Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  19.03.2008  06:00

Autor/s: Contrastant

El Periódico de Catalunya, reticent amb Kossove

Men?ame
 

0. Introducció

El 18 de febrer de 2008, El Periódico de Catalunya va publicar un editorial titulat 'Pros i contres de la secessió de Kosovo' que volem analitzar a continuació. Primer de tot, amb tot, el reproduirem íntegre:

'La secessió de la província sèrbia de Kosovo, per constituir un nou Estat als Balcans, representa l'últim avatar del cicle de violència que va culminar l'any 1999 amb la intervenció de l'OTAN per protegir els kosovars de la vesània repressiva de Slobodam Milosevic, seguida per l'establiment d'un protectorat de l'ONU. Les festes de Pristina també clausuren el llarg i sagnant procés postcomunista obert el 1991 per a la destrucció de Iugoslàvia, el vell somni dels eslaus del sud, que en altres temps va ser una garantia d'estabilitat per a les mateixes potències que ara rematen les seves despulles. A Belgrad, els moderats i europeistes consideren que l'amputació d'un territori que és el bressol de la seva nació constitueix un càstig col·lectiu i, per tant, injust, ombrívol llegat del difunt Milosevic i l'odi ètnic.'

A la inversa del que ha passat amb la guerra de l'Iraq, les potències europees assumeixen una pesada càrrega i una greu responsabilitat al seguir la iniciativa d'un Bush en l'ocàs per apadrinar la secessió de Kosovo, sabent que, sense resolució de l'ONU, no hi ha base legal per retallar la integritat de Sèrbia, un bé tan rellevant com l'autodeterminació que invoquen els kosovars. Per aquest motiu Rússia denuncia l'acte "il·legal i immoral", que "soscava els fonaments de la seguretat europea", les fronteres intangibles de l'Acta d'Hèlsinki (1993). Brussel·les espera que el secretari general de l'ONU gestioni l'ambigüitat i faciliti el desplegament de la missió europea que presidirà una transició de 120 dies per evitar que el nou Estat caigui en poder de la xarxa criminal i les màfies del narcotràfic, segons tem l'últim informe europeu.

La secessió de Kosovo, a més a més d'establir un perillós precedent geopolític, susceptible d'encoratjar altres moviments separatistes, des del Caucas fins a l'Atlàntic, planteja més problemes dels que resol, des de l'estabilitat regional i la sort de la minoria sèrbia fins als efectes en altres territoris com Bòsnia, on els serbis esperen emular els kosovars. En la pugna oberta pels presidents Bush i Putin, simulacre de guerra freda amb olor de petroli, els europeus s'alineen amb els Estats Units per bloquejar l'ambició russa d'arribar a l'Adriàtic, sense adonar-se del fet que converteixen Sèrbia en el boc expiatori, promouen les tendències paneslaves, convoquen el fantasma de la Gran Albània i fracturen la UE.'

1. Resum de les idees de l’editorial

L’editorial d’EPC es pot resumir en les quinze afirmacions següents:

1. La secessió de Kossove, província sèrbia, representa el darrer acte originat per la violència de Slobodan Milosevic.

2. Les festes per celebrar la creació de l'estat de Kossove tanquen el llarg i sagnant procés de destrucció de Iugoslàvia començat el 1991.

3. Iugoslàvia havia estat una garantia d’estabilitat per als estats europeus que ara reconeixen Kossove.

4. Els estats europeus que reconeixen Kossove no fan sinó rematar les despulles de Iugoslàvia.

5. Els serbis moderats i europeistes consideren l’amputació d’una part del seu territori un càstig col·lectiu i injust.

6. Les potències europees que reconeixen Kossove assumeixen una pesant càrrega i una greu responsabilitat en seguir la política d’un Bush que està en el seu ocàs.

7. Sense resolució de l’ONU no hi ha base legal per retallar la integritat de Sèrbia.

8. La integritat de Sèrbia és un bé tan rellevant com l’autodeterminació de Kossove.

9. Rússia, que defensa la integritat de Sèrbia, denuncia la creació de Kossove per 'il·legal i immoral' ja que soscava els fonaments de la seguretat europea basada en la intangibilitat de les fronteres.

10. Brussel·les espera la reacció de l’ONU per tal de presidir una transició de 120 dies per evitar que Kosovo caigui en poder de criminals i del narcotràfic, tal com tem un informe de la UE.

