Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  26.12.2012  18:00

Autor/s: Hector Serra

El pop revelador

Men?ame
 

L’aportació valenciana a l’escena musical del país ha estat sempre cabdal. Són molts els noms provinents del sud que han acabat esdevenint referents en la memòria col·lectiva del nostre poble. Cançó, folk o rock mediterrani són etiquetes indestriablement lligades al llegat de Raimon, l'Ham de Foc o Pep Laguarda. I invocar la música dels nostres temps, les propostes fresques i juvenils, és parlar d’Obrint Pas o Orxata Sound System. Amb tot, la qüestió és: què passa amb el pop a terres valencianes? I no és una pregunta sobrera, si prenem la idea del 'pop' des del prisma de les bandes amb inclinació melòdica i pretensió de crear himnes virtuosos. Per fer-ho més entenedor: on són els nostres Coldplay? Si bé és cert que al Principat ha existit sempre una escena sòlida –no l’única- en aquest camí (Sopa de Cabra, els Pets, Lax’n’Busto, Gossos...), al País Valencià costa més de trobar aquest tipus de material sonor. Per citar algunes de les referències més pròximes en el temps, hauríem de viatjar fins al 2002, quan Munlogs ens va regalar Llum (DiscMedi), un disc molt ben parit que, malgrat tot, va passar una mica desapercebut. També són dignes d’esment els tres llarga durada de Pinka, formació de Xàbia amb dues dècades de recorregut.

Fa un any, un nou disc es revelava i despuntava en l'escomesa. 'Les revelacions microscòpiques' és el segon treball dels Autòmats i reuneix un grapat de bons motius: tornades contagioses, orquestració majestuosa en certs passatges, harmonies vocals i ecos espacials, nebuloses generades pels sintetitzadors i un munt de detalls artístics i de producció gens menyspreables. Miquel Herrero i Nacho Vaquero, al capdavant de música, lletres i arranjaments, s’han proposat un recital ambiciós, amb pujades i baixades, d’aquells per aixecar estadis, tot trencant amb la manera de fer de 'Cançons en blanc i negre' (Cambra Records), el primer compacte del grup, més innocent i previsible, que els va valdre el reconeixement als Premis Ovidi del 2010.

I han fet diana: 'Antàrtida', primer senzill i primeres notes del treball, acompanya en dies de fred extrem. Aquesta i 'Zeppelins' són dues cançons de tonada adrenalínica, cantables per tots els públics, on s’acumula sense fer-se nosa una densa instrumentació que, això sí, mai descarrila ni en fons ni forma. Tecleig inspirador a 'Laboratori', tema rodó. 'Marxa solar' és el caramel ensucrat del disc i 'Lliçó d’història' l’exemple de la creativitat lírica que banya tot l’àlbum. Potser el tall més introvertit el trobem a 'L'holograma', amb altes dosis de melangia. Melosa però ben defensada és també 'L'era d’Aquari', càntic coral reposat previ a la colorista 'Punt d’estabilitat', text que remet de seguida a l'univers playmòbil de l’anterior disc. El final és èpic: primer amb 'Diazepam', de regust psicodèlic. És un bon moment per aturar-se en les detallistes fotografies de Neme Jiménez que vesteixen el llibret. Després, i a mode de conclusió, 'Al final', una peça de menys a més intensitat amb sentència inclosa, que ens adverteix de la certesa de tot això. Cert, i satisfactòriament revelador.
 
'Les revelacions microscòpiques'
Autòmats
Cambra Records 2012