Robert Masih, a la seu nacional dERC Autor: Albert Salamé

D’un dia per l’altre, Robert Masih va veure com la seva vida girava com un mitjó. La dimissió de Santi Vidal el va col·locar al senat espanyol. Aquest empresari indi establert a Catalunya des del 2005 és conegut, sobretot, entre la comunitat paquistanesa i índia per haver impulsat i professionalitzat el criquet a Catalunya. Així ho explicava en aquest reportatge de VilaWeb del 2015. No fa ni dos mesos que és senador. És la seva primera experiència política i aquesta entrevista, una de les primeres que concedeix, i això es nota en el seu discurs, encara poc bregat. Vol la independència, entre més motius, diu, per a construir un país amb més igualtat i on no hi hagi insults racistes com els que va rebre quan va jurar el càrrec de senador. Al final de l’entrevista, volem parlar amb ell de processos que ha viscut de ben a prop, com els del Caixmir i el Khalistan, però defuig posicionar-s’hi.

La dimissió de Santi Vidal us va agafar per sorpresa?
—No m’ho esperava, però des d’un principi era a la llista i sabia que es podia produir aquest escenari. Vam haver de reaccionar ràpidament. Per mi és una tasca nova. Vaig adaptant-me a poc a poc al funcionament.

Expliqueu-me. Com vau arribar a Catalunya?
—A l’Índia, després d’acabar els meus estudis de Química –tot i que mai he exercit com a tal–, tenia ganes de viatjar pel país i pel món. Això em va portar a Mèxic, on vaig treballar com a professor d’anglès durant dos anys i després vaig anar a Itàlia, perquè allà hi vivien els meus pares. Des d’Itàlia vaig acabar a Barcelona, que em va agradar molt i vaig instal·lar-me aquí el 2005.

Empresari de professió, oi?
—Sí. Tenia una empresa d’organització d’esdeveniments, però després de la crisi econòmica del 2008 vaig haver-la de donar de baixa. Després vaig voler activar-la una altra vegada, però fins ara no ho he aconseguit. Des de llavors he treballat en temes socials, culturals i com molta gent sap, en el criquet.

Tinc entès que sou un dels principals impulsors d’aquest esport a Catalunya.
—Vam començar el 2007, quan a Catalunya només hi havia dos o tres clubs de criquet. Llavors jo vivia a prop de plaça d’Espanya de Barcelona i en un parc proper hi havia un grup de paquistanesos que jugaven al criquet. M’hi vaig afegir perquè és un esport que m’ha agradat des de sempre. Però allà teníem problemes.

Per què?
—A vegades venia la policia i ens prohibia de jugar. A alguns veïns també els molestava. Per això va sorgir la idea de cercar un espai per no molestar la gent. Amb aquesta idea vaig començar a moure’m pels despatxos de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i la Diputació. En aquest procés, vaig fundar el club que vaig presidir durant uns anys. D’aleshores ençà vam començar a organitzar partits i, finalment, vam obtenir el permís per a jugar en el camp de beisbol de Montjuïc. Gràcies a això vam poder organitzar el primer torneig de criquet a Catalunya el 2009, ja podíem jugar al criquet de manera oficial i molta gent es va animar a muntar més clubs. Això ens va portar a crear una unió de clubs, que va ser la fase prèvia a constituir-nos com a federació el 2013.

Heu estat una persona molt activa entre la comunitat índia i també la paquistanesa. Com viuen aquestes comunitats la seva adaptació a Catalunya?
—Tant fa que vinguin de l’Índia o el Paquistan. Qualsevol persona que ve d’un país estranger, al principi, li costa adaptar-se, però a poc a poc s’hi acostuma. I l’esport, en aquest sentit, és una gran eina d’integració amb la societat d’aquí, igual que les activitats socials i culturals que hem organitzat. Però al final, es tracta d’un procés d’adaptació com qualsevol altre, perquè si ara nosaltres ens n’anéssim a un altre país, també ens costaria adapatar-nos. És un procés.

