Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  31.01.2014  06:00

Autor/s: Josep Casulleras Nualart

Nadal: 'Els qui engeguen a rodar el catalanisme cauran en la inanitat'

L'ex-conseller socialista parla en aquesta entrevista de qui controla el poder en el PSC i de l'evolució del partit

Men?ame
 

'Ara consideren el catalanisme una anomalia', diu Joaquim Nadal sobre la direcció actual del PSC. L'ex-conseller parla en aquesta entrevista amb contundència sobre les conseqüències que té la posició del partit en relació amb el procés sobiranista: 'La gent no es creu el PSC'. Critica que la direcció de Pere Navarro 'hagi parat màquines' i no hagi mogut el partit al mateix temps que ho feia la societat catalana políticament. 'El PSC ha quedat fora de la foto', rebla Nadal en aquesta entrevista, en què lamenta la manera com Navarro el va fer marxar de la presidència del grup parlamentari 'per donar carnassa a la gent que demana canvis de cares'.

Nadal ens parla de les raons que han portat el partit a 'un camí inexorable cap a la marginalitat testimonial', tal com s'hi refereix en el llibre 'Testimoni de càrrec. Vint anys al servei de Catalunya (1993-2012)', publicat per Proa (primeres pàgines del llibre). I atribueix a una manca d'intel·ligència emocional que la direcció de Pere Navarro no hagi estat capaç de moure's gens ni mica arran de la pèrdua de càrrecs i de militància del PSC per la posició sobre el referèndum.

El camí del PSC cap a la marginalitat és irreversible?
—Hi veig un procés d'aprimament, de pèrdua de pes específic, de biaix. Pèrdua de pes de la tradició catalanista, de les arrels republicanes federals, de Campalans, de Serra i Moret, de la tradició històrica del socialisme i en un cert sentit hi veig la pèrdua del procés d'unitat de l'any 78. Si es van unir tres grups diferents per fer un gran partit socialista de Catalunya, ara va perdent pes específic alguna de les parts que es van unir, i en va guanyant alguna de les altres.

I hi ha gent que se'n va.
—Hi ha molta gent que se n'ha anat; hi ha gent que ha tornat el carnet; n'hi ha que no l'ha tornat però fa vaga de braços caiguts. Hi ha un cert abandonament per passivitat.

Haurà de ser gent nova qui torni a equilibrar la balança del partit?
—Qui té la capacitat i el poder ara, dins del PSC, de fer una gran operació de restitució històrica són els qui ara tenen majoria. Tenen una oportunitat històrica, que és que podrien potser rectificar i corregir després de l'episodi de la votació al parlament. Si ho fan potser encara hi ha una oportunitat. I si no, inexorablement, van tancant totes les portes d'una possible sortida d'entesa i diàleg entre les sensibilitats socialistes.

No trobeu que ja han demostrat que no ho faran?
—No vull jutjar ningú. Ja dic en la nota final del llibre que aquells que s'oblidin de la històrica, de la tradició i del pensament, d'on venim, els qui engeguin a rodar la tradició del catalanisme polític, cauran en la més absoluta inanitat. I aquí queda dit, és un testimoni i prou.

Per què no n'heu anat del partit?
—Si mai ho fes no seria d'una manera aparatosa, intentant capitalitzar-ho en termes mediàtics ni al servei de la política espectacle. I de moment no ho faig perquè entenc que si ho fes els lliuraria definitivament una eina que no és tan sols seva, és tant o més meva i de molta altra gent que no pas d'ells. I si fa trenta-tres anys que hi sóc i he estat tot el que he estat en aquest espai polític i me n'he reivindicat tota la vida, hi ha un punt de coherència que m'obliga a no fer passes irreversibles d'una manera precipitada.

