Sergi Castillo: “El pacte lingüístic és una de les poques coses per les quals podem felicitar Zaplana”

El 8 d’abril de 1996 era Dilluns de Pasqua, dia de festa tant al País Valencià com al Principat. Aquell dia Eduardo Zaplana i Jordi Pujol es van reunir al Mas Calvó de Reus per mirar de trobar un camí que conduís a una anomenada “pau lingüística” al País Valencià. Els antecedents eren la “batalla de València“, el secessionisme lingüístic instigat per bona part de la dreta valenciana, la guerra oberta contra tot allò que fes olor de catalanisme. Les urgències venien dictades des de Madrid: José María Aznar necessitava els vots de Convergència per a ser investit president del govern espanyol. I Jordi Pujol li volia fer pagar un cert peatge. El resultat del pacte va ser la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

El periodista i professor Sergi Castillo acaba de presentar Operació AVL. El pacte lingüístic dels valencians (Vincle), un llibre en què relata aquells fets de fa vint-i-cinc anys, en forma de crònica. Ha consultat l’hemeroteca, ha parlat amb molts dels protagonistes i ha cosit allò que ell anomena una història d’èxit: la pau lingüística dels valencians. Amb tot, tres dels protagonistes més destacats: Eduardo Zaplana, Francisco Camps i María Consuelo Reyna, directora del diari Las Provincias i atiadora de l’odi i l’anticatalanisme, no hi han volgut parlar. La versió de Jordi Pujol és la que ell mateix escriu al llibre de memòries.

—Per què heu fet aquest llibre, ara? És un encàrrec?
—No, no és un encàrrec ni és un llibre institucional. No l’he escrit al dictat de ningú. Tot ix d’una conversa amb Rafael Alemany ací, a Benidorm. Alemany va ser la persona que va fer de pont entre Zaplana i el sector universitari. Té molta documentació, i parlant amb ell ens vam adonar que ja havia passat molt de temps i que moltes coses no s’havien contat.

—Com ara quines?
—Com l’esforç de tanta gent que va apostar per això. El temps ha anat col·locant-ho tot al seu lloc. Molta gent que desconfiava de l’acadèmia, ara hi confia. M’abellia fer-ho perquè és una història positiva. Després d’haver escrit sobre corrupció, volia explicar una cosa positiva que hem fet els valencians. És una de les operacions més complicades de la democràcia, de la política, de la lingüística, del periodisme… I amb el pas del temps s’ha vist que la cosa va eixir prou bé.

—Parleu de documentació inèdita. De quina mena de documentació es tracta?
—Em referesc a reunions o trobades que s’havien amagat. Les reunions entre els presidents Pujol i Zaplana rodejades de conspiracions i secrets que tenen ingredients que podrien ser de novel·la negra. Hi va haver traïcions i apunyalaments per l’esquena. Aquells dies es publicaven coses que no eren tal com es contaven, com per exemple el pacte del Consell Valencià de Cultura, que no es va redactar dins la institució, o l’informe que va elaborar el Partit Socialista per a criticar l’afany de protagonisme de la universitat. Tant la universitat com el govern valencià travessaven moments molt delicats.

—Entre tots els actors d’aquell pacte, Eduardo Zaplana ix molt ben parat al vostre llibre.
—Crec que aquesta és una de les poques coses per les quals podem felicitar Eduardo Zaplana. Va desplegar tot el seu tarannà de mediador per aconseguir asseure enemics en la mateixa taula. Persones que utilitzaven normatives lingüístiques diferents com ara les del 32 i les del Puig, i que darrere tenien tot un món identitari i de confrontació. Zaplana tenia un hiperlideratge que ningú no qüestionava i es va ajuntar amb l’absència de lideratge del Partit Socialista. Quan entra Joan Ignasi Pla, també intenta pujar al carro del pacte perquè veu que és una via per a consolidar-se com a home d’estat. Això fa que el PSPV acabe acceptant una cosa que no volia acceptar, perquè un dels motius pels quals fan dimitir Joan Romero és pel tema lingüístic. En el Partit Socialista no es fiaven de Zaplana, hi havia gent que no volia de cap manera pactar allò. Per això hi ha gent que se la va jugar en el seu partit. Ximo Puig és el que proposa el pacte de la llengua per a enganxar els socialistes descontents. Totes aquestes coses internes, posades en conjunt, són les històries personals que pense que poden resultar interessants.