En aquest sentit, la vostra adaptació ha estat total, fins al punt que us heu afiliat a un partit polític com ERC.
—L’interès per la política em ve de fa anys. A l’Índia simpatitzava activament amb un partit d’esquerres, l’Indian National Congress. Quan vaig arribar aquí, arran de treballar en activitats socials, em vaig anar apropant als moviments polítics. La política és com l’esport, també és una eina d’integració i cohesió. El 2012 em vaig afiliar a ERC perquè és un partit d’esquerres i que defensa els drets dels ciutadans.

Però ERC no és l’únic partit d’esquerres. Per què us vau decantar per aquesta formació?
—Sí, n’hi ha diversos, però d’ERC em van agradar els seus objectius i la diversitat del partit. Jo no sóc l’únic immigrant que hi està afiliat. També hi ha la diputada al congrés espanyol Ana Surra o el diputat del Parlament de Catalunya Chakir El Homrani. I per una altra banda, ERC és un partit que no treballa únicament per a un sector de la societat, sinó per a tota la ciutadania, defensant els drets, les llibertats i la igualtat. Aquests van ser els elements que em van motivar a afiliar-me a ERC.

Robert Masih, al carrer de Calàbria de Barcelona. Autor: Albert Salamé.

Com heu viscut l’auge del procés d’ençà que vau arribar?
—Jo visc aquí i sentim el mateix que la gent d’aquí. Igual que quan guanya el Barça i tothom ho celebra, nosaltres compartim l’emoció perquè també som ciutadans catalans. No és que em senti de fora i m’apunti al procés. És el procés, que el vol tota la gent, i jo també sento meu.

Quan us van designar senador, vau denunciar que havíeu rebut molts insults racistes. Què vau sentir en aquells moments?
—Em va sorprendre molt, perquè aquí no havia vist mai cap reacció d’aquest nivell. Eren comentaris sobre el meu color de pell, el meu país d’origen o pel fet de ser representant d’un partit que defensa els drets de la gent. No sé per què va passar, però va ser brutal.

A les xarxes socials?
—Sí, a les xarxes i en alguns diaris d’Espanya. Però sobretot a les xarxes i a Twitter. Era pur racisme. Aquesta és una mentalitat establerta, i hi ha una part de la societat que no està mentalitzada per la igualtat de la gent. Per això, a ERC tenim l’objectiu de defensar els drets i la igualtat per a tota la ciutadania. Haurem de treballar-hi.

És una dinàmica difícil de capgirar, perquè entenc que s’ha de treballar des de la base, des de l’educació. Quines polítiques creieu que poden ser útils en aquest sentit?
—El referèndum. És l’única manera. Catalunya fa molts anys que el demana i els diàlegs no han tingut cap efecte. El referèndum és l’única solució, sigui pactat o no, per a treballar amb la societat d’aquí. Ja no esperem res de l’altra part. Podem demanar canvis, però sempre ens trobarem amb un no. Per tant, l’única solució és que puguem decidir el nostre futur en un referèndum i crear un país just, lliure, sense corrupció i igual per a tothom.

I què pot fer un independentista al senat espanyol?
—No gaire cosa. De fet, des del nostre partit ja hem demanat el tancament del senat perquè és una cambra paral·lela al congrés i que no té gaire sentit. Però mentre existeixi, i fins que hi siguem per dir-los adéu, ho farem servir com a plataforma. Mentre hi hagi un vincle amb l’estat espanyol, farem servir totes les eines per a expressar-nos.

Llavors, us preneu el senat com si fos un altaveu més?
—Sí, exacte, un altaveu per a difondre el nostre missatge i poder-los dir adéu.

En quin punt es troba ara mateix el procés?
—Tenim un calendari marcat. El setembre hi haurà referèndum. El parlament i el govern de la Generalitat ja hi treballen per fer-lo, tant sí com no, al setembre. Estic segur que ben aviat anunciaran la data.

Vau néixer al Punjab, una regió molt propera al Caixmir, una zona partida pel Paquistan i l’índia que reclama la seva autodeterminació. Els doneu suport?
—Jo només vull parlar del procés d’aquí. Sobre altres processos, n’han de parlar els polítics als quals els correspon. Jo només parlo del d’aquí.

Us ho pregunto perquè vau néixer a l’Índia i segurament tindreu una opinió fonamentada sobre el tema.
—No, jo només tinc opinió sobre Catalunya.

I sobre la independència del Khalistan ja no us pregunto res, doncs.
—No fa falta.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]