Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  14.04.2013  06:00

Autor/s: Josep Casulleras Nualart

Més de 230 quilòmetres en 50 hores i sense parar

El terrassenc Oriol Antolí va travessar sol tot el sender de gran recorregut GR-5

Men?ame
 

No hi havia cap competició organitzada, ni cap premi en joc. I ell tampoc no és pas un corredor d'elit ni normament competeix pel podi en les curses que fa. Però el jove terrassenc Oriol Antolí Sarrau acumula, any rere any, molts centenars de quilòmetres per la muntanya, i enguany s'havia fixat un objectiu personal enorme: travessar tot sol els més de dos-cents quilòmetres del GR-5, el sender de gran recorregut que comença a Sitges (Garraf) i acaba a Canet de Mar (Maresme), passant pels massisos del Garraf, Montserrat, Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i el Montseny. Ho volia fer sense parar, sense dormir. I ho va aconseguir.

Per fer-ho, va necessitar cinquanta-una hora, començant el passat divendres, 5 d'abril, a les vuit del vespre, i acabant diumenge a les onze de la nit. Finalment, va recórrer 233 quilòmetres i va superar 10.000 metres de desnivell acumulat.

Era tot un repte, a l'altura dels que ja havia assolit finalitzant curses d'ultra-resistència tan prestigioses com l'Ultra Trail del Mont Blanc i el Tor des Géants. Fins i tot més dur. Perquè havia de vèncer una distància tan gran com cinc maratons seguides i amb un fort desnivell acumulat  sense l'acompanyament, la senyalització ni els avituallaments d'una gran organització.

Però, en canvi, va tenir el suport de molts amics i familiars, que li van posar un plat de pasta al davant, un entrepà, un caldo calent o una cervesa refrescant. I alguns d'ells també el van acompanyar durant alguns trams, fent-li més suportable la travessa, animant-lo quan ja barrinava alguna excusa (que va trobar que no existia) per abandonar.

La solitud, la nit

Perquè, tal com explicava Antolí, la solitud era el pitjor enemic: 'Anar sol, i de nit, era duríssim, perquè estava en tensió constant, per trobar el camí, per no perdre'm, i per estar a alerta del que sortís'. Li van sortir al pas els gossos deslligats d'algunes masies, i es va creuar amb algun senglar. I de dia també va topar amb algun contratemps important, havent de fer marrada, poc després de Monistrol de Montserrat, per altres camins, fins i tot agafant un tram de C-58, per anar a trobar el camí bo, el GR-5, que ja feia un centenar de quilòmetres que resseguia. El motiu: el sender passava pel bell mig d'una hípica, els propietaris de la qual el van fer fora de mala manera.

Fins que va arribar al 'pati de casa', tal com descriu ell la part del camí que transcorre per la Serra de l'Obac i Sant Llorenç del Munt. Allà hi va trobar un bon grapat de coneguts, i va agafar força per encarar la segona meitat de la cursa. Va travessar el Montseny, incloent-hi els cims més emblemàtics, com el Tagamanent, el Matagalls i el Turó de l'Home, ben nevats, quan el sol del diumenge ja sortia. I després de molts quilòmetres, quan ja s'endinsava en la tercera nit seguida corrent i sense dormir, va arribar a Canet de Mar, diumenge passat, 7 d'abril. Ho havia pogut fer.  

Explica que una gesta com aquesta no es pot registrar ni es pot homologar enlloc. Li queden les imatges i els paisatges que va veure, el record dels moments més durs, les estones compartides amb els amics que el van acompanyar, i aquest registre en el GPS que duia al damunt i que posa les pèls de punta de mirar-lo a qui hagi fet mai alguna cursa de muntanya.

Oriol Antolí fa tan sols cinc anys que corre per muntanya, com a afeccionat, però ja és capaç d'acumular gairebé un miler de quilòmetres en curses al llarg de l'any (més de 900, fa dos anys i més de 800, l'any passat). Quins són els pròxims reptes? Es planteja travessar el GR-92 i el GR-11. Però dependrà de si es pot organitzar. Perquè, com hem dit, no és pas cap atleta d'elit ni professional. L'endemà d'haver arribat a Canet de Mar, després de més de cinquanta hores corrent per la muntanya, se'n va anar a la feina. Com cada dilluns.

Men?ame