Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  24.12.2010  06:00

Autor/s: Susanna Ginesta

Ramon Barlam: 'Entre els docents no hi ha fractura digital, sinó educativa i metodològica'

Entrevista amb Ramon Barlam, mestre i coordinador pedagògic del projecte Espurn@

Men?ame
 

L'escola és el pilar de la societat del coneixement i s'hauria de posar de moda. I n'és la clau la metodologia. Així ho creu Ramon Barlam (Sallent, 1964), llicenciat en història, mestre de secundària, actualment a l'Institut Cal Gravat de Manresa i coordinador pedagògic del projecte Espurn@. Va començar la incursió a la xarxa educativa el 1990 amb Calidoscopi (Grup de Recerca Pedagògica Tidoc-projecte), va fer la primera web d'una escola i amb alguns companys més va impulsar l'aula d'internet de l'Escola Joventut de Callús, població pionera de la internet social. És un dels impulsors de la xarxa comarcal de Bages, LaceNet.

Va ser president del capítol estatal de la xarxa internacional d'educació i recursos (IEARN) del 2002 al 2004. Col·labora amb algunes universitats, és consultor dels estudis de psicopedagogia de la UOC i té experiència en educació a distància i en treball telecol·laboratiu. Fou cap de serveis de Societat del Coneixement de la Generalitat (juliol 2004 - desembre 2005). Ha participat en jornades i congressos de tot el món i ha fet formació per tot Catalunya i per tot l'estat espanyol.

Explica les seves experiències amb els alumnes i les noves tecnologies al bloc 'Arran de pupitre'. Ha pres part en els llibres 'Metodologies, eines i estratègies TIC per a una educació multicultural a l’ESO' (Ed. UOC) i 'Ordinadors a les aules, la clau és la metodologia' (Ed. Graó). Ha intervingut no fa gaire en una publicació col·lectiva sobre l’ús de Twitter (El bazar de los locos), en el seu cas a l'aula, que es publicarà també en paper.

Quan vau veure les possibilitats educatives d'internet?

L'any 1990 vaig fer un curs a Calidoscopi i vaig descobrir les BBS. Hi vaig conèixer Narcís Vives i la feina que feia amb l'equip de l'Escola Projecte de Barcelona. El curs em va confirmar que els ordinadors i la tecnologia tenien moltes possibilitats educatives. Vaig descobrir internet justament a casa d'en Narcís Vives, l'any 1993. L'any següent vaig viure en directe el naixement de Pangea-Comunicació per la Cooperació, amb Miquel Colomer, Leandro Navarro i més gent.

Quines primeres accions vau dur a terme?

L'any 1990, un projecte telemàtic col·laboratiu entre escoles, Bongoh, que era un arxipèlag inventat, on cada illa era habitada per una escola. Un personatge imaginari feia de dinamitzador del projecte, creava situacions educatives. Amb Anna Piñero i Narcís Vives vam formar el primer nucli que, poc després, va ser IEARN-Pangea. Bongoh és encara un projecte vàlid; un grup d'escoles el tira endavant.

Quins canvis hauria de fer l'escola per entrar de ple en la societat del coneixement?

D'entrada, l'escola s'ha de creure que és el pilar de la societat del coneixement i ha de convèncer que té capacitat per a exercir realment aquesta responsabilitat. Però cal proporcionar-li els elements idonis perquè la pugui exercir: infrastructura, formació, continguts, eines, estratègies i metodologies. La clau és la metodologia; cal posar l’educació de moda. I fer entendre que la societat del coneixement comença a educació infantil i no a la universitat. A més, l'escola ha d'acceptar la realitat multicultural de la societat i projectar-ne una visió inclusiva dins el sistema educatiu. Aquesta realitat s'ha d'assumir i projectar en positiu, perquè el fenomen és irreversible. Cal construir la nova escola amb aquests paràmetres.

És això que proveu de fer amb Espurn@?

Sí. El projecte Espurn@ és una proposta metodològica molt flexible perquè pugui adaptar-se a qualsevol context i situació educativa de primària i secundària. Les bases teòriques parteixen de les intel·ligències múltiples (concepte que treballen, per exemple, Montserrat del Pozo i Núria Alart), l'escola inclusiva, etcètera. És també un laboratori metodològic que ens permet d'experimentar amb noves tendències i de comprovar-ne l'efectivitat. És un projecte que té un creixement quantitatiu important, però ens satisfà més pels resultats qualitatius, que en quatre anys han madurat molt.

Quin paper té internet a l'escola?

No es pot entendre la innovació educativa sense les tecnologies d'informació i comunicació (TIC) i internet. Mai com ara la feina de mestre no havia estat tan creativa. Però sense una seguretat, un convenciment o una feina d'equip, aquesta eina no arriba enlloc. M'agrada quan Jordi Adell diu que hem de deixar de ser franctiradors per esdevenir un exèrcit organitzat. Hem de deixar de potenciar i idolatrar els mestres innovadors i pioners per fer escoles i claustres innovadors.