—Després d’escriure llibres on parleu de totes les maleses comeses per Zaplana, us heu sentit còmode dibuixant-lo com l’heroi d’aquesta història?
—Deixe clar que ell no tenia gens d’interès per la recuperació lingüística o pel que significava el valencià. No tenia gens d’estima per la llengua. Arriba a València sense saber-ne res, del conflicte lingüístic. Alguns testimonis propers diuen que això el desborda, però finalment l’ha de resoldre. Només buscava el benefici personal, el seu ascens, projectar la seua imatge. El conflicte lingüístic era una nosa a l’hora de vendre els seus èxits, perquè la premsa valenciana no parlava de res més que dels enfrontaments.

—Definiu el pacte lingüístic com una història d’èxit, però s’hi arriba després de veure com alguns dels protagonistes atiaven l’enfrontament.
—Partim d’una situació lamentable, tristíssima i totalment condemnable, que es coneix per “batalla de València”. Però, arribats al punt en què això estava així, encara que no ens agrade, encara que alguns vulguen negar-ho, perquè la llengua es normalitze s’ha d’arribar a eixe pacte. Per desgràcia, en molts pobles de l’Horta, hi havia molts sectors de la població que no acceptaven la normativa de la universitat. Ni acceptaven l’ensenyament tal com s’havia dissenyat. S’havia de buscar una fórmula. I en aquest moment, Eduardo Zaplana va actuar com un flautista d’Hamelín que es va emportar darrere molta gent que va confiar en ell i en la seua intenció.

—La pacificació del conflicte es va aconseguir amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, un organisme normatiu diferent de l’Institut d’Estudis Catalans.
—La meua opinió és que a l’AVL aquestes coses les tenen clares. La unitat de la llengua no perilla. Els membres de l’AVL i els de l’IEC col·laboren. El dictamen del 2005 ho va aclarir. La constitució espanyola diu que són les autonomies que han de regular les seues llengües. Ací hi ha una anomalia perquè tenim una llengua que no pertany només a un territori. Vist en perspectiva, podem ser més equànimes en l’opinió de l’evolució de l’AVL, dels seus membres, de com es va garantir una majoria de gent procedent de la universitat, i com això s’ha anat consolidant. No s’ha de témer res. A mi em preocupa més el futur per a aquells que encara qüestionen aquesta acadèmia.

—Sense la victòria d’Aznar a les eleccions espanyoles del 1996, amb aquella necessitat dels vots de Convergència, no s’hauria arribat al pacte?
—Estic convençut que no. María Consuelo Reyna, que era la gran valedora de Zaplana, ho hauria fet impossible. El PP estava per les normes del 32. Al llibre hi ha els testimonis de Joaquín Calomarde i de Fernando Villalonga que recorden que aquells sectors estiraven cap al secessionisme. La conjuntura va fer que Pujol tinguera un paper decisiu.

—Entre tots aquells moviments, com definiríeu el paper de Jordi Pujol?
—Amb tot allò que es pot criticar de Pujol, crec que se li ha de reconèixer la prudència amb què va actuar. Va rebre moltes pressions de molts col·lectius, inclòs el món universitari. No entenien la seua passivitat. Volien que usara la seua posició privilegiada perquè l’estat reconegués la unitat de la llengua i s’acabara la història de manera ràpida i contundent. Però ell sabia que això era impossible, que la societat valenciana no admetia ni el IEC ni l’Institut Interuniversitari de Filologia, perquè arrossegaven encara la “batalla de València”.

—Amb María Consuelo Reyna, hi heu pogut parlar per a fer aquest llibre?
—Vaig parlar amb María Consuelo Reyna per a explicar-li el projecte i li vaig dir que necessitava la seua opinió, però després ella ja no va voler saber-ne més. Això mateix em va passar amb Eduardo Zaplana i amb Francisco Camps, amb qui vaig poder posar-me en contacte. Al principi semblava que sí que volien dir alguna cosa, però al final no. El seu partit juga amb dues baralles. A la ciutat de València es manté un discurs totalment blaver i secessionista, mentre que saben que no poden mantenir-lo ni a Castelló ni a Alacant, on les coses estan prou més clares… Són testimonis que considere valuosos, i que no he pogut tenir. Amb tot, amb gent del seu entorn, he pogut reconstruir alguns passatges que em semblen molt interessants.

