Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  22.08.2013  00:00

Autor/s: Mariló Sanz Mora

Petra: La ciutat rosada de pedra

Men?ame
 

I de tornada d’un viatge el pes de l’equipatge augmenta amb records materials del país. Els records que m’agrada compilar no es paguen. Entre altres coses, tinc a casa una col·lecció d’arenes de desert i terres volcàniques, que a la primera ocasió que tinc ensenye orgullosa a tothom, gaudesc comparant-ne i admirant-ne el diferent color i qualitat segons la procedència.

Petra és la ciutat  de pedra: ho diuen així i és cert, però cal matisar.mar
 
Petra, la ciutat antiga dels nabateus, no està feta de pedra, està excavada en la pedra i eixa és l’excepcionalitat, eixa és la mostra d’identitat d'aquest antic regne, d’aquest santuari religiós, polític i cultural.

Petra està situada al desert de Jordània i és visita obligada per a tot aquell interessat en la cultura àrab, en la vida beduïna, que siga amant dels deserts o de la història. Però també visitar aquesta ciutat és un goig per als entesos en arquitectura per poder admirar un conjunt de construccions tallades en la roca calcària i gaudir de l’harmonia cromàtica que desprenen les parets excavades.

Potser, açò és el que particularment més em cridà l’atenció de Petra, fins i tot més que les edificacions. La pedra mostrava diferents vetes de colors. Com era possible tanta bellesa natural? No podia deixar de mirar, cada paret diferent, cada color, tot el conjunt en el qual curiosament predominava la tonalitat rosada.

Construïda pel nabateus al voltant del segle VI aC, durant l’imperi persa va ser una ciutat pròspera perquè estava en la ruta de les caravanes que portaven espècies i altres productes de luxe entre Egipte, Síria, Aràbia i el sud de la Mediterrània. I és que els nabateus eren beduïns molt entesos en el comerç.

Al voltant del l’any 60 a,. Petra va ser conquerida pels romans i annexionada a l’imperi romà.

I fou cap al segle VII, que el canvi de rutes comercials i els successius terratrèmols portarien la ciutat a l’ocàs, quan quedà arrossegada a l’oblit. I així, abandonada i morta va estar fins a l’any 1812, quan va ser redescoberta per un explorador suïs.

Des de 1985 és Patrimoni Mundial de la UNESCO i des del 7 de juliol de 2007,  Petra forma part de les set meravelles del món.

Els beduins que hi viuen actualment trauen partit del turisme i fan bé. Lloguen cavalls o burros, venen artesania o bijuteria feta a mà, qualsevol cosa és vàlida per a aconseguir uns dirhams.

Però nosaltres, els viatgers, també ens aprofitem fent-los que ens conten el que saben d’aquest ciutat, la seua, la que fa anys travessaven sense trobar tant de curiós mirant; la ciutat on, segur, jugarien de menudets molts dels que amb ara tropessem en el nostre deambular, amagant-se entre tanta roca, racó i cova.

I és que, de curiosos, en som molts. La massificació de turistes caracteritza el lloc, però per sort com que el recinte arqueològic és tan gran, la gent està dispersada i no es nota tant. Eixa va ser la meua impressió. La millor solució és matinar. Alçar-se enjorn és bo per a evitar, encara que siga un poc, les hores centrals del sol que poden arribar a ser sufocants. I a més és bo arribar prompte per a evitar les cues d’entrada dels nombrosos grans grups que hi arriben. Això és el que diu la teoria i la sensatesa, però en la pràctica, de calor en fa, siga l’hora que siga, i de gent n'hi ha tothora.

L’entrada a Petra es fa per un llarg i estret camí, 'el desfiladero' anomenat SIQ, fosc, claustrofòbic per les altes parets que l’envolten, i relativament misteriós. Hui en dia tothom que fa el camí, ja sap què li espera al final, tothom ja ho ha vist en una seqüència de la pel·lícula d’Indiana Jones, sent Harrison Ford qui travessa el congost.

Així i tot, malgrat trencar-nos Harrison Ford la sorpresa de què veurem, una vegada travessat el camí estret, la visió que trobem no deixa d’impactar. De sobte, després del passadís obscur s’obri la lluminositat de la zona on hi ha una de les construccions més importants: l’edifici de la Tresoreria, d’estil grec i una alçària de 42 metres.