El control actual del PSC es remunta al congrés de Sitges del 1994, quan els capitans es van imposar?
—Hi ha coses que sí que passen aleshores, i que signifiquen una pugna interna que no esdevé dramàtica perquè no hi ha una polarització de la política catalana que obligui el PSC a haver de triar entre una posició i una altra. El desencadenant últim, allò que precipita la crisi actual és el descrèdit que en les pròpies files socialistes hi ha de l'opció estatutària de Pasqual Maragall, el desenllaç del procés de l'estatut, la sentència del TC i el fet que des d'aleshores hi ha gent que diu que parem màquines perquè se'ns emportarà el corrent dominant. La política catalana s'ha mogut molt, però el PSC no, i ha quedat desplaçat, desenfocat al costat d'aquells qui defensen una posició unionista. El PSC ha quedat fora de la foto.

Si no haguessin deixat de banda els catalanistes...
—Mentre el PSC era un partit molt gran i era la primera força política de Catalunya hi havia espai per a tothom. I amb responsabilitats orgàniques internes també per a tothom. Quan això s'ha aprimat hi ha hagut un excés de professionalització política, sobretot de joves emergents que només han treballat en política, i en política orgànica, i això entra en crisi. Perquè la manca d'alternatives causa un estira-i-arronsa per veure qui té els ressorts del poder en el partit. Molts de nosaltres hem tingut i havíem tingut responsabilitat orgànica, i no ens era discutida. I justament el nostre accent catalanista era considerat un valor en si.

I ara és una amenaça.
—O simplement una anomalia. L'anomalia des del meu punt de vista és l'altra: haver quedat desenfocat i haver perdut la centralitat que ens havia fet grans molt de temps.

Crítics del PSC es queixen del control absolut que té la direcció dels òrgans del partit.
—Això és veritat, i fa molts anys que és així. Però té una doble lectura: els oficialistes diuen molt que el PSC té també el seu dret de decidir. Hi ha un joc de majories i de minories que en certa manera sempre s'ha dissimulat perquè hi havia hagut una acceptació de postulats ideològics de les minories. Però ara no tant, i quan això entra en tensió, es fa més evident que el control orgànic converteix els mecanismes democràtics interns en una mala fotografia de la realitat.

Un control que castiga els crítics…
—El més greu és que després de dotze baixes a l'executiva, de moltes baixes de militants, de molts batlles que han dimitit, de tota una federació substituïda per una gestora a les Terres de l'Ebre… Després de tot això, que no hi hagi la intel·ligència emocional de corregir el tret ni la posició del PSC és greu de veritat. Tenen la majoria per a no moure's més, és cert. Ara, si es queden petrificats i no es mouen gens s'acabaran quedant sols.

És manca d'intel·ligència emocional o té a veure amb el lideratge de Pere Navarro, que és més vulnerable a la pressió del PSOE?
—No ho sé. En el fons per mi no és important, hi ha la incapacitat per gestionar la situació política del moment en termes tàctics o estratègics: es podien haver abstingut, i estaríem diferent; podien haver votat que sí, i estaríem diferent; podien haver sortit tots i no votar, i també estaríem diferent. I van triar la pitjor fórmula, i la pitjor fórmula per al dret de decidir; que és dir que sí i que no segons les circumstàncies. I per això la gent no es creu el PSC, per més que tingui el dret de decidir en el programa electoral.

Navarro és la continuació de l'oficialisme, el col·loca Montilla, però el venien com si fos una renovació.
—No vull fer un judici del PSC. Ja el farà la història, i la seva evolució. Explico en el llibre com en Miquel Iceta, que tenia les seves capacitats i que es pensava que podria ser el primer secretari, després d'haver fet la seva conferència de presentació com a candidat, hi ha un dia que fa un pas enrere en benefici de Pere Navarro. I aquell dia es visualitza que l'aparent renovació de cares no significava necessàriament la renovació de polítiques.

Qui va fer que Pasqual Maragall quedés tan aïllat al final de la seva etapa de president? Qui el va pressionar tant?
—La realitat que vivia el president Maragall era la suma encadenada de moltes incomprensions. La dels companys del PSOE, que pactaven amb CiU. També la incomprensió de CiU: segurament passarà a la història que l'espai convergent, el de centre, en un cert sentit va arribar a respectar més el president Montilla que no el president Maragall. Potser perquè no li feia tanta por, o perquè l'episodi de l'estatut ja s'havia superat, en espera de sentència. I finalment, la incomprensió de l'espai socialista.