11. La secessió de Kossove estableix un perillós precedent geopolític.

12. La secessió de Kossove pot encoratjar els altres moviments separatistes europeus, des del Caucas fins a l’Atlàntic.

13. La secessió de Kossove planteja més problemes que no pas resol:

–Afebleix l’estabilitat regional.
–No té en compte la minoria sèrbia que viu a Kossove.
–Potser afecta Bòsnia, on els serbis volen fer el mateix que els kosovars.

14. Els europeus s’alineen amb Bush per tal d’evitar que Putin pugui arribar a l’Adriàtic, en una revisitació de la guerra freda, ara convertida en guerra pel petroli.

15. L’actuació de les potències europees que donen suport a Kossove no té en compte que:

–Converteix Sèrbia en un boc expiatori.
–Promou tendències paneslaves.
–Convoca el fantasma de la Gran Albània.
–Fractura la UE.
 
2. Pros segons El Periódico de Catalunya

Dues de les quinze afirmacions que hem establert no fan referència negativa a la independència de Kossove. Aquesta afirmació situa perfectament el discurs d’EPC sobre allò que editorialitza: la independència de Kossove gairebé no aporta beneficis.

Les dues afirmacions no negatives fan referència al fet que la creació de l’estat de Kossove deixa enrere un passat cruent i suposa la desmembració definitiva de l’antiga Iugoslàvia.

Com s’ha pogut llegir, per a EPC la creació de Kossove no té cap aspecte positiu si l’analitza en un perspectiva de futur.

3. Contres segons El Periódico de Catalunya

A partir de l’apartat anterior queda clar que tretze de les quinze afirmacions en què hem dividit l’editorial són contres. Així doncs, EPC es mostra molt crític amb la creació de l’estat de Kossove, crítica que arriba a l’extrem de mostrar-se totalment contrari a la creació de l’esmentat Estat, si bé en cap moment no ho explicita. El lector/La lectora, a mesura que llegeix l’editorial, conclou que a EPC no li fa cap gràcia la creació de l’estat kossovès.

3.1. El lèxic de l’editorial d’El Periódico de Catalunya

El lèxic que utilitza EPC a l’hora de referir-se a la creació del nou estat europeu evidencia la positura contrària que dóna sentit al text. A continuació, en veurem alguns exemples.

3.1.1. Secessió

Tot i que la realitat política d’una secessió i d’una independència és la mateixa, l’aparició d’un nou estat, les pressuposicions que implica no són pas les mateixes. Així, el mot secessió té connotacions negatives atès que implica una separació. En la societat occidental en què vivim, les separacions són presentades i representades com a dolentes. Ës evident que les separacions tenen costos, però també és cert que poden ser el germen d’una situació positiva. Els divorcis en són una bona mostra: una situació traumàtica pot conduir més endavant a una situació beneficiosa. Tots dos cònjugues poden conèixer les persones de la seva vida.

Aquesta negativitat intrínseca del mot secessió en el discurs occidental no apareix en el terme independència, que té connotacions clarament positives.

EPC demostra que els dos termes no són sinònims en el titular i en la primera oració de l’editorial:

Pros i contres de la secessió de Kosovo

La secessió de la província sèrbia de Kosovo, per constituir un nou Estat als Balcans [...].

Hauria sorprès que EPC titulés 'Pros i contres de la independència de Kosovo' o que escrigués 'La independència de Kosovo, per constituir un nou Estat als Balcans [...]'. De fet, aquests canvis lèxics haurien comportat una altra visió de la realitat i, per tant, l’editorial tindria un altre contingut.

En aquest sentit, la tria lèxica del mot secessió al titular ja marca clarament la posició ideològica d’EPC davant la creació de l’estat de Kossove.

3.1.2. Rematen les seves despulles [de Iugoslàvia]

EPC presenta l’estat socialista de Iugoslàvia com una garantia d’estabilitat per a Europa en el passat i, més en concret, per als Estats europeus que ara reconeixen Kossove.

EPC manifesta que aquests estats són uns desagraïts afirmant que 'les mateixes potències [europees] ara rematen les seves despulles'.

La utilització del verb rematar i del nom despulles manifesten clarament quina és la posició d’EPC envers la creació de l’estat de Kossove.

D’una banda, rematar transmet la idea d’acabar amb alguna cosa, en aquest cas, l’estat iugoslau. A més, com que rematar és l’acció final, aquest verb implica accions prèvies. En el cas iugoslau és clar: les independències de Bòsnia, Croàcia, Eslovènia i Montenegro. Tot aquest panorama no agrada als editorialistes d’EPC.

D'una altra banda, despulles fa referència a les restes que queden d’alguna cosa. Per tant, lliga semànticament amb la idea de rematar. Així, EPC afirma que alguns Estats europeus donen suport a la fi del que quedava de l’estat iugoslau.

