11.12.2012 - 06:00
Juli Esteve, director de la productora audiovisual (i antic canal de televisió) Info.TV presenta avui el darrer documental que ha elaborat, ‘Algèria, el meu país‘. Va dedicat a l’exili, econòmic i polític, de milers de valencians, des de mitjan segle XIX fins al 1962, amb el final de la guerra d’Algèria i la independència del país. Una trentena de testimonis directes dels esdeveniments mostren la memòria i la història viscuda d’aquests valencians oblidats.
—Quina és la voluntat del documental? Què heu descobert?
—Quan vam començar el documental ‘Algèria, el meu país’ no ens plantejàvem de fer cap gran descobriment. No som investigadors, nosaltres. Ens vam basar en el llibre ‘Els Valencians d’Algèria’, publicat el 2006, de Joan-Lluís Monjo i Àngela Menages, que va nàixer a Algèria. Ells van escarbar en la memòria d’aquestes persones, immigrants, exiliats, procedents del País Valencià, que es van instal·lar a Algèria. Nosaltres ens vam proposar de donar una dimensió audiovisual al seu treball. Perquè és una història molt desconeguda, i parlem de milers i milers de persones que ho van viure.
—De quants valencians parlem?
—No n’hi ha cap xifra exacta, però es diu que a Algèria hi havia un milió d’europeus al 1962, que van haver de marxar-ne arran de la independència. Ben bé la meitat podien ser procedents de l’estat espanyol i, d’aquests, una quarta part eren d’origen valencià. Pensa que Algèria es troba a una sola nit en vaixell d’Alacant. Per a la gent que passava penúries era la solució.
—Parleu d’un doble exili motivat per raons econòmiques i polítiques…
—L’exili sobretot es feia de Gandia fins a Oriola. I pel que fa a les raons polítiques, molts van marxar arran de la guerra de 1936-1939; era l’eixida més natural. El documental explica per exemple la història de l’Stanbrook, l’últim vaixell que val salpar del port d’Alacant el 28 de març del 1939 i va salvar la vida de 3.500 republicans que van poder fugir. Era un vaixell carboner capitanejat per un mariner anglès. Però les raons polítiques per a marxar a Algèria van més enllà de la guerra civil, ja vénen de les guerres carlines. I hi havia més raons: judicials, per exemple, gent que fugia de la justícia. Fins i tot, un dels testimonis del documental explica que el seu besavi, d’Asp, va fugir a Orà per amor, perquè no el deixaven casar amb la seua estimada. Algèria era la solució de molts problemes. Avui s’ha oblidat.
—Com es guanyaven la vida aquests valencians a Algèria?
—Al principi de la colònia francesa van fer els treballs més pesats. Hi havia un país per fer: van fer la reconversió del territori, transformant els boscos en terres de conreu, van ajudar a construir el ferrocarril… Quan el país ja va ser mig fet, els valencians van fer una altra feina, més agrícola. I quan les societats urbanes es van desenvolupar, hi va haver moltes dones, sobretot de la Marina, que feien de dides i més tard de mainaderes i criades. Els valencians també van fer molts oficis: hi havia forners, carnissers, treballadors públics… I algun treballador agrícola que ens explica les desigualtats i abusos que es produïen a les zones rurals i que foren el germen de la revolta.
—Els algerians d’origen valencià, després de la guerra d’Algèria, van tornar ací?
—Aquest és el doble exili. Van ser una minoria els que van tornar al País Valencià. La majoria se’n van anar a França. Aquesta gent s’ho va passar molt malament. Foren víctimes d’una pèssima gestió política. Per a molts, l’èxode del 1962 fou un trauma vital. Per això era molt important per a nosaltres d’homenatjar aquesta gent tan maltractada per la història, que ningú no recorda.
—Parleu-nos de la factura del documental.
—Té una durada de dues hores i quart. I, de fet, són dos documentals. La primera part se centra en el testimoni de trenta valencians d’Algèria, que ara viuen al País Valencià i algun a França, la narració dels quals es combina amb la mirada de deu experts en la matèria. El documental se sosté en el seu testimoni. Aquesta primera part té un cert to antropològic amb notes curioses i divertides, i és ple de fotografies procedents dels arxius familiars d’aquests testimonis.
—I la segona part?
—La segona part explica com aquests valencians d’Algèria van viure la guerra i com la van partir, com va degenerar tot plegat i com es va iniciar un èxode d’un milió de persones el 1962. I en aquesta part es mostren molts fragments audiovisuals procedents de fonts nord-americanes i franceses. ‘Algèria, el meu país’ no és el típic documental d’experts. La força està en el fet que els nostres testimonis van viure el que expliquen. És història viva. Per això el documental porta per subtítol: ‘Història i memòria de l’emigració valenciana a Orà i Alger.’
—Un veritable encert, fer el documental ara.
—Els testimonis tenen entre 65 i 90 anys. Eren persones que tenien entre 15 i 40 anys en aquell moment. I més enllà dels fets històrics, el documental també mostra l’existència d’una cultura valenciano-algeriana en procés d’extinció, però que encara és viva.
—Heu enregistrat cap part del documental a Algèria?
—No. De fet, d’aquella emigració ja no en queda res ,a Algèria. I nosaltres no volíem recrear l’Algèria actual, perquè no és el món que evoquen els testimonis. Aquell món ja no hi és, l’Algèria que evoquen ja no existeix. Nosaltres volíem fer memòria.