Amb què no el comprenia l'espai socialista?
—Amb l'estatut, amb la negació del procés estatutari, amb allò de trepitjar un camp de mines a casa teva. El procés de l'estatut queda en part compromès pels qui s'hi oposen des de fora. Però queda en part compromès pels qui no hi acaben d'ajudar des de dins.

Fa uns quants anys hauria estat difícil d'imaginar una imatge com la vostra amb Carles Puigdemont, de CiU, pactant en favor del dret de decidir.
—En el meu partit s'ha donat molta importància a aquesta imatge. Per mi no té importància. És una imatge institucional que pertocava, però no hauria estranyat a ningú que conegués en Quim Nadal dels anys vuitanta, batlle de Girona, o dels anys noranta, candidat a la presidència de la Generalitat proposant la reforma de l'estatut. El catalanisme polític de Quim Nadal era de pedra picada i indiscutible. No he canviat gaire; el país ha canviat molt, i també CiU, que practicava un independentisme en què creia però que no deia.

I aquella trobada discreta amb Mas el juliol del 2012, mentre el grup socialista tenia una reunió sobre el pacte fiscal, era una aproximació en la qüestió nacional?
—Era una conversa molt privada i personal. No era per dir-li 'm'he mogut i sóc més a prop teu', sinó per dir-li 'vull que sàpigues que sóc al final de la meva vida activa parlamentària però que no penso deixar la política, que penso continuar actiu i disponible per al país.' Anava simplement a dir que si ens havíem de jugar els quartos pel futur de Catalunya jo estaria disponible.

Poc després us van fer fora de la presidència del grup parlamentari. Hi va haver una relació entre l'una cosa i l'altra?
—No, perquè no era previsible. Hi va haver un dinar meu amb Pere Navarro a la Camarga el març del 2012, on em va dir que li demanaven que em substituís de president del grup. Li vaig dir: 'Em dius que plegui?' I em va dir que no. Li vaig dir que repassés al grup qui podia portar un grup com aquest, amb set ex-consellers i un ex-mininistre amb autoritat i fermesa per continuar treballant al parlament. Ho explico per deixar clar que hi havia un intent de canviar les cares, de fer un gest d'autoritat amb el grup parlamentari, que és una cosa que demanava insistentment en Carles Martí, primer secretari de la federació de Barcelona.

Què li vau dir a en Navarro?
—Li vaig dir:'Com que no tinc cap ambició personal, deixa'm fer-ho a la meva manera; deixa'm plegar el 31 de gener del 2013, que faré seixanta-cinc anys. Agafaré el micro, diré: "Senyor president avui li hauria de fer una pregunta, però voldria prendre'm els dos minuts de la meva pregunta per anunciar públicament que deixo la presidència del grup parlamentari." Saber plegar bé, a temps i amb elegància era el mínim que jo reclamava per mantenir la litúrgia i la dignitat de la política. Però les coses es van anar fent d'una manera que el setembre del 2012 es va acabar.

Us van fer fora de la presidència del grup al parlament. Per què? Per manca d'intel·ligència emocional?
—No ho sé. Va anar com va anar. Al cap de quinze dies va resultar que Mas va dissoldre el parlament i va convocar eleccions. Déu me'n guard d'haver acceptat la proposta que se m'oferia per preservar la meva dignitat institucional, que era substituir l'Higini Clotas com a vice-president del parlament. Perquè jo hauria passat, sense ser-ho, per un aprofitat.

Aquest és un dels fets que més us ha dolgut de la vostra trajectòria?
—No, perquè m'ha satisfet haver tingut la meva capacitat de reacció i de dir no, d'ensenyar la carta en què vaig dir que no a Pere Navarro. Les coses, per complaure la gent que et demana canvis de cares, no s'han de fer d'aquesta manera.

Men?ame