3.1.3. La iniciativa d’un Bush a l’ocàs

Deixant de banda l’encert de la qualificació, l’al·lusió a l’ocàs del president nord-americà serveix a EPC per criticar l’opció de Bush i, de passada, l’opció d'uns quants estats europeus.

És obvi que si Bush no hagués defensat la creació de l’estat de Kossove, EPC no hauria parlat del seu ocàs. En aquest sentit, és impensable que si Bush hagués estat en contra de la independència de Kossove, EPC hagués parlat del seu ocàs en aquest context. Així doncs, la referència a l’ocàs de Bush està estretament lligada al reconeixement de Kossove i no remet a unes altres decisions del president nord-americà.

3.1.4. Perillós precedent geopolític

El sintagma és prou clar com per necessitar gaires explicacions. En aquest text, el mot precedent té clares connotacions negatives, remarcades per la utilització de l’adjectiu perillós. EPC torna a mostrar el seu rebuig a la creació de l’estat de Kossove.

3.1.5. Pesant càrrega i greu responsabilitat

EPC manté que en reconèixer Kossove, les potències europees assumeixen 'una pesada càrrega' i 'una greu responsabilitat'. Des d’un punt de vista lèxic, les càrregues solen ser negatives, mentre que les responsabilitats són positives. Ara, l’adjectivació triada implica que els dos sintagmes tinguin un contingut semàntic negatiu. La càrrega i la responsabilitat de què parla EPC són valorades negativanent.

3.1.6. El valor de les paraules

Totes els paraules i els sintagmes que hem analitzat van en la mateixa línia argumentativa: el rebuig de la creació de l’estat de Kossove.

EPC no hauria pogut utilitzar tot aquest lèxic si estigués d’acord amb allò que comenta. Qui construeix un text tria les paraules adequades per transmetre un determinat missatge i, en aquest cas, és impossible transmetre una visió positiva de la creació de Kossove a partir del lèxic emprat. És a dir: el lèxic dels textos condiciona en gran part el missatge que s’hi transmet.

4. Les idees d’EPC sobre la creació de l’estat de Kossove

A l’apartat anterior, tot analitzant el lèxic, hem vist implícitament algunes de les idees que expressa EPC a l’editorial. A continuació no repetirem allò que ja hem estudiat, sinó que veurem unes altres idees.

4.1. Reflex del punt de vista serbi

Al llarg de l’editorial, EPC analitza el nou context polític des d’una perspectiva sèrbia:

'A Belgrad, els moderats i europeistes consideren que l'amputació d'un territori que és el bressol de la seva nació constitueix un càstig col·lectiu i, per tant, injust, ombrívol llegat del difunt Milosevic i l'odi ètnic.

A la inversa del que ha passat amb la guerra de l'Iraq, les potències europees assumeixen una pesada càrrega i una greu responsabilitat al seguir la iniciativa d'un Bush en l'ocàs per apadrinar la secessió de Kosovo, sabent que, sense resolució de l'ONU, no hi ha base legal per retallar la integritat de Sèrbia, un bé tan rellevant com l'autodeterminació que invoquen els kosovars.'

No posem en dubte que els serbis moderats i europeistes considerin que la independència de Kossove sigui un càstig injust. Ben segurament que deu ser així. El que volem dir és que EPC mira en una direcció i no en una altra.

En el segon lloc, EPC assenyala que no hi ha base legal per a la independència de Kossove tot al·ludint l’ONU i equipara els dos béns: la integritat de Sèrbia i el dret d’autodeterminació de Kossove. Només hi ha un problema, gens irrisori: els dos béns són incompatibles. Si Sèrbia s’ha de mantenir íntegra, aleshores no és possible que Kossove accedeixi a la independència mitjançant un referèndum d’autodeterminació. I si Kossove celebra un referèndum d’autodeterminació i guanya la independència, aleshores Sèrbia deixa de ser íntegra. És a dir, els dos béns no poden produir-se a l’hora: o integració o independència.

Aquesta dicotomia impossible es basa en una afirmació anterior: la creació del nou estat de Kossove no té base legal perquè no hi ha cap resolució de l’ONU que la reconegui.

L’afirmació anterior és molt interessant perquè introdueix nous aspectes en la discussió política: cal que l’estat del que forma part el futur estat el reconegui i cal que l’ONU reconegui el nou Estat perquè aquest esdevingui legal des d’un punt de vista de la legislació internacional.

Molt sovint, l’estat existent no assumeix amablement que una part d’aquest estat vulgui la independència i que, finalment, en creï un de nou. En els darrers vint anys a Europa n’hem tingut uns quants casos.

