08.10.2012 - 06:00
Ferran Sáez Mateu (la Granja d’Escarp, Segrià, 1964), doctor en filosofia, actualment dirigeix el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya. Debuta en la novel·la amb ‘Les ombres errants‘ (la Magrana), en què furga en l’època de la transició. La va escriure fa dos anys, i avui hi troba alguns paral·lelismes amb el procés pro-independència que vivim. L’hem entrevistat.
—Home d’assaig com sou, què ho fa que hàgiu anat a parar a la ficció?
—Les eines de l’anàlisi racional, de l’assaig o dels articles, no em bastaven per a evocar, recapitular, l’època en què jo era un nen. Necessitava un artefacte que s’atansés més a la novel·la, a la poesia.
—La vostra novel·la, ‘Les ombres errants’, coincideix amb la de Javier Cercas, ‘Las leyes de la frontera’, que d’una manera molt diferent també escruta la mateixa època, la de la transició.
—La gent que els anys vuitanta voltava la cinquantena parlava de la postguerra –de la seva infantesa. A mi, em sembla que quan t’atanses a la cinquantena tens una certa perspectiva, no solament per a recordar sinó també per a recapitular.
—Recapitular?
—A banda evocar, recapitular també és fer balanç, fer judici de valors –qüestionar certs valors establerts–, perquè has viscut l’època d’una altra manera. Tots som jutges i part. La generació anterior a la nostra, la dels ‘progres’, va tenir la voluntat de matar Franco i aquest període l’ha evitat sempre, perquè Franco es va morir al llit.
—Quina recapitulació en feu?
—En aquell moment ningú no entenia res. Es feia una barreja explosiva entre els ovnis, l’apologia del consum de drogues, els grups d’ultradreta…, en certa manera recordava molt l’efervescència dels anys 30. I estèticament era un moment de ruptura amb la hiperideologització. En aquell moment la identitat d’un jove no se situava entre trotskisme o maoisme, sinó entre ‘after punk’ i ‘thrash metal’.
—Quines són les idees de fons de la novel·la?
—Volia descriure un món que s’acabava, d’una manera deslluïda, tronada, i que no tenia una perspectiva clara de què passaria després, perquè era completament atzarós. Per això, en la novel·la, tots els personatges estan malalts i tenen càncer. Per posar un exemple, el diari ABC tenia una secció d’ovnis l’any 75. Era una societat convulsa. Un altre exemple: a la mort de Carrero Blanco Franco, en un discurs en què s’hi referia, va dir: ‘No hay mal que por bien no venga’. No era una frase improvisada; la va dir llegint un discurs. És increïble.
—Hi veieu paral·lelismes entre la transició dels anys setanta i vuitanta i el moment actual?
—Aquest llibre, el vaig escriure fa dos anys, i no tenia aquesta intenció. Però després m’he adonat de certs paral·lelismes amb l’any 75: si canviem Mercat Comú per Unió Europea sentirem les amenaces tan actuals de restar fora de la Unió Europea.
—I sobre el futur atzarós i confús que dèieu de l’època de la transició, també hi ha paral·lelismes?
—Sí que n’hi ha un, però per una altra raó: la crisi econòmica. La dècada dels setanta culmina l’emigració del camp a la ciutat, però la incertesa és de caràcter polític. En canvi, ara, la incertesa és econòmica. Per una altra banda, hem tingut uns escarments que ara han desaparegut; per exemple hi havia autèntiques apologies del consum de drogues. El 2012 sabem que això acaba molt malament; tenim molts amics al cementiri.
—I no hi veieu incertesa de caràcter polític?
—No. El referent d’aquest canvi es produeix comparant el to de la manifestació del 10-J del 2010 i el de la manifestació de l’11-S del 2012. El primer diu ‘no’, el segon diu ‘sí’. I això no ho para ningú.
—Ara sou director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, que depèn del Departament de Presidència de la Generalitat. Quina funció fa o ha de fer aquest centre en aquest procés d’independència?
—Provem de fer d’emissors i de receptors. Parem l’orella a la premsa internacional i també transmetem idees enfora. L’aspecte més complicat és el de les interferències, dels missatges falsos, com ara que si fóssim independents sortiríem de la Unió Europea. És fals. Això que vivim no ha passat mai abans, no hi ha hagut mai cap procés secessionista dins la Unió Europea. Per tant, no hi ha precedents, no hi ha guió.
—Gran amant de Montaigne que sou, hi ha cap sentència seva que se us acudi en aquests moments que vivim?
—Rellegeixo sovint Montaigne, de maneres diferents. L’última, en la versió catalana de Vicent Alonso. Sempre he llegit Montaigne en francès, de manera que llegir-lo en català sona diferent. I si hagués de triar una frase que definís aquest moment, potser seria la que diu ‘Estem incomunicats en l’ésser’ (‘Nous n’avons communication à l’être’). La idea que vol expressar per al moment actual és que no hi ha una veritable comunicació, que estem aïllats. Que el veritable problema és la incomunicació. En aquests moments les dificultats de comunicació són molt agudes amb Espanya; no ens podem entendre, és una qüestió de perspectives. La manca de fluïdesa és el gran problema i allò que impossibilita un consens real, no forçat.
