Notes de viatge

I

Fugint de la vida de ciutat, mai prou censurada, que en dóna de bo anar al camp! I tot lo que s’hi troba, al camp, per visos de ciutat que vulga tindre sempre té l’encís de la terra, sempre s’hi sent la flaire de les herbes de la muntanya, hi toca el sol del pla i, en una paraula, la vida és més natural.

***

Me van venir a buscar a Linyola per anar a un bateig a Poal, un poblet del cor del Pla d’Urgell que

si de dia sempre hi penso

lo somio cada nit.

La tartana anava tot lo de pressa que puga anar un vehícul, deixant enrere camps i vinyes, i, com que la distància és petita i la carretera molt bona, en un santiamén vàrem ser-hi.

La gent que havien de concórrer al bateig anaven arribant. Primer la padrina, després lo padrí; la padrina, que era casada, acompanyada de dugues amigues també casades. L’acompanyament del padrí era compost de més solters que casats, ja que era solter qui convidava.

I, mentre se feien los preparatius d’arreglar la comitiva per anar a la iglésia, a la cuina tot era plomar feram i coure carn a la graella.

S’ordenaren la canalla dels sillonets i tovalloles, darrere seu s’arrengleraren los hòmens i a darrere la padrina amb les acompanyantes. Quina patxoca feien aquelles tres joves totes tres fresques i més eixerides que un pèsol! Tancava la comitiva la madrina o llevadora portant agombolada la criatura que en prou feines se veia, ja que estava ficada entremig d’una pila de robatge de lo que més bo que hi degué haver a les botigues.

Los repics de les campanes, que van sentir-se promptament, indicaren que la paga havia sigut bona per als campaners i ens convencérem de lo mateix al sentir lo que durava la tocada.

Ja tinguérem cristiana la criatura i ens disposàrem a sortir mentres lo padrí, en Joanet de Térmens, amania els confits.

Sortir al carrer i voltar-nos tota la canalla del poble tot va ser u: lo padrí va començar a tirar confits i la comitiva es desfeia, xiquets, xiquetes i dones se disputaven fins un confit que anava on anava i la qüestió era agafar-lo. Aixís i després d’esparramar unes quantes lliures de confits i, mentres tots los elements citats del poble anaven arroplegant los confits que havien caigut a les entrades i per les arreus que hi havia pel carrer, entràvem a casa.

Nos disposàrem a tirar coses seguint la costum del país i sortírem al balcó amb una paperinassa de confits i un cove de nous. Tirant-les per tots los indrets del carrer va repetir-se l’escena de la sortida de l’iglésia tirant confits: tothom se’n barallava.

La Narcisa, padrina, i les seues acompanyantes Casilda i Josepa no es van volguer quedar enrere i també varen sortir a distribuir bones platerades de confits.

Després se va donar la paga als dels sillonets i tovalloles, consistent en mitja presa de xocolata, lo mateix que als amics i companys del petit hereu de la casa.

I una vegada s’hagué complert amb lo poble, la casa va disposar-se a complir amb la gent del bateig.

Vam sentar-nos a taula i, entre la gresca que és de suposar, vàrem anar buidant aquelles plates acurullades de costelles i rostits de tota mena.

I, com que entre una cosa i altra s’anava fent tard, van començar a arreglar-se les tartanes i marxaren los demés lluny cap a Térmens i després los de Bellvís quedant-nos a dormir allí nosaltres per a esperar la Narcisa i la Pepa que, junts amb la Casilda, devíem anar a Linyola al dia següent.

A Linyola vam entusiasmar-nos per a fer una altra festa plegats a Ivars, i mentres nos despedíem fins a dos dies més tard, jo m’engrescava per anar a Bellcaire.

De matinet, entre tres i onze anàrem a Bellcaire a l’endemà, a saludar la família i bons amics que hi tinc.

Vegérem a la parentela, saludàrem al diputat provincial don Francisco Corberó, a sa distingida senyora i hermosa filla Xaviera, acompanyats sempre de la Marieta, la cosineta aixerida.

Eren les set del dematí següent que en Francisco Bosch ens passava a buscar per anar a dinar a Ivars.

Amb los parents i amics anàrem a veure els adornos de l’altar del Mes de Maria, a la Mare de Déu de l’Horta en sa capella i a beure un vas d’aigua a la fonteta de la Mare de Déu per agafar millor gana per a fer aixís més honor al dinar que engiponà la Dolors.

