Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  27.08.2013  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

Un home que no es vol fer vell

Xammar ja té més de seixanta anys i aprèn una feina nova: la traducció simultània. Inquiet com és, deixa la feina per un contracte de tres mesos... als Estats Units.

Men?ame
 

El desembre del 1944, Eugeni Xammar havia començat a treballar a París, a la seu europea de l'agència nord-americana Associated Press, una feina que va anar alternant amb ocupacions i càrrecs diversos, alguns dels quals lligats amb Catalunya. Per exemple, va ésser cap de gabinet i representant a París del president Josep Irla. O bé secretari del Comitè de Cultura Catalana.

I mentrestant també anava fent feines de traducció. El juny del 1950 va fer per manera d'assistir a la conferència general de la UNESCO a Florença. I hi va voler anar a fer una feina inèdita per a ell: la d'intèrpret simultani. Tenia més de seixanta anys, però mantenia intacte l'afany d'aprendre.

«Tothom ha sentit parlar del 'trac' dels actors de teatre i de l'esforç que han de fer per vèncer aquesta sensació de pànic quan entren en escena. El meu 'trac' fou total. Absolut. Va començar a parlar un orador, jo em vaig posar els auriculars i amb el micròfon a la mà vaig ésser totalment incapaç de pronunciar una sola paraula. Per fortuna el meu company de cabina era Antoni Ruiz Vilaplana, vell amic redactor d'Ahora i autor del llibre 'Doy fe', del qual ja hem tingut ocasió de parlar. Durant tot el matí, amb un esperit de companyerisme admirable, Ruiz Vilaplana va interpretar la totalitat d'aquella primera sessió. Diverses vegades em va convidar a prendre el micròfon i jo vaig refusar sempre. Em sentia totalment incapaç de pronunciar un sol mot.

Durant la sessió de la tarda, mentre Ruiz Vilaplana continuava fent la meva feina i la seva, jo vaig començar el meu aprenentatge. Amb els auriculars posats, escoltant adés els oradors, adés els seus intèrprets, en diverses llengües, no vaig perdre el temps.

L'endemà al matí, a la cabina, vaig materialment arrabassar el micròfon de les mans de l'amic Ruiz Vilaplana i, posat a interpretar el primer orador, me'n vaig sortir.»

L'èxit d'aquesta primera traducció simultània es va anar consolidant durant tota la conferència de Florença, i d'això se'n van derivar 'cinc ofertes de contracte com a intèrpret simultani per a altres tantes conferències'. Però Xammar té una altra idea al cap: anar-se'n als Estats Units. Per això escriu a un amic seu, el periodista argentí Honorio Roigt, director dels Serveis Lingüístics de l'ONU a Nova York.

«Honorio Roigt em va contestar amb una carta molt amistosa: 'Faré el que podré --em deia-- per a obtenir el contracte temporal que em demanes, però t'he d'advertir que aquest contracte serà curt i difícilment prorrogable. Pensa bé, reflexiona i digues si realment mantens la teva decisió. És una decisió arriscada; en la vida, querido Eugenio, has hecho ya muchas tonterías, no hagas una más.'

Vaig agrair-li els seus consells i vaig mantenir la meva demanda. Veure de prop els Estats Units havia estat un dels grans delers insatisfets de la meva vida. Sabia prou bé que el contracte que Roigt em podia donar era temporal, però pensava que d'un contracte temporal en podia venir un altre i que un cop als Estats Units podria oferir una mercaderia --el meu treball-- per la qual no seria potser gaire difícil de trobar compradors.

La Conferència de les Nacions Unides havia ja començat sense que Roigt donés senyals de vida i jo havia renunciat a la il·lusió d'anar als Estats Units quan un dia, en arribar a l'Associated Press, vaig trobar un telegrama que m'esperava damunt la taula. Era una oferta de contracte. Tres mesos amb unes condicions encara més modestes que jo no m'esperava. La meva primera reacció fou de no acceptar, però tot d'una vaig sentir-me pres d'una reacció contrària. No acceptar l'oferta era reconèixer que m'havia fet vell.

Sense ni consultar la meva dona vaig enviar a Honorio Roigt un telegrama acceptant.

No vaig amagar a la meva dona les ganes que tenia d'anar a Nova York i amb el seu assentiment me'n vaig anar a Amèrica.»

Text extret del llibre 'Seixanta anys d'anar pel món', d'Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema

© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l'edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.