Què en penseu, del debat nascut del dossier Pisa?

Aquest dossier és un indicador, però n'hi ha molts més. La renovació que necessita l'escola va més enllà dels indicadors d'aquest dossier, que proporciona uns resultats fàcilment manipulables. Hi ha dossiers menys coneguts, però tan interessants o més, com el McKinsey. Bo i tenint un component ideològic neoliberal, que no comparteixo, se centra més en els aspectes qualitatius, quan analitza les claus d'èxit dels països capdavanters en educació. El problema de l'educació és que cal fer-hi més inversió i que tots els agents educatius deixin d'observar i d'analitzar i apliquin mesures concretes per a resoldre les dificultats que tots sabem.

És didàctica la xarxa?

Ho és poc, però podem fer que ho sigui més. Té continguts educatius, però cal donar-los forma i contingut, bàsicament a través de la comunicació. La fita és donar sentit educatiu als continguts i a les possibilitats d'internet. La realitat augmentada i els entorns virtuals en tres dimensions, entre més coses, obren noves perspectives. Just ara preparo unes jornades en col·laboració amb l’Institut de Ciències de l'Educació de la UAB, en què presentaré dues experiències d’aplicació didàctica de videojocs a l’aula.

Quin paper haurien de tenir les videoconsoles entre els més petits?

Els videojocs han estat estigmatitzats, vistos com una competència o una nosa pels sectors educatius, però hi ha autors que demostren que afavoreixen unes habilitats cognitives molt millor que no pas alguns altres mitjans. L'única cosa a tenir en compte és que no fomentin addicció. James Paul Gee defensa l'aportació educativa dels videojocs i demostra que els que no proposen envits difícils no són ben acceptats pels joves. També diu que, en situacions extremes de supervivència, els qui han jugat amb videojocs tenen més possibilitats de sobreviure perquè han desenvolupat capacitats com la d'orientació i de treballar en equip. He experimentat tres vegades amb videojocs a l’aula i l’experiència ha estat satisfactòria. Això sí, la temàtica i els procediments han de tenir un sentit i cal saber contextualitzar molt bé l’activitat. Cal conferir-los una projecció educativa, que superi la funció lúdica. És així com les experiències prenen sentit.

Hi ha prou continguts per a infants?

N'hi ha de sobres, però la cosa està a triar i a compartir aquest material que cadascú produeix. A Catalunya, costa que la gent treballi en xarxa. Des de LaceNet mirem de crear nous continguts. Un dels projectes que ara m'ocupa és la preparació d’un crèdit de síntesi telecol·laboratiu sobre l’aigua per a primer d’ESO. Professors de vuit instituts de Bages i del Berguedà hi treballem amb molta il·lusió. La suma de les aportacions va configurant un bon producte. El futur de l’elaboració de continguts crec que ha d’anar per aquí: productes de temporada i de país.

Fins al setembre éreu professor d'una aula d'acollida. Internet ajuda a integrar els nouvinguts?

Molt, perquè la majoria d'aquesta jovenalla ha de fer un procés d'integració: ha d'aprendre una llengua i una cultura i ha d'alfabetitzar-se en tecnologia; té, doncs, una doble feina. Internet els ajuda a no trencar amb el món anterior i a comunicar-se entre iguals. Al nouvingut, les TIC (per exemple els teclats virtuals i els traductors en línia) poden ajudar-lo a no trencar tan radicalment els llaços afectius. Des del mateix projecte Espurn@ ajudem aquests minyons a no sentir-se sols i a accelerar el procés d'adaptació. Mercès a internet, et poden ensenyar el poble d'on vénen o els professors que tenien. Una bona part d'aquestes experiències s'han recollit al llibre ‘Metodologies, eines i estratègies TIC per a una educació multicultural a l’ESO’.

Quin balanç en feu, de la introducció d'internet a les aules?

Aquests darrers anys, hi ha hagut força incertesa. Per exemple, el Projecte EduCAT1x1 s’ha fet sense comptar amb els professors. No s’ha tingut en compte el 'know how' (habilitat) acumulat durant anys d'un grup ampli de professors de prestigi reconegut, d'àmbit nacional i internacional. Han prevalgut els interessos d’editorials i d'empreses del sector sobre els dels pedagogs. I el grau de desafecció dels professors és ara més gran que mai. Mestres que han abandonat els llibres de text han hagut de suportar entrebancs de connexió, retards de mesos esperant els ordinadors... La connexió és una vergonya i ningú no protesta. Si per l'època de Nadal els caixers automàtics funcionessin igual, segur que es faria més soroll i es prendrien més mesures. L’administració hauria de crear un clima de tranquil·litat i evitar les anades i vingudes a l'hora de prendre decisions, fer un full de ruta clar i pactat en qüestions bàsiques. Fan el canvi molt difícil.

