Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  03.01.2013  06:00

Autor/s: Contrastant

Joan Tapia al país de les meravelles federals (i II)

Men?ame
 

A l’article anterior ens vam centrar en el context previ de la Declaración de Granada i en el seu contingut. Ara ens fixarem en les argumentacions de Joan Tapia arran d’aquest document del PSOE.

Per començar, reproduirem el paràgraf amb què continua el seu discurs en Tapia i l’inici del següent:

No cal dir que el pacte Rubalcaba-Navarro (en el qual el valencià Ximo Puig ha comptat) no és tot el que el PSC volia i que els independentistes l’ignoraran. Però una part d’Espanya assumeix el federalisme –i en l’enquesta d’EL PERIÓDICO publicada dissabte passat quedava clar que els votants dels PSOE –encara que per poc– recolzen la consulta. I el 47,4% dels enquestats (contra el 45,4%) creuen que Espanya és un estat plurinacional. La crítica més seriosa és que és un brindis al sol perquè sense l’acord del Partit Popular –ho ha recordat Artur Mas– és impossible reformar la Constitució. Però és difícil que el PP revalidi la majoria absoluta (pot fins i tot perdre) i llavors una pressió en confluència de PSOE, CiU i el PNB...

A més, el que proposa Mas és més inviable. [...]

Com que el text és molt sucós, segmentarem el discurs per tal de seguir-ne millor l’anàlisi. Anem a pams:

No cal dir que el pacte Rubalcaba-Navarro (en el qual el valencià Ximo Puig ha comptat) no és tot el que el PSC volia i que els independentistes l’ignoraran.

El començament del paràgraf és molt interessant perquè l’autor utilitza una lítote: en escriure 'No cal dir' diu que 'Cal dir'. Segons Tapia, cal dir que la Declaración de Granada no satisfà plenament el PSC i que l’independentisme no en farà cas. També és remarcable la manera com Tapia presenta la redacció del document: és un pacte a dos i escaig (Rubalcaba, Navarro i una mica de Puig). El que no diu Tapia és que destacats dirigents i ex dirigents del PSC també l’ignoren en el sentit que troben que, tot i que reconèixer que el text és un avanç, queda massa curt en aquest moment històric.

Per analitzar l’oració següent haurem de recórrer a les dades de l’enquesta de GESOP.

Primer, però, el text:

Però una part d’Espanya assumeix el federalisme –i en l’enquesta d’EL PERIÓDICO publicada dissabte passat quedava clar que els votants dels PSOE –encara que per poc– recolzen la consulta. I el 47,4% dels enquestats (contra el 45,4%) creuen que Espanya és un estat plurinacional.

En el text surten tres idees claus:

a. Una part d’Espanya assumeix el federalisme.

b. Els votants del PSOE, encara que per poc, recolzen que el govern espanyol convoqui una consulta.

c. Espanya és un estat plurinacional segons una minoria qualificada (una minoria molt ajustada seria una afirmació més ajustada a les dades).

Respecte a la primera idea, és clar que hi ha espanyols que assumeixen el federalisme.

La cosa rellevant són unes altres qüestions: quants (percentatge de la població), com (com volen estructurar l’estat espanyol federal), on eren fins ara (el silenci ensordidor dels darrers anys, sentència del Tribunal Constitucional espanyol inclosa)...

Sobre el suport a la consulta, el GESOP fa dues preguntes que tenen la mateixa resposta, però la formulació de les quals és diferent i poden interpretar-se, doncs, de manera diferent. Amb això volem dir que la formulació diferent, malgrat que acabin implicant el mateix (la convocatòria d’un referèndum), té conseqüències discursives i sobre qui té la sobirania:

Creieu que els ciutadans de Catalunya haurien de tenir dret a decidir si volen independitzar-se d’Espanya mitjançant un referèndum?

Creieu que el govern espanyol hauria d’autoritzar una consulta a Catalunya sobre la independència?