—El fet de no voler parlar ja és un missatge.
—Sí. I més en algun cas, com ara Francisco Camps. Camps es va arribar a atorgar la paternitat de l’AVL per damunt de Zaplana. L’any 2011, Camps signa el pròleg per a un llibre del Consell Jurídic Consultiu on presumeix que l’AVL es va fer gràcies a ell. En canvi, ara no ha volgut fer cap comentari.

—A banda Rafael Alemany, molts altres protagonistes d’aquells dies sí que han volgut parlar per fer el llibre.
—Hi ha moltes persones involucrades, moltes vivències personals. Hi ha gent que hi ha patit molt, condicionada pel seu entorn personal o professional. Jo sé que hi ha moltes versions sobre tot allò que va passar. Cadascú ha configurat el seu món, i tots caven dins aquesta història del pacte lingüístic de l’AVL. A partir d’aquests vora cinquanta testimonis, el llibre dóna una versió prou fidedigna del que va passar.

—Un d’aquests testimonis de primera línia és Eliseu Climent.
—Pel seu contacte amb Jordi Pujol, Climent ja sabia cap on aniria la solució, sabia que no n’hi havia cap més. En la seua ment, en la utopia, en els somnis, és clar que el seu món seria molt diferent del que tenim, i una de les coses que no hi hauria, seria l’AVL, però Climent xafa de peus a terra, i sap que la realitat és la que és. Acció Cultural del País Valencià va ser la principal punta de llança contra el pacte lingüístic, igual que Esquerra Unida, que en eixe moment va estar-hi en contra. Però el temps ha demostrat que s’equivocaven. L’ex-president d’Acció Cultural [Joan Francesc Mira], és membre de l’AVL. I al llibre arreplegue declaracions de Joan Ribó, que va tenir una actitud molt, molt bel·ligerant, duríssima, contra el pacte i contra el Partit Socialista i ara reconeix que es va equivocar. Crec que, en el món intel·lectual de l’esquerra, és pràcticament testimonial la gent que puga estar-hi en contra. Crec que hi ha motius per a estar orgullosos del camí recorregut perquè era realment complicat.

—Treballant en aquest llibre, hi ha algun comportament, algun detall que hàgeu descobert i us haja sorprès?
—Les històries personals que s’amaguen darrere tot això. Queda molt fred llegir notícies sobre si hi ha una reunió o si es decideix això o allò… Però veure realment que molts d’ells van patir en les reunions, aquells textos que havien de consensuar, i les hores que van dedicar a veure on col·locaven una coma o una paraula… Eixes històries personals de gent que ho va donar tot per a fer un bé a la societat. Era imprescindible fer aquesta passa per a normalitzar la llengua. I em quede amb això. És una operació política i interessada per a alguns polítics que van veure llançada la seua carrera? Sí. Però també és una història personal de molta gent, del món universitari, del món acadèmic i pseudo-acadèmic.

—Parleu del sacrifici personal de Xavier Casp, un secessionista de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana que s’avé a pactar…
—Antoni Ferrando arriba a comparar Xavier Casp amb el pare Fullana i la seua signatura de les normes del 32. Xavier Casp fa una passa enorme en entrar a l’acadèmia, i això crec que ho canvia tot.  Els seus companys l’acusen de traïdor. I més tard els dedica unes paraules en una entrevista a la revista Lletraferit que són demolidores. Els diu que ell salva la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, perquè Zaplana amenaçava de tancar-la. I els diu: ningú no ha fet tant per vosaltres com jo, i ningú no ha fet pel valencià les coses que he fet jo, i vosaltres només us dediqueu a fer soroll, no ajudeu gens… Crec que hi ha moltes històries personals darrere aquesta operació. Vull quedar-me amb això.

