14.01.2017 - 22:21
|
Actualització: 16.01.2017 - 09:56
Sovint quan es moren pensadors o escriptors nascuts a principis del segle XX és un bon moment per recuperar el seu pensament i obra. No és el cas del sociòleg Zygmunt Bauman que ha estat ben present arreu fins pocs dies abans de la seva mort. Tot i així, VilaWeb ha volgut parlar amb Judit Carrera, Salvador Cardús, Raül Garrigasait, Josep M. Terricabras, Joan Manuel Tresserras i els seus editors Antoni Munné i Montse Ingla de quin serà el llegat que quedarà i per què ens ha influït tant.
En aquesta pàgina podeu trobar la informació i vídeos de totes les intervencions de Bauman al CCCB. Hi ha 4 conferències: Fronteres (2004), Arxipèlag d’excepcions (2005). Diàleg amb Giorgio Agamben, Desigualtats (2010), Educació (2013). El sociòleg va tenir una col·laboració intensa i profitosa, que va començar el 2004 i va durar més d’una dècada. Tenia previst tornar al CCCB el més que ve, però no ha pogut ser.
Judit Carrera (Cap del Centre de Documentació i Debats del CCCB): ‘Bauman convida a perdre la por i a reconèixer la humanitat en l’Altre’.
Moltes cultures, una única Humanitat. Aquest és un dels lemes de l’obra de Zygmunt Bauman, que convida a reconèixer la diversitat de cultures que avui ja és indissociable de la vida de cada barri, de cada ciutat. El pare de la modernitat líquida, que descriu un món fràgil, canviant i imprevisible on tot és incert i res és per sempre, defensa que avui només són irreversibles la dependència mútua i la convivència entre estranys. El món s’ha fet un. I, contra els que accepten un xoc entre civilitzacions i la construcció de murs per separar el que ja és inseparable, Bauman convida a perdre la por i a reconèixer la humanitat en l’Altre. Els refugiats inquieten perquè són els missatgers de forces globals incontrolables i el mirall de la fragilitat del nostre confort. El rebuig de la diferència i la producció de poblacions supèrflues són una preocupació constant en l’obra del sociòleg polonès. Ja des de l’estudi de l’Holocaust, Bauman fa una apel·lació ètica a acceptar el destí compartit de la Humanitat. La seva obra acompanya la història europea del segle XX i il·lumina un futur cada vegada més imprevisible i inquietant.
Salvador Cardús (sociòleg):’ L’èxit popular d’aquesta accentuació del caràcter ‘líquid’ de la vida social ha descrit l’estupefacció, i l’angoixa, que hem sentit pel redescobriment del caràcter incert del futur’.
No és fàcil fer un comentari crític de l’obra de Zigmunt Bauman per dues raons: per l’abundant proliferació d’escrits de valor desigual que en els darrers temps ho han anat passant tot per la liquadora –si se’m permet la ironia-, i pel clima de devoció generalitzada amb què se’l té, poc propici a la presa de distància. I a mi, el que més em crida l’atenció, són aquestes dues qüestions: el perquè de la fortuna d’una metàfora tan simple com la de la “societat líquida”, i el perquè de la necessitat de devoció –i els mecanismes sobre els quals se sustenta- a determinades figures del pensament.
De la segona qüestió no en diré res perquè m’allunyaria del tema. Però sobre la primera sí que hi faré dos apunts. Un, que sempre m’ha costat saber quan la vida social no ho ha estat, de líquida. La incertesa ha estat sempre implícita en la condició humana, i més aviat el procés de civilització i el progrés tecnològic ha permès que cada vegada estigués més controlada. Més incert que la vida tradicional a pagès –des de la precària supervivència personal a la imprevisibilitat de les collites-, no se m’acut pas res. I dos, que crec que l’èxit popular d’aquesta accentuació del caràcter “líquid” de la vida social, més que no pas ajudar-nos a descobrir com és la societat actual, el que ha fet és descriure l’estupefacció, i l’angoixa, que hem sentit pel redescobriment del caràcter incert del futur. I dic redescobriment pel fet d’haver viscut un període d’obnubilació –anomenat pomposament de “postmodernitat”- que ens havia fet pensar que tot estava sota control i que, per tant, ens podíem permetre el luxe d’una permanent especulació, instal·lats en el present. Una societat líquida, doncs, que no permetia seguir instal·lats en un fal·laç “carpe diem”. No cal dir que la crisi dels darrers anys hi ha ajudat molt a la popularització de la metàfora de Bauman.