Malgrat els diferents subjectes de les oracions (els ciutadans de Catalunya/el govern espanyol), les diferents perífrasis verbals (haurien de tenir/hauria d’autoritzar) i els mecanismes per dur a terme una acció (un referèndum/una consulta), les dues preguntes tenen, en principi, les mateixes conseqüències fàctiques.

Ara, la diferent formulació de les preguntes pot tenir una lectura diferent per als enquestats. En la segona pregunta, l’enquestat pot fer una lectura magnànima: els espanyols som tan bons que deixem que els catalans puguin fer una consulta. En la primera pregunta, en canvi, els catalans tenen un dret que no depèn dels enquestats.

Així doncs, malgrat que les preguntes impliquen els mateixos fets, la lectura que en pot l’enquestat no té per què coincidir.

La diferència no és, doncs, en les conseqüències de les preguntes, sinó en un implícit: qui té la sobirania (els ciutadans catalans o el govern espanyol).

En el quadre següent apareixen els percentatges de les respostes a aquestes dues preguntes i una tercera sobre si l’estat espanyol és plurinacional o no.

                              Estat espanyol         Catalunya         Resta de l’estat        Votants del PSOE

Enquestats                 1.000                    153                 847                        210*

Com veu vostè l’estat espanyol: com un estat plurinacional en què conviuen diverses nacions o com una única nació?

Plurinacional               47,4%                   61,4%             44,9%                    55,6%

Una única nació           45,5%                   33,3%             47,7%                    37,0%

Creieu que els ciutadans de Catalunya haurien de tenir dret a decidir si volen independitzar-se d’Espanya mitjançant un referèndum?

SÍ                            41,5%                   76,5%             35,2%                    48,2%

NO                           54,9%                   22,9%             60,7%                    47,9%

Creieu que el Govern espanyol hauria d’autoritzar una consulta a Catalunya sobre la independència?

SÍ                            45,5%                   76,5%             39,9%                    53,7%

NO                           47,7%                   18,3%             53,0%                    39,3%

* El nombre de 210 votants del PSOE surt del record de vot de les eleccions del novembre del 2011.

Quant a la idea que els votants dels PSOE estan d’acord que el govern espanyol autoritzi la consulta, segons les dades del GESOP, el 53,7% del votants socialistes hi estan a favor. Ara, cal matisar aquesta dada. L’enquesta preveu els votants del PSC com a votants del PSOE. Això implica que, per lògica, els votants del PSOE que donen suport a la consulta és força menor del 53,7% que ofereix l’enquesta. Si ajuntem tres dades, un 76,5% del enquestats catalans estan a favor de la consulta, el 39,9% dels enquestats de la resta de l'estat també hi estan a favor i el 53% dels enquestats de la resta de l’estat hi estan en contra, s’arriba a una conclusió clara: un nombre significatiu de votants dels PSOE no donen suport al fet que el govern espanyol autoritzi una consulta.

Com a conclusió, aquestes dades invaliden la idea que vol transmetre Tapia: la majoria dels votants del PSOE no donen suport a la celebració de la consulta.

La tercera idea que defensa Tapia tampoc no aguanta l’anàlisi de les dades de l’enquesta. Si descomptem els enquestats catalans, els enquestats que creuen que l’estat espanyol és un estat plurinacional representen el 44,9%, mentre que els que hi estan en contra són el 47,7%. Per tant, la majoria dels enquestats de la resta de l’estat no creu que l’estat espanyol sigui plurinacional. I si traiem els enquestats bascos, aleshores la gran majoria dels enquestats creuen que l’Estat està format per una nació.

Però, tot i acceptant, el que diu Tapia, les dades de l’enquesta (47,4% versus 45,5%, és a dir, una diferència d’un 1,9% a favor de l’estat plurinacional) permeten parlar d’un empat tècnic si es té en compte el marge d’error.

Després de tot plegat, doncs, Tapia explicita una evidència no quantificada i dues afirmacions que no s’adiu amb les dades.