Encara hi ha molts professors que es resisteixen als canvis que impliquen les TIC?

Hi ha una responsabilitat individual, però la tasca d'equip és bàsica. Cada escola ha d'articular un pla de desplegament d'aquestes TIC tan invisible com sigui possible. De totes maneres, la responsabilitat no és únicament dels professors –en qui la societat hauria de confiar més. En tots els moments històrics de canvi hi ha hagut un procés d'adaptació. La gent que renega de tot això no hauria d'estar al davant d'una escola. És una mica allò que diu Marc Prensky: és una contradicció que nosaltres, els immigrants digitals, provem d'educar els nadius digitals. De totes maneres, les experiències dels mestres catalans són de les millors. Però encara cal formar, difondre i fomentar més la mobilitat dels professionals de l'educació.

Per què seguiu la teoria de Marc Prensky?

La teoria de Prensky, que és plena de matisos, m'ha fet pensar que hi ha una fractura (no pas digital, que no deixa de ser fractura social) de la qual no es parla: l'educativa. Què és? A diferència de la fractura social, és voluntària i es pot sanar. Separa els educadors que han entès per on s'ha d'anar i miren d'implicar-s'hi dels que se n'han adonat, però no fan cap pas per canviar la manera de treballar. Cal fer un debat sobre aquesta fractura, perquè d'alguna manera també repercuteix en l'alumne. En efecte, si el cos docent no dóna resposta a les TIC, també hi ha fractura entre els qui han rebut una educació i els qui no. Tot i que Prensky ha estat molt criticat, i que diferenciar les persones entre nadius digitals i immigrants digitals és molt simplista, com a concepte és ben trobat. Com Ken Robinson, té un fons provocador i això està molt bé, perquè, per canviar una cosa, en aquest cas l'escola, cal sacsejar-la ben fort.

Les noves generacions corren el perill de perdre les habilitats de comunicar-se cara a cara?

Diria que no. Depèn una mica de l'educació que rebin. Les TIC poden esdevenir una addicció; és una realitat compartida entre pares i educadors. Cal fer allò que diu Prensky: un acompanyament educatiu, com es fa en el cas de la la televisió o dels llibres; cal navegar per internet amb els fills o jugar amb videojocs amb ells. A un jove amb perill d'addicció a les TIC no li pots posar l'ordinador a l'habitació. Si un nadiu digital es tanca a casa i no surt amb els amics, alguna cosa no va bé. Sempre he cregut que havíem desconsiderat la 'internet de curta distància', que en dic. Personalment, em permet un nivell de comunicació, impensable no fa tants anys, amb professors de la comarca, amb qui de tant en tant quedem per fer un cafè o una cervesa. A les zones de l'interior de Catalunya, on tots ens coneixem, aquesta dimensió és molt més present que no pas a l'àrea metropolitana.

Sou consultor de la UOC. Com valoreu l'estat de l'educació a distància?

Durant molt de temps s'han fet servir els nous mitjans amb continguts analògics. El gran inconvenient de l’educació a distància és que la majoria d’ofertes s'han pensat amb una mentalitat molt presencial. Hi predominen els contenidors d’apunts i les presentacions en Power Point impossibles, quan haurien de ser un simple suport de l’exposició oral. Autors com Garr Reynolds, Guy Kawasaki o Steve Jobs, d’Apple, s’han convertit en les icones d’aquest corrent de renovació, que té en la forma de presentació Pecha Kucha un dels recursos més importants d’expressió.

Teniu una teoria de les internets diverses. Què ens aporta la 2.0?

Les eines 2.0 i les xarxes socials acabaran enterrant els llibres de text, siguin en paper, siguin digitals. Les indústries de continguts hauran d'explotar la imaginació per reconvertir-se i oferir productes realment interessants. El professor caldrà que sigui creatiu i sàpiga triar l'eina i la metodologia que millor s'adapti a la situació educativa. Haurà de practicar amb destresa allò que anomeno 'mashing', que consisteix a combinar eines, estratègies i tecnologies amb habilitat i creativitat. Per exemple, es poden fer servir eines d’enregistrament de so (com ara Vocaroo) i combinar-les amb eines de georeferenciació (del tipus Umapper). La creativitat, amb les eines 2.0 ha superat nivells inimaginables fa pocs anys, quan no hi havia gaire marge més enllà del llibre de text.

Com s'ha fet la publicació col·lectiva sobre l’ús de Twitter, El bazar de los locos?

Ha estat la sensació de l’estiu i un bon exemple del poder de la xarxa: Francesc Llorens, de la xarxa educativa Novadors, va convidar a escriure sobre Twitter. Tothom va poder enviar i explicar les seves experiències en un entorn wordpress que podia comentar-se obertament. Les aportacions es publicaran en forma d'article sota règim de drets creative commons; serà de circulació gratuïta, tant en paper com en format digital. En clau d'humor, hi explico algunes de les meves experiències de l'ús de Twitter a l'aula.