Montse Ingla i Antoni Munné (responsables de l’editorial Arcàdia): ‘Bauman maldava perquè assumíssim la nostra interdependència com a espècie per construir un món que ens permetés viure junts en la diferència’.
Recollir el pensament de Zygmunt Bauman en unes poques ratlles és impossible. La seva obra s’estén per tots els grans temes que afecten les societats contemporànies: la modernitat i l’Holocaust com a manifestació de la barbàrie; l’esllanguiment de les identitats; el consumisme com a tret distintiu de la contemporaneïtat; la desigualtat i la manca de comportament ètic; la globalització, la desintegració de valors que va metaforitzar com a liquiditat, les migracions i la crisi dels refugiats, i sobretot la identificació d’allò que ell va descriure com a «interregne», prenent la terminologia de Gramsci, que veia com el territori on ens trobem ara: la fi d’un món que ha quedat enrere i les temptatives cap a un temps al qual encara no hem arribat. Bauman maldava perquè assumíssim la nostra interdependència com a espècie per construir un món que ens permetés viure junts en la diferència.
Raül Garrigasait (filòleg i traductor de l’obra de Bauman al català): ‘Per a Bauman l’existència líquida era la forma de condemna pròpia del món contemporani´
Bauman, amb la seva torrentada de llibres i de conferències, va difondre una imatge de la societat contemporània que ha comprat gairebé tothom: les regles, les comunitats i les institucions s’erosionen, les velles continuïtats de la consciència col·lectiva i individual s’esmicolen sota la pressió mercantilista. Els seus llibres exposaven aquesta imatge amb un discurs molt travat, amb un aire de sociòleg d’abans de la guerra, i de vegades els acabàvem de llegir pensant-nos que allò que ell mostrava era el món real i no pas una recreació teòrica de certes tendències —un «tipus ideal», en la terminologia de Max Weber—. Tot i que per a Bauman l’existència líquida era la forma de condemna pròpia del món contemporani, sovint aquesta imatge ens ha reconfortat com una explicació fàcil i familiar. Jo crec que la metàfora quedarà associada al nostre temps, però que ens interessarà fixar-nos en tota la matèria sòlida que la sosté, en tot allò que resta per sota de la metàfora i que, al capdavall, explica que continuem vivint.
Josep-Maria Terricabras (filòsof): ‘Ens va fer entendre l’acabament de les seguretats permanents’
Zygmunt Bauman (1925-2017) ha estat un sociòleg lúcid i incisiu. El seu pensament ha tingut una gran influència en els darrers vint-i-cinc anys. De vegades una expressió afortunada ajuda a condensar idees molt diverses i ell va tenir l’encert de parlar de “modernitat líquida”, en comptes de referir-se a la “postmodernitat”. Amb això ens va fer entendre l’acabament de les seguretats permanents, de les situacions incanviables, de la societat sòlida. Però també va anunciar que, mentre es construeixen realitats noves, ens trobem en època d’interregne, una època que s’ha de gestionar. Bauman ens deixa una nova consciència i una responsabilitat nova.
Joan Manuel Tresserras (doctor en ciències de la informació i exconseller de cultura): ‘Bauman serà recordat pel ‘seu estil de pensar’ tan capaç d’atendre la complexitat i la paradoxa i de superar els esquemes massa rígids de tradicions