de la por.

També emmarqueu el procés sobiranista en una dècada que va del 16 de desembre de 2003 al 12 de desembre del 2013. Què va passar durant aquestes dates? I per què s’ha arribat on hem arribat al cap de deu anys?

—Si obrim el focus, el procés comença en el moment del relleu de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat, el 16 de desembre de 2003: una dècada exacta fins que Artur Mas fixa la data de la consulta, el 12 de desembre de 2013. En aquests deu anys els catalans han anat assolint fites graduals que han consolidat una rebel·lió pacífica i educada i que ha constituït una revolució social i política en tota regla: les propostes per a engrandir l’autogovern, el rebuig popular a l’estatut de la Moncloa, el descrèdit dels polítics mesells, diverses manifestacions, començant per la del 18 de febrer de 2006; més de 600.000 signatures per les seleccions esportives, consultes populars a 516 municipis, actes d’insubordinació a centenars d’ajuntaments, la creació de l’ANC i l’AMI, l’establishment empresarial demanant la gestió del Prat el 2007…

Tracteu tots els episodis de guerra bruta i discurs de la por d’Espanya contra Catalunya. Quin us ha sorprès més o trobeu més escandalós?

—Les càrregues d’artilleria més pesants es van disparar abans de les eleccions del 25 de novembre de 2012, justament per provar d’influir-hi. El Ministeri de l’Interior va facilitar a El Mundo i a més mitjans informes inventats contra el president de la Generalitat i la família Pujol, van enviar policies a Barcelona per enganyar jutges i fiscals, van impedir el vot als catalans de l’estranger, van moure espies i delinqüents contra polítics i agents socials catalans… Res que no sigui habitual, d’una altra banda. El fet més escandalós és potser l’ofec fiscal i econòmic, perquè afecta sobretot els més desprotegits, una acció descarnada per a mirar de tombar un govern legítim llevant-li els recursos dels seus ciutadans. El govern de Madrid ha dut a terme accions infames dia rere dia que van dels intents de destruir l’escola al lladronici declarat.

Les amenaces violentes (desplegament de l’exèrcit, per exemple) tenen cap credibilitat? Penseu que seran capaços de fer sortir els tancs al carrer? I si ho fan, què passarà?

—Crec que l’estratègia i les possibilitats dels poders públics espanyols no van més enllà d’això que ja fan dia rere dia, de les amenaces que hem anomenat discurs de la por, i de la guerra bruta quotidiana que involucra tot l’entramat de l’estat i que s’escenifica sobretot el divendres, en cada consell de ministres. Ho tenen tot mobilitzat: espies, fons de rèptils, cossos policíacs, aparell diplomàtic, aquesta vergonya de l’ofici periodístic que és la caverna mediàtica… Però han calculat malament el tret perquè Catalunya fa quatre-cents anys que sobreviu a tot això sense cap més recurs que la voluntat de ser.

Quin ha estat el seu error?

—La visió supremacista que tenen sobre Catalunya els ha conduït a una diagnosi errònia de la situació. Tenen tot el poder i es pensaven que amb això bastaria. No és ja que no tinguin una cultura del pacte, no la tenen de la democràcia. Per a ells, la voluntat dels ciutadans no compta, només compta la força de la pressió, i la tenen tota. I l’han exercida, però els han fallat tots els ‘aliats’ perquè funcionen amb esquemes del passat: confiaven que el cinturó de Barcelona s’aixecaria amb la ‘rojigualda’, confiaven en un suposat ens unionista anomenat ‘empresaris’, confiaven en la manipulació dels mitjans de comunicació, confiaven en els organismes internacionals, confiaven en l’ofec fiscal… I els ha fallat tot, sense excepció. Quan personatges sinistres perfectament identificats fan propaganda, la fan contra si mateixos si la gent està preparada.

També feu esment de la batalla internacional amb Margallo de principal espadatxí. Qui la guanya, aquesta batalla? Què en sabeu?

—Margallo ho ha intentat tot per terra, mar i aire, i no ha aconseguit absolutament res. ‘Cero patatero’, que diria aquell. Després de la Diada del 2013 va convocar tots els ambaixadors de la Unió Europea i ni un de sol es va mullar a favor seu. No han aconseguit suport ni de la jacobina França, que guarda un silenci escrupolós i diria que molt loquaç. Per contra, han rebut plantofades molt sonores, com les de Cameron o Ban Ki-moon donant suport a la independència dels pobles, o dels bàltics fent costat obertament a Catalunya. Els ambaixadors dels Estats Units a Londres i a Madrid mateix ja han dit que ‘no problem’. Ningú no farà res fins a la declaració formal d’independència, però en el minut u Catalunya tindrà ja el suport d’uns quants estats. Espanya és en aquests moments un país desacreditat en l’escena internacional i a la Unió Europea es troba al nivell de Romania quant a representativitat i prestigi. La Generalitat juga sobre segur en el moment del trencament.

Sou un bon coneixedor de tots els territoris dels Països Catalans. Hi noteu cap reacció substancial de resultes del procés del Principat?

—Espanya caurà en una crisi imprevisible el dia que Catalunya se’n vagi i diversos territoris entraran en ebullició, entre els quals el País Valencià i les Illes. Allò que quedi sota el poder de Madrid difícilment podrà assumir el deute extern i les diverses crisis (econòmica, política, social, de règim…) s’agreujaran. La pressió fiscal sobre els territoris productius augmentarà, però ningú no es creurà ja el discurs de la por i la guerra bruta s’haurà desemmascarat. Serà el primer dia de la resta de la vida per a valencians i balears.

Hi ha qui diu que la independència de Catalunya afavorirà la resta de la nació i hi ha qui diu tot el contrari. Què en penseu?

—Madrid difícilment podrà retenir ningú en contra de la seua voluntat ni ficar mà a la bossa descaradament i arbitràriament, i valencians i balears emprendran un procés que els durà a autodeterminar-se d’una manera o altra. El camí que triïn dependrà d’ells, però el Principat ja haurà establert un precedent. No caldrà esperar gaire perquè ja han posat mans a la feina.  

Per acabar, què penseu que són capaços de fer per impedir el 9-N, concretament, o el procés d’independència, en general?

—Ells serien capaços de qualsevol cosa, ho han demostrat sempre que els ha convingut i ens ho diuen dia rere dia. La seua tragèdia és que per primera vegada a la història no poden bombardar Barcelona. El cos segurament els demana de clausurar la Generalitat i el parlament i desplegar la guàrdia civil, però per a això no tindran arguments jurídics perquè ningú a Catalunya no contravindrà la legalitat espanyola fins que el parlament no declari solemnement la independència.

—De ganes no els en falten a alguns…

—Podrien fer cas a Rosa Díez o Vidal-Quadras i intentar alguna astracanada, però el problema és què farien l’endemà? No poden suspendre les llibertats públiques, no poden segrestar els drets civils, no poden anul·lar les eleccions, i qualsevol acció de força no faria res més sinó desacreditar-los davant el món i decantar més indecisos a favor de la llibertat de Catalunya. El seu drama és que no poden fer res més d’això que ja fan: la guerra bruta i el discurs de la por. I no els funciona.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any