—En cap moment de les negociacions no hi va haver damunt la taula la possibilitat que el nom de la llengua no fos valencià?
—L’estatut d’autonomia diu que el nom de la llengua és valencià, a diferència de l’estatut de les Illes que diu català. Però és que la paraula valencià no ha sigut mai camp de batalla. En cap moment la qüestiona l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, no ho qüestiona Jordi Pujol. Utilitzar la paraula català creava rebuig en una part de la societat. Per tant, aquesta era la qüestió més fàcilment salvable. Crec que és als catalans a qui molesta que la llengua es diga valencià, quan és un terme que en una part del domini lingüístic és totalment acceptada.

—De tota aquella batalla, què en queda ara?
—Lamentablement, en queda un sector molt minoritari, que no és que es mantinga en les seues postures, sinó que no vol ni arribar a cap mena d’acord. És un sector que no té cap interès per la llengua. Ni tan sols la parlen o defensen les idees parlant en valencià. Ho fan en castellà. Però el que preocupa més és l’actitud d’una part del PP, qüestionant sempre, posant damunt la taula el conflicte identitari. I ho solen fer sempre en moments en què ells tenen dificultats. Ara ens trobem en un moment de canvi, amb l’arribada de Carlos Mazón. Veurem quin és el rumb, del PP valencià. Si torna a fer bandera de la llengua, demostrarà la falta de discurs, la seua debilitat interna, que és el que va passar en els anys d’Alberto Fabra.

—Deixant de banda el PP, penseu que hi ha cap altre element que pot fer revifar el conflicte?
—A mi em preocupa que s’associen conceptes com independència o Països Catalans a la normalització del valencià. Crec que són coses que no han de barrejar-se i de vegades alguns sectors intenten vincular el tema de la llengua al nacionalisme independentista. Jo crec que això sí que pot fer que una part de la societat s’aparte del valencià, s’aparte del procés de normalització, que ja té moltes dificultats.

—Al llibre parleu de les conseqüències negatives que té el procés independentista de Catalunya sobre l’acceptació de la llengua.
—Faig una reflexió sobre els efectes que ha pogut tenir el Primer d’Octubre i el procés a Catalunya. Crec que encara és prompte, però em sembla que hi ha un rebuig de la societat valenciana. La societat valenciana no és independentista. Totes aquestes coses no afavoreixen la normalització.

—El president Puig utilitza el concepte biodiversitat lingüística.
—És tot més senzill a vegades del que volem fer-ho.  Es tracta de recuperar els àmbits d’ús, i que el valencià deixe de ser una llengua minoritzada, i un procés de normalització lingüística que ature aquesta substitució que vivim des de fa segles. Una vegada tenim clara la normativització i l’estàndard valencià, ens queda pujar un escaló més que és el de la normalització de veritat. Han passat vint anys de l’AVL i els usos no han millorat, més aviat es mantenen o retrocedeixen. I ací és on els polítics han de fer feina per a fomentar l’ús social de la llengua.

—Pregunte ara al professor que fa classes de sociolingüística en un institut. L’ús social que en fan els polítics, és l’adequat? Quan el president Puig anima l’Elx amb una piulada en castellà, és un ús adequat?
—Per descomptat que no. Crec que els polítics han d’intentar parlar en valencià sempre que siga possible, que per això ells són una imatge per a la societat. Són elegits per la societat perquè ens representen. Entenc que tenim una societat en què hi ha unes zones castellanoparlants definides en el mapa lingüístic que va elaborar l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Eixa diversitat s’ha de respectar per no crear un rebuig que pot ser contraproduent. També és cert que moltes vegades s’equivoquen. És en aquests llocs on fa falta més visibilitat del valencià.

—El llibre acaba d’eixir, però ja heu rebut comentaris sobre el contingut?
—Sé que em guanyaré enemics, sobretot en el bàndol de l’esquerra, per l’informe [Josep] Palomero, les acusacions a [Antoni] Ferrando, la gran crisi que viu l’Institut el dia de l’elecció dels membres, quan s’elaboren sis informes demanant la dimissió de Ferrando. Contar això, quan hi ha molta gent implicada, viva, quan cadascú té la seua percepció, és complicat, i sé que tindré escritets de crítiques, de gent que dirà que això no va ser així, etc. Però jo he anat a la meua, és un tema que m’abellia fer. No és un llibre institucional ni un llibre per a quedar bé amb ningú. No és tampoc un llibre perquè el PP reflexione… Jo també he sigut crític amb l’acadèmia en alguns moments, però al final de la correguda, pense que no ha eixit tan malament.