La supèrbia, de fons angoixat, d’una certa ‘gent d’esquerres’

  • «Les cúpules del PSC i ERC han tendit històricament a ser d'una extracció social burgesa, comparable a la de CiU i els seus derivats»

Thomas Harrington
23.08.2019 - 21:50
VilaWeb

És un fet evident, encara que sigui sistemàticament amagat pels mitjans de comunicació americans, que perquè els EUA aconsegueixin una gran reforma de caràcter socialdemòcrata caldrà que hi hagi voluntat de desmantellar una part significativa de l’enorme maquinària militar del país.

Però si cerquem afirmacions clares sobre aquest fet entre els dirigents del Partit Demòcrata, considerat d’esquerres per la gran majoria dels meus compatriotes, no en trobarem, ni tan sols en les intervencions del gran predicador americà del socialisme d’estil nòrdic, Bernie Sanders. No en trobarem si no és endinsant-nos en els racons d’internet ocupats pels qui els grans mitjans qualifiquen de ‘extremistes’, incapaços de proposar solucions ‘pràctiques’ als problemes del país.

Dit altrament, els esquerranosos que parlem de les realitats estructurals que fan possible –i, de fet, necessària– la continuada pauperització de la població del país som, sota el règim político-mediàtic actual, un grapat de somniatruites inútils, mentre que els qui abracen sense gaires miraments les polítiques que ens condemnen a una asfíxia sòcio-cultural segura són gent molt responsable.

Què s’ha de fer si les persones ‘responsables’ del teu ramat són visiblement irresponsables a l’hora de lluitar contra els fonaments estructurals dels problemes que ells mateixos retraten com una plaga bíblica quan tenen una càmera de televisió davant?

Una solució és callar i seguir els dirigents, amb la convicció que ells en saben molt més que no pas tu, de les realitats del món, i convertir-te així en la cosa que més agrada als partits polítics: un vot dòcil i barat.

La segona opció és cercar la complicitat de gent que no forma part del ‘teu’ medi sociològic, i amb qui podries tenir serioses discrepàncies ideològiques i tot, però que s’avenen amb tu a l’hora de fer la diagnosi dels dos o tres problemes més urgents de la societat.

Per exemple, als EUA hi ha un moviment polític molt poc conegut a Europa que s’anomena ‘paleoconservador’ o ‘llibertarià’ (seguidor del liberalisme llibertari). Tenen una fe gairebé religiosa en la capacitat dels anomenats ‘mercats lliures’ de resoldre els problemes socials.

Però alhora entenen que aquesta realitat somniada per ells serà absolutament impossible d’aconseguir mentre la guerra (i el manteniment del Leviatan estatal que la guerra crea inevitablement) continuï essent el negoci principal del govern del país. I per aquesta raó són –sens dubte– els oponents més persistents, informats i coratjosos contra la cultura de la guerra a tot el país.

Com a persona que creu que l’establiment de l’estat de benestar als països europeus occidentals després de la Segona Guerra és possiblement la fita més important de la història del desenvolupament humà, òbviament no comparteixo gens la visió sòcio-econòmica d’aquests paleoconservadors. Però n’admiro enormement la tenacitat en la lluita contra la maldat de totes les maldats que és la guerra.

I els admiro per una altra cosa: la gran magnanimitat amb gent que no comparteixi fil per randa la seva ideologia o que provingui d’unes altres tendències polítiques o de tradicions intel·lectuals diferents. L’única cosa –i parlo per experiència personal– que s’assembla remotament a una ‘condició’ per a poder publicar als seus òrgans més destacats és tenir un grau important d’escepticisme sobre la realitat que vivim, en què la promulgació de la guerra i el militarisme es presenten com les eines més importants i honorables de l’estat.

Lamentablement, no puc dir això mateix de gran part dels meus companys suposadament d’esquerres. Ara i adés he parlat amb progressistes que diuen estar molt preocupats per la militarització de la nostra societat, com més va més forta; i els he comentat la gran riquesa de recursos crítics disponibles en el cànon antimilitar llibertarià. Que jo sàpiga, cap d’ells no ha consultat aquelles fonts.