Però encara hi ha dada més dramàtica per a Tapia. En una enquesta de gener de 2004, a les acaballes del govern d’Aznar i poc abans de la victòria de Zapatero, el 53,3% dels enquestats pensaven que l’estat espanyol era un estat plurinacional. A l’enquesta del juny del 2013, els enquestats que pensen el mateix són el 47,7%. La idea de l’estat plurinacional, doncs, ha minvat un 5,8%. Però encara hi ha una dada més punyent: la idea que l’Estat espanyol està format per una nació ha passat del 38,2% al 45,5%. En resum, d’una diferència de 15,1 punt s’ha passat a una diferència de 2,2.

Segons les dades anteriors, l’optimisme antropològic de Tapia, semblant a la d’aquell president espanyol que no veia la crisi per enlloc, no té cap base empírica, com a mínim, si fem cas de les enquestes fetes per GESOP.

I, per acabar, queda el millor:

La crítica més seriosa és que és un brindis al sol perquè sense l’acord del Partit Popular –ho ha recordat Artur Mas– és impossible reformar la Constitució. Però és difícil que el PP revalidi la majoria absoluta (pot fins i tot perdre) i llavors una pressió en confluència de PSOE, CiU i el PNB...

A més, el que proposa Mas és més inviable. [...]

Tapia acaba el paràgraf que estem comentat acceptant que la Declaración de Granada és un 'brindis al sol' atès el context polític actual. Un cop acceptada aquesta objecció, retorna l’optimisme antropològic de Tapia: és difícil que el PP torni a tenir majoria absoluta i potser no governa després de les properes eleccions. És aquí on escriu una oració que l’optimisme de l’autor fa que l’acabi amb uns punts suspensius que li fan brillar els ulls. Un PSOE, CIU i el PNB (i algú més) pot fer possible reformar la constitució espanyola i aleshores tindrem un estat federal.

En aquest fragment, en Tapia oblida, per dir-ho suaument, un fet fonamental: tot el que cal fer per reformar la Constitució espanyola en aquest punt. El procés és molt complicat: el congrés ha de votar afirmativament per dos terços a la proposta de reforma i, tot seguit s’ha de dissoldre, s’han de convocar eleccions i el nou Parlament espanyol ha de votar afirmativament per dos terços la reforma. 'Casi ná.'

El paràgraf següent comença amb una oració genial: 'A més, el que proposa Mas és més inviable.' Aquesta oració pressuposa que la proposta federal del PSOE és inviable.

D’una altra manera, no podria afirmar que el proposa de Mas 'és més inviable'. Si A és més inviable que B implica que B és inviable.

Com a conclusió final, en aquests dos articles hem intentat demostrar que l’anàlisi de Joan Tapia no s’adiu amb les dades i que, per tant, res del que diu no és possible, si més no, a curt termini. En Tapia, un cop més, i no serà l’últim, es dedica a adaptar la realitat a la seva manera de veure-la.

Última hora

El 21 de juliol El País va publicar una entrevista a Alfredo Pérez Rubalcaba demolidora per a les tesis que defensa Joan Tapia:

P. ¿Cómo afronta el hecho de que la cifra actual de ciudadanos y partidos en Cataluña a favor de algún tipo de consulta sea mayoritaria?

R. Yo creo que el problema es que si haces la pregunta en el resto de España obtendrías justamente los resultados contrarios. Por eso es un problema que tiene difícil solución. ¿Cuál es mi propuesta?

Que abramos la Constitución, que nos pongamos de acuerdo como hace 35 años y que luego decidamos juntos porque queremos vivir juntos. Es decir, que los catalanes ejerzan su derecho a decidir cuando votan la Constitución, y luego lo vuelvan a ejercer cuando deciden el Estatuto. Esa es la forma de ejercer el derecho a decidir de una comunidad que se ha puesto de acuerdo con el resto de las comunidades para vivir juntos. Si queremos vivir juntos y nos ponemos de acuerdo en vivir juntos vamos a decidir juntos. Ese sería a mi juicio la salida.

Aquestes declaracions estan molt per sota de la Declaración de Granada i el dirigent del PSOE deixa ben clar que els catalans només tenim dret a decidir ser espanyols.

[Article publicat inicialment a Llibertat.cat.]

Men?ame