Recorde que vaig observar cada detall de la Tresoreria per a retenir-los a la retina, estava en una de les set meravelles del món i això imposava un respecte i una responsabilitat. Respecte per a fer-li els honors, responsabilitat per a poder després detallar i poder transmetre la imatge real. L’edifici era esplendorós. El sol hi pegava de ple i vaig pensar que també estaria bonic veure la mateixa façana per la vesprada, baixant el sol. I com que tenia previst de passar tot el dia al recinte, així ho vaig fer.

Després d’assaborir durant un temps aquella postal real, vaig seguir per una avinguda de façanes, amb tombes a cada costat que acabava en un teatre romà excavat a la roca, com tot ho està en Petra. Actualment el teatre encara s’utilitza per a fer representacions.

Enfront del teatre estaven les tombes reials més importants, segons ens digueren. Portàvem una guia molt xarradora, espanyola casada amb un metge jordà. Ella vivia en el poble, havia fet de partera de moltes de les beduïnes que hi eren, tothom la coneixia, homes, dones, xiquets... fins i tot mostrava familiaritat amb policies. I això és molt en un país on, per tradició, la dona queda relegada la majoria de les vegades a un segon pla. Però aquesta espanyola s'havia creat el seu estatus entre aquella gent. Semblava l’ama d’aquell lloc, valenta, lluitadora i en arribar a la part final del trajecte, el de la pujada a la part més alta de Petra, aquella menuda dona demostrà a més a més, estar en forma.

Per a arribar a l’altra edificació important, el Monestir, havíem de fer, guiats per aquella enèrgica dona que ens dirigia, una caminada de 800 escalons irregulars, que en cap moment em va resultar lleugera, malgrat estar acostumada a caminades i costeres.

Al final no sé si la guia ens va portar pel camí des escalons que tocava, perquè el que ella volia era mostrar-nos d’una manera especial aquella vall, que també era un poc seua, volia oferir-nos la possibilitat de descobrir unes panoràmiques que per la ruta normal no es podien veure. Només recorde que caminàvem sempre cap amunt, i que vàrem tardar més d’una hora a arribar al final. Recorde que anàvem tots, excepte ella, amb la llengua fora, perquè a l’esforç de l’exercici s’afegia la calor que cada vegada era més fort.

Era inexplicable com podia no cansar-se, i això que no parava  de xarrar. Parlava de la seua vida a Espanya i a Jordània, de la Petra antiga, de la Petra d’ara... fins i tot estava al dia de la premsa rosa espanyola. Es notava que estava acostumada a caminar per aquell indret, pel camí establert i per altres de desconeguts i la tècnica de caminar i parlar alhora la tenia dominada. Es notava el domini i ho reafirmà el fet de saber que també dirigia trekkings de molts dies amb viatgers que volien descobrir el desert i les muntanyes de Petra de manera diferent.

Al final tot va valdre la pena. Les vistes eren magnifiques des d’allà dalt, s’hi apreciaven les formes capricioses que el vent havia volgut modelar en les muntanyes, algunes de les quals formaven part dels murs de la ciutat. Tot digne de fotografiar. I fer-ne, de fotografies, en vaig fer! I, tanmateix ara em penedisc de no haver-ne fet més.

Per a afavorir l’accés als viatgers que no tenen bona cama o ànim suficient per a pujar, els beduïns oferien els seus cavalls o burros per muntar. Hi ha qui està en contra de donar facilitats als turistes i diuen que és una barbaritat perquè els accessos es fan malbé amb tant de trànsit humà i animal.

Es cert. Tots tenen raó: uns miren per la conservació, altres pels ingressos. Jo pense que s’han de posar normes per a evitar la degradació. Els forasters que hi anem, de vegades no som conscients i en ocasions no actuem com caldria.

Jo mateix solc agarrar pedres o arena de volcans o deserts per on vaig, però, això si, tinc precaució i mire on. De Petra en vaig agarrar d’un lloc permés i la guarde en un pot, junt als altres pots-record. I mirant l’arena rosa, brillant, preciosa, cert que puc dir que l’arena de Petra, la ciutat sencera, és diferent i també meravellosa, com el títol que se li va oferir en el seu dia.