A Lituània, el parlament proclama la independència l’11 de març de 1990. Gorbatxov, aleshores president de l’URSS, declara dos dies més tard il·legal la llei de restauració de la independència de Lituània. Mesos més tard, el gener de 1991, el president soviètic hi envia l’exèrcit. Més endavant, el 9 de febrer de 1991, se celebra el referèndum d’autodeterminació. Després del cop d’estat contra Gorbatxov, el 19 d’agost del mateix any, i un cop els colpistes són derrotats i Ieltsin arriba al poder, l’URSS reconeix la independència lituana (el 6 de setembre de 1991). Dies després, l’ONU també la reconeix (17 de setembre de 1991).

A Estònia, el parlament proclama la independència l’agost de 1990, però l’URSS s’hi oposa. El gener de 1991 Gorbatxov hi envia l’exèrcit soviètic. Aprofitant el caos provocat pel cop d’Estat contra Gorbatxov, Estònia proclama la independència el 20 d’agost de 1991. Com en el cas lituà, l’URSS reconeix la independència d’aquest Estat el 6 de setembre de 1991. I, posteriorment, l’ONU també el reconeix.

A Letònia, el 17 de novembre de 1989 el parlament va declarar nul el pacte d’annexió a l’URSS. Mesos més tard, el 4 de maig de 1990, el parlament va votar una declaració d'independència que va provocar, com en els casos anteriors, que l’exèrcit soviètic actués a Riga, la capital, a partir del 20 de gener de 1991. Malgrat tot, el 3 de març del mateix any, Letònia va celebrar un referèndum per la independència que el govern de Gorbatxov va declarar nul. Finalment, el 21 d'agost fou proclamada la independència, la qual fou reconeguda per Rússia el 6 de setembre.

Tots tres casos tenen una característica en comú: el primer estat a reconèixer-los fou els EUA (2 de setembre de 1991), és a dir, quatre dies abans que l’URSS.

La mateixa Iugoslàvia és un bon exemple que no sempre l’estat existent accepta de bon grat que una part de la població vulgui constituir un estat independent. Bòsnia, Croàcia i Eslovènia van assolir la independència després que Sèrbia els declarés la guerra per impedir-la.

La guerra a Bòsnia va durar més de tres anys (1992-1995) i va començar després que s’hi celebrés un referèndum d’autodeterminació (5 de març de 1992).

La guerra a Croàcia va durar quatre anys (1991-1995). La guerra va començar després que el parlament croat ratifiqués la constitució croata (22 de desembre de 1990).

La guerra a Eslovènia va durar deu dies (del 27 de juny al 6 de juliol de 1991) i va acabar amb la signatura de l’acord de Brioni entre serbis i eslovens auspiciat per la Comunitat Europea (7 de juliol de 1991).

Els casos analitzats mostren clarament que no sempre els estats existents accepten de bon grat la independència d’una part de l’estat.

També és cert que hi ha exemples d’estats que han acceptat la independència d’una part que fins aleshores constituïa aquell estat. Per exemple, el parlament federal txecoslovac va decidir de dissoldre’s i que Txecoslovàquia es dividís en Txèquia i Eslovàquia l’1 de gener de 1993. Sèrbia, a diferència del que hem vist, ha reconegut la independència de Montenegro després de la victòria del sí en el referèndum d’autodeterminació celebrat recentment.

Ara és hora d’abordar el segon argument: l’ONU ha de reconèixer l’estat que acaba de sorgir. En primer lloc, cal dir que aquest reconeixement depèn en gran part de la conjuntura internacional, del moment històric i dels estats que hi donin suport.

Com a catalans, aquesta qüestió ens afecta: per què Catalunya esdevingui independent necessita com a condició sine qua non que l’ONU la reconegui? També cal tenir en compte que la política internacional tendeix al pragmatisme en el sentit d’acceptar l’statu quo en tot moment. I, és clar, cal tenir present els interessos de les grans i mitjanes potències.

4.2. La independència de Kossove comportarà un seguit problemes

En primer lloc, cal dir que EPC no assenyala que la creació de l’estat de Kossove aporti cap avantatge, llevat dels dos comentats a l’inici de l’article. Com hem vist anteriorment, aquests dos avantatges assenyalats per EPC no són avantatges de futur, sinó que són avantatges perquè posen punt final al cicle de violència iniciat per Milosevic.