Mossèn Ramon no perdonà medi de fer-nos agradable l’estada, i val a dir que entre la Magina i el Valeri Segarra ens van donar a entendre que lo mateix era marxar aquella nit que a l’endemà al dematí.

Ho acceptàrem amb la Casilda i, tot recollint cançons populars i procurant distreure el dia esperant que parés de ploure, vingué la tarda sens que ho logréssim. Però no parà i calia anar a veure la senyora Josepa fins a Bellvís que, per cert, me guardava tot un sarró de cançons de ronda.

II

Cal Borràs de Bellvís és un palau, una casa pairal com no se’n veuen gaires per tot arreu. La nit que vam arribar-hi no vàrem trobar a ningú a casa; tots eren a l’iglésia puix començaven un solemne tríduo en honor al Sagrat Cor de Jesús; havia baixat un canonge de la Seu d’Urgell i era qüestió de sentir-lo. Vàrem anar-hi també i reberen dugues emocions molt agradables. La de sentir predicar la divina paraula en català i a un senyor canonge, i al finalitzar la funció quan vàrem sentir aquelles dolcíssimes cobles de l’incomparable mossèn Cinto Verdaguer:

Sagrari de l’Altíssim

flor de les flors

donau-nos Cor dolcíssim

vostres amors

amb aquella música del mestre Candi, que acaba de fer més deliciosa la lletra i més superior en tot a n’aquella: «Corazón santo / Tu reinarás…»

Al sortir de l’iglésia i tot sopant assaboríem la bellesa de les cançons de ronda que m’oferia la senyora Josepa, unes notes precioses, sospirs del poble, fills de les sensacions de la joventut que en cançons s’esplaia:

Marieta si vols venir

al portal t’esperaré

anirem a dar una volta

com a marit i muller.

De les Madalenes vinc

confessat i combregat,

m’han donat per penitència

que hauria d’ésser casat.

Maria pel bé que et vull

no et casis a la ribera

que et faran menjar bajocas

i flors de carabassera.

Amb aqueixes tres se pot ben bé formar una idea del conjunt i varietat que hi ha en lo tresor de la poesia popular.

Vaig dormir en un quarto gran amb dos arcobats ben espaiosos i una sala sense pretensions que és més gran que cap saló dels que es veuen per aquí. Al fi i al cap, un dels molts quartos bons que hi ha en aquella casa que compta ademés amb una sala com no se’n veuen.

Són guardadors a cal Borràs d’una bandera de preciosa seda, propietat de la societat coral La Lira que ha fundat no fa gaire temps lo meu amic i intel·ligent músic en Jaume, que tothom coneix amb lo motiu de «Gitanet», com un dels millors cornetins de la comarca.

Anaren ensenyant-me la casa i la varietat riquíssima de flors. La Narcisa, la jove, és tota una jardinera. Ben bé demostren ses aficions i son cuidado una varietat riquíssima de roses, clavells, violeres, geranis, lliris de totes menes, pensaments, etcètera, etcètera, lo mateix que les herbes d’olor com alfàbregues, moraduix, menta, maria lluïsa… i altres i altres fins a fer de sos balcons i galeries una vertadera toia i de son hort un jardí preciosíssim.

Unes grans matasses de lliris d’aigua que m’havien encantat a l’iglésia el dia abans també eren de la seva col·lecció.

I amb gran recança vaig tindre de marxar sense donar-me el gust de poguer veure a una colla de bons amics que tinc a Bellvís.

A l’arribar a Linyola em trobava amb «L’àliga» de Tàrrega que duia una gacetilla comprometent-me a anar-hi a passar un dia segons havia promès al Baldomero Güell tot saludant-lo a l’estació.

Valeri Serra i Boldú, «Crònica. Notes de viatge», Lo Teatre Regional, núm. 437 (23 de juny de 1900), p. 332-333, i núm. 439 (7 de juliol de 1900), p. 359. Reproduïts a Ramon Miró, «Cròniques festives urgellenques a tombant de segle», El Pregoner d’Urgell, núm. 502-503 (5 de setembre de 2000), p. 37-38.

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb el municipi al Fòrum de Mollerussa.