Notícies

Dimarts  26.09.2006  15:15

Orlando Guillén: Respostes a Hipòcrites

per Enric Casasses

Men?ame
 

El poeta Enric Casasses ha enviat a VilaWeb una entrevista amb l'escriptor mexicà Orlando Guillén, que presenta el llibre 'La estampida de los hipócritas'. Guillén també ha fet l'antologia 'Doce poetas catalanes del siglo XX', pendent de publicació, un llibre de llibres que aplega els poetes Guerau de Liost, Carner, Riba, Salvat-Papasseit, Foix, Pere Quart, Bartra, Espriu, Vinyoli, Brossa, Ferrater, Estellés, i les poetesses Leveroni, Arderiu i Salvà.

Dolors Miquel, Orlando Guillén i jo presentarem a Barcelona el dijous 28 de setembre, en un acte que es farà a les 9 del vespre al bar Horiginal del carrer Ferlandina (davant del MACBA) 'La estampida de los hipócritas (carta pública al presidente Fox), Muerte bastarda en Barcelona y otros textículos', llibre de Guillén que acaba de sortir a Mèxic publicat conjuntament per Ediciones Le Prosa de Las Flores de Uxmal Arte y Cultura AC i Ediciones y Distribuciones Culturales i que ja es troba en circulació i a les llibreries. Ara no tenim temps d'ocupar-nos a fons d'un llibre com aquest. Només diré que és un llibre mexicà de la poesia catalana del segle XX, que ha estat presentat pel seu autor a la Comissió Interamericana dels Drets Humans contra l'Estat mexicà per violació sistemàtica dels seus drets de persona i que documenta aquesta barbaritat i el segrest de la seva obra monumental, panoràmica i de vida 'Doce poetas catalanes del siglo XX' per part del Fondo de Cultura Económica, i en defensa del qual i per a la seva aparició va sostenir un dejuni de consciència de vuit dies i mig durant la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara el 2004, dedicada a la cultura catalana. El llibre també és una mostra contundent i dispersa de la seva prosa (que és el mateix que dir del seu pensament crític) amb materials que van des del 1977 fins al 2006. Entre altres aportacions hi apareix per primer cop en castellà la seva versió d'una tria meva dels 'Dimonis/Demonios' de Jacint Verdaguer. Durant l'acte de presentació el pintor mexicano-català Rilke Guillén Roca farà un quadre efímer amb el tema 'La estampida de los hipócritas'.


—Amb aquesta entrevista pretenc donar als lectors una valoració d'autor a l'edició de 'La estampida de los hipócritas'. D'entrada què en destacaries?
Aquesta edició acaba de sortir, tot just l'estic fullejant... És una edició de text fiable però una mica descurada per l'emergència i les presses. Per exemple: no té índex, hi ha proses tallades pel canvi de programes de la computadora, i fins i tot algunes pàgines en blanc...

—Per ser així d'entrada sembla que te'n fas un judici força violent... Que potser la desqualifiques?
No. De cap manera. Són coses que algunes fins i tot en altres circumstàncies se'm podrien imputar a mi, i més d'un cop són l'obra malastruga o l'esquifidesa involuntària del destí d'altres.

—Però en aquesta edició hi ha coses que no es corresponen amb l'original o que resultan si més no dubtoses?
No. No n'hi ha per tant. El que hi ha és, diguem, normal, encara que no m'agradi, en un llibre d'execució tècnica accidentada com aquest, muntat en condicions extremadament adverses, amb aportació de feina de moltes persones a les quals agraeixo la poca o molta fe que hi han posat, i que s'ha imposat en un pols contra el temps i pel seu pes i per la seva imprescindibilitat poètica, civil i humana…

—O sigui que la consideres una edició de resistència?
Exactament, no. El que és veritablement important d'aquesta edició és que és simbòlica i profunda més que no de resistència, que també ho és. Surt a Mèxic i des de Mèxic s'expandeix. L'esforç d'Ediciones Le Prosa i d'Ediciones y Distribuciones Culturales és remarcable i exemplar; la contribució d'uns quants amics i sobretot les del circuit interior dels artistes de Les Flors d'Uxmal, i les dels seus altres valedors no té preu.

—Des de la perspectiva de la defensa dels teus drets d'escriptor i de persona, i de la defensa de la poesia catalana del segle XX, com veus que 'La estampida' ja sigui a les llibreries de Mèxic i de Barcelona?
La primera cosa que veig (i que celebro) és que significativament el llibre hagi sortit a Mèxic. És un èxit de la poesia. No ho han pogut evitar. Tampoc no havien estalviat baixeses, però al capdavall no m'han pogut donar mort, ni tan sols la mort civil... Aquesta edició ja és aquí, ja existeix, i és inqüestionable. La seva irradiació tot just comença a Mèxic, a Catalunya, i a l'àmbit de la llengua castellana. És un llibre mexicà de la poesia catalana en la nostra llengua i va molt més enllà de Fox i del seu govern; que ensenya les entranyes de la corrupció i la impostura històriques de l'elit del poder cultural mexicà i, ho repeteixo, és un llibre que surt a Mèxic. Aquest fet és de gran contundència. Transcendental. És un símbol del fet que no es pot esclafar ni matar la poesia; del fet que la defensa ciutadana dels valors civils i humans de l'art i dels drets de la vida és l'única resposta possible a la infàmia i la impunitat del poder a Mèxic o on sigui.

