Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  19.06.2013  06:00

Henn Karits: 'La cadena humana al Bàltic va ser el cim en el procés d'independència'

Un dels organitzadors de la cadena humana a Estònia, Letònia i Lituània anima els catalans a fer de la cadena de l'11 de setembre un gran gest cap a la independència

Men?ame
 

Henn Karits va viure de molt a prop de cadena humana dels països bàltics, que es va conèixer com la Via Bàltica. Aquell agost del 1989, dos milions de ciutadans d'Estònia, Letònia i Lituània van cobrir, enllaçats de les mans, els 560 quilòmetres que separen Tallin de Vilnius. Va ser una gran demostració de força independentista que l'ANC vol repetir amb la cadena prevista per a l'11 de setembre. Karits, que després fou un dels encarregats de delimitar les fronteres de la nova república amb Rússia i Letònia, va viure la cadena humana com a organitzador, coordinant els diversos grups que la formaven. Ara és a Barcelona per a promocionar la Via Catalana de l'11 de setembre.

—La independència d'Estònia va ser un procés molt ràpid. Com el recorda i com recorda el paper de la cadena humana?

—A mi em sembla, vist des d'avui, com un somni molt llarg, no curt i ràpid. Segurament, des de la perspectiva de la història, que és tan llarga, tot el que va passar aleshores pot semblar ràpid, però en realitat, estant dins de tot aquest moment i vivint-ho en directe, a nosaltres ens semblava que per arribar a la fita de la independència el camí era interminable.

—Què va significar la cadena humana, la Via Bàltica?

—En aquell moment no podíem continuar fent el camí sols. Calia fer conèixer al món el llarg camí dels països bàltics: què desitjàvem a Estònia, Letònia i Lituània, quina era la situació i per què ens hi trobàvem. La cadena bàltica va ser un cim de la muntanya en tot aquest procés, el qual havia de demostrar al món que existien uns estats i unes nacions com aquestes que estaven a punt de naufragar. Per tot això, el principal objectiu va ser fer conèixer la nostra realitat, i això realment ho vam aconseguir. La cadena bàltica va arribar a tot arreu a través de la televisió.

—Contra el que vostès esperaven, Occident no els va ajudar i va pressionar molt perquè no trenquessin la Unió Soviètica. Quin record en té?

—Els estonians ja som d'aquesta manera: una mica tossuts i consistents; en un país nòrdic no es pot viure d'una altra manera. Ja sabíem i copsàvem que per part dels països occidentals, malgrat tot, no tindríem un gran suport. I això passava perquè a Rússia hi havia un procés de democratització, que hauria pogut durar desenes d'anys i encara ara no hi ha arribat del tot. Però nosaltres no teníem temps d'esperar. I és per això que de manera tossuda i consistent vam insistir en la independència conjuntament els tres països bàltics. No vam fer cas dels arguments que ens demanaven ajudar a la democratització de la Unió Soviètica i no trencar la relació amb ells. Era el moment de la nostra independència i no podíem acceptar condicionants de ningú.

—Creu que la cadena humana catalana de l'11 de setembre pot repetir l'efecte de la Via Bàltica?

—La Via Bàltica, ara, és fins i tot en les llistes de la UNESCO, i crec que realment va ser un fet que va impressionar les nacions del món. Per una altra banda, em sembla que realment els esforços dels catalans es coneixen poc. En aquest sentit la vostra cadena us pot aportar més autoconfiança per als vostres desitjos. I crec que el món us pot conèixer millor però no necessàriament perquè això sigui cap repetició; jo no ho veuria com una repetició de la nostra cadena. Més aviat és la vostra oportunitat històrica...

—Quina visió creu que tenen els estonians del procés independentista català?

—Els catalans sou una nació coneguda a Europa i els estonians coneixen prou bé desitjos i situacions anàlegs als vostres, ja que també Estònia va voler començar el camí amb la independència econòmica, és a dir, anant primer pel camí que podríem anomenar suau. La meva opinió és que amb Estònia no hi haurà cap problema per al vostre reconeixement, perquè nosaltres vam ser ràpidament reconeguts per tothom i ara la nostra missió és donar suport als altres, a Catalunya també.

—S'imagina com seria la seva vida si no s'haguessin arriscat en el procés i no haguessin obtingut la independència?

—Les emocions van ser fortíssimes en aquell moment i em sembla que no pensàvem mai en el risc que podríem tenir. No ens importava el risc ni els senyals de perill, tot i que hi havia confrontaments molt violents a Vilnius o a Riga. Era clar que no es podia preveure res. Però no sé ben bé què podria dir, ni m'ho imagino! La Unió Soviètica ja no existeix i jo no m'imagino que ara jo continués vivint en una Unió Soviètica, que en aquell temps dèiem que era la presó de les nacions. No m'imagino perdre les llibertats que tinc ara, com la de poder venir a una ciutat com Barcelona... És impensable per a mi.

Men?ame