Els problemes que, segons EPC, genera o pot generar la creació de Kossove són:

–Kossove pot caure a mans de criminals i del narcotràfic.
–Kossove pot encoratjar d’altres moviments separatistes europeus.
–Kossove afebleix l’estabilitat dels Balcans.
–Kossove no té en compte la minoria sèrbia que viu al nou estat.
–Kossove pot ser un exemple per als serbis que viuen a Bòsnia, que volen fer el mateix que els kossvesos.
–La política de les potències europees respecte de Kossove converteix Sèrbia en un boc expiatori.
–La política de les potències europees respecte de Kossove promou tendències paneslaves.
–La política de les potències europees respecte de Kossove convoca el fantasma de la Gran Albània.
–La política de les potències europees respecte de Kossove fractura la Unió Europea.
 
D’aquests nou problemes que assenyala EPC, set tenen com a protagonistes els kossovesos i dos els serbis.

Deixant de banda els problemes geostratègics i polítics, sobre els quals no ens considerem competents, volem comentar-ne dos que són plantejats, segons la nostra perspectiva analítica, des d’una òptica espanyola.

4.3. La perspectiva espanyola de la creació de l’estat de Kossove

En aquest apartat analitzarem dos dels problemes que segons EPC originarà la creació de l’estat de Kossove.

4.3.1. La política de les potències europees respecte de Kossove fractura la UE

EPC vol dir amb aquest enunciat que el reconeixement de Kossove fractura la Unió Europea. Cal dir, amb tot, que a 18 de març de 2008 no només les potències europees reconeixen Kossove, sinó que un total de setze estats de la UE reconeixen el nou estat europeu i tres estan en procés de reconèixer-lo. Per tant, si no passa res d’estrany, 19 dels 27 estats de la UE reconeixeran en breu Kossove, és a dir, el 70%. Quant a l’altre 30%, cal dir que tres estats encara no s’han manifestat respecte de la independència de Kossove i cinc hi estan en contra. És a dir, en aquests moments, els estats de la UE que han mostrat explícitament el seu rebuig a la independència de Kossove representen el 19%.

A continuació oferim la llista que hem elaborat a partir de les dades trobades en unes quantes webs:

a. Estats de la UE que reconeixen Kossove:
Alemanya
Àustria
Bèlgica
Dinamarca
Eslovènia
Estònia
Finlàndia
França
Irlanda
Itàlia
Letònia
Luxemburg
Països Baixos
Polònia
Regne Unit
Suècia

b. Estats que reconeixeran properament Kossove:
Lituània
Bulgària
Hongria

c. Estats que estan en contra del reconeixement de Kossove:
Eslovàquia
Espanya
Grècia
Romania
Xipre
 
4. Estats que encara no s’han pronunciat sobre la independència de Kossove:
Malta (segurament en contra)
Portugal (segurament en favor)
Txèquia (no n’hem pogut esbrinar la posició)

L’argument d’EPC, doncs, presenta dos problemes greus, un d’empíric i un de punt de vista. El primer té a veure amb el nombre d’estats que han reconegut Kossove, atès que no sols ho han fet les potències europees, sinó un grapat d’estats més. El segon té a veure amb el fet que allò que crea divisió a la UE no és pas el reconeixement de l’estat de Kossove, sinó la manca de reconeixement. Així doncs, l’argument d’EPC es torna en contra seu.

4.3.2. Kossove pot encoratjar els altres moviments separatistes europeus

Un dels arguments de pes per als quals EPC i l’estat espanyol s’oposen a la independència de Kossove és la idea que la creació d’aquest nou estat europeu pot ser imitat pels altres moviments independentistes europeus.

EPC utilitza un terme negatiu, separatista, en lloc d’un de positiu, independència, per raons ideològiques òbvies. Com hem vist abans amb el terme secessió, el mot separatista té connotacions negatives perquè implica trencar una unitat prèvia. En canvi, el mot independència té connotacions positives o, si més no, en pot tenir.

El que realment preocupa EPC i, per extensió, l’estat espanyol, no és pas que Kossove tingui estat propi o no en tingui, sinó les repercussions internes. Per això, deixant de banda les diferències evidents amb els Països Catalans i Euskal Herria, l’estatus de Kossove no és un exemple a imitar.

5. Conclusió

Al llarg de l’article hem intentat de mostrar la preocupació que evidencia EPC a l’hora d’editorialitzar sobre la creació de l’estat de Kossove. Aquesta preocupació es manifesta en la manca d’arguments a favor de la creació del nou estat, en la tria lèxica per a referir-s'hi, en els problemes que perceben i en el punt de vista des del qual analitzen la nova situació (serbi i espanyol).

[Article publicat inicialment a Tribuna.cat.]

Men?ame