—'La estampida' és, en la poesia i en la política, moltes coses... Per tu quins són els seus aspectes més destacables?
Pel que fa a la meva prosa, al meu pensament crític i a la seva diversitat i profunditat, m'estimo més que ho jutgin altres. 'La estampida de los hipócritas' s'ha presentat en format jurídic a la Comissió Interamericana dels Drets Humans contra l'Estat mexicà per violació sistemàtica i continuada dels meus drets fonamentals de persona, d'escriptor i de ciutadà. És un llibre en defensa de la poesia catalana del segle XX i per l'aparició immediata de 'Doce poetas catalanes del siglo XX'; és la documentació d'un crim d'Estat i de particulars amb instruments de l'Estat: la crònica fonamentada, la fefaència de la persecució d'un escriptor fins a la mort civil a Mèxic...; la persecució d'un escriptor amb el qual, malgrat tot, han perdut: han perdut la partida el govern i la seva cúpula política intel·lectual, el seu abjecte aparat de legitimització i de pressupost cultural. Aquest llibre fa palès tot això. Han perdut la partida perquè la raó i la veritat i la bellesa estaven i estan amb mi, i perquè em vaig arriscar a la mort a Guadalajara i no em vaig morir, com ells procuraven i esperaven. El meu mort, el mort que sóc rema llampec avall i està viu i ple de raó i de món. La poesia catalana del segle XX es manté incòlume a la seva casa nova del meu idioma com en el seu pels temps de l'espècie. I aquestes són les condicions en què deixo les coses a les mans de la justícia internacional. Això és el que compta. La resta són belitrades, carn de pelleringa.

—A Mèxic t'has defensat fins i tot jugant-hi la vida, i has defensat la poesia catalana amb totes les mesures jurídiques nacionals i internacionals fins a exhaurir-les. És curiós que no hagis fet el mateix a Catalunya. Per què?
Perquè no és una qüestió catalana. Aquest crim és un crim mexicà d'origen. Aquells que sorprenentment a Catalunya contra natura i contra tota lògica i tot dret s'hi han involucrat són persones concretes i en altres llocs i moments ja els he convidat a explicar què han comprat, per què, i què els hi han venut. Ara ja no importa. És cosa seva. No representen l'opinió de la intel·lectualitat i encara menys de l'espiritualitat catalana... De tota manera, els meus drets no estan en perill. El pes del llibre 'Doce poetas catalanes del siglo XX' resideix en el seu caràcter necessari, panoràmic i singular de la poesia del seu títol; és un registre, a través dels seus poetes clàssics, d'un esperit i d'una cultura: la poesia d'un segle i d'una llengua que es parla i s'escriu a Espanya i que no es coneix en la seva dimensió veritable, a dins i a fora d'Espanya, com el que és: una gran poesia europea; una poesia que paga amb l'ostracisme involuntari i immerescut uns pesos històrics d'opressió i la seva condició minoritària. En aquest sentit "Doce poetas catalanes" és un pas de difusió i de coneixement que ja s'ha fet. La seva publicació és qüestió de temps, i el llibre ha creat expectativa i té suports, però d'això encara no en vull parlar.

—Parla'ns doncs, per acabar, dels teus propòsits immediats, del que ve ara…
Doncs mira: la primera cosa era publicar a Mèxic 'La estampida' per tal de tancar, allí, la meva llarga defensa de la poesia catalana del segle XX; publicada i presentada ja a Mèxic en un indret simbòlic com el Club de Periodistes i davant d'un public en sa majoria jove, el que ara toca és tancar la part catalana de l'afer. El llibre ha començat a circular i aviat el presentaré a Barcelona, on també preparo una lectura maratònica de 'Doce poetas catalanes del siglo XX'. Amb aquestes dues accions tanco definitivament la cosa pública de la defensa d'aquest llibre i el deixo en la consciència intel·lectual i poètica de catalans i castellans, obert per a la seva publicació des d'Espanya i per a l'àmbit d'ambdues llengües, publicació que, com la de 'La estampida', s'imposa pel seu propi pes poètic i humà, i és, per la seva pròpia natura, un llibre clàssic i necessari i un esdeveniment espiritual enriquidor que cap altra infàmia podrà aturar. I això jura-ho.

Men?ame