Encara més, molts m’han dit de pla, sense haver consultat mai ni un escrit del corrent polític esmentat, que no tenen pas intenció de fer-ho perquè aquesta gent són, ‘com sap tothom’, boigs de dretes que sols diuen aquestes coses per a amagar la intenció d’establir un estat més autoritari; noció, és clar, absolutament ridícula per als qui coneixem el zel antistatista (excessiu, a parer meu, naturalment) d’aquests activistes fervorosament antimilitars.

Sembla que per als companys esquerranosos n’hi ha prou de saber que els llibertarians no són de l’equip de la bona gent ‘nostra’ per a eliminar-los completament com a font de referents potencialment útils a la causa. Això, com si ‘els nostres’ pensadors i activistes haguessin fet una feina tan impecable a l’hora de reptar la lògica imperant de guerra interminable. O com si no poguéssim combatre millor aquest problema primordial aplegant forces.

Sembla que la dinàmica descrita fins ací no és sols un problema del meu país. A Catalunya els partits que s’anomenen d’esquerres han viscut de la idea –convertida en acte de fe després de la publicació del llibre de Jordi Solé Tura sobre Prat de la Riba el 1967– que qualsevol catalanisme que no sigui d’ells és un intent d’aquesta burgesia eternament corrupta d’estafar els pobres sota la bandera de la nació. O, com va dir en un article excel·lent fa uns quants dies Julià de Jòdar, que la burgesia catalana és la ‘més perversa, explotadora i corrupta del món’ i, per aquesta raó, no cal furgar ni mínimament en la seva història, ni en els idearis reals i les propostes veritables de les persones que avui dia ocupen la part dretana de l’espai catalanista. ‘Són de dretes!’ I ja no cal saber-ne res més.

Que mantenir aquesta posició requereix desvirtuar o ofuscar molts fets històrics, no sembla que molesti aquells qui recorren una volta i una altra a aquesta tàctica argumental. Requereix, per exemple, amagar que les cúpules del PSC i ERC han tendit històricament a ser d’una extracció social burgesa, comparable a la de CiU i els seus derivats. Requereix oblidar que la mateixa ‘terrible’ burgesia catalana ha estat durant un segle i mig sempre la punta de llança de la modernitat cultural a la península, mentre els seus homòlegs espanyols, de vegades amb l’ajut de ‘gent d’esquerres’ de la cort, han estat ben sovint guardians molt orgullosos de la reacció i propagadors d’algunes de les polítiques socials i culturals més retrògrades d’Europa. Requereix constatar, contra totes les evidencies, que la corrupció de la família Pujol i els comissionistes de CiU és de la mateixa extensió i de la mateixa gravetat que la del PP d’Aznar. Requereix, en fi, no reconèixer que el president català a l’exili, un home, segons alguns, perillosament ‘de dretes’, ha fet més per desactivar les dinàmiques internes de la dreta catalana suposadament homologable a Bárcenas i companyia que no foren capaços de fer els partits ‘d’esquerres’ durant el seu llarg pelegrinatge als camps de l’oposició.

Quin és l’origen d’aquesta supèrbia tan freqüent de les esquerres?

Una explicació òbvia és que els qui volen canviar el món i els seus sistemes de poder han de tenir una visió moral molt clara a l’hora d’encarar-se amb un establishment sempre ple de recursos repressius. Dit d’una altra manera, no cal que la tropa tingui dilemes morals enmig d’una batalla campal.

D’acord.

Però ja fa temps, trenta anys pel cap baix a la gran major part de països europeus, que ser d’esquerres no té res a veure ni amb cèl·lules disciplinades ni amb batalles campals. Per bé i per mal, els partits anomenats d’esquerres s’han convertit, amb molt comptades excepcions, en servidors professionals del mateix ordre burgès que bescanten com a font de tots els mals i en el precinte demogràfic exclusiu dels seus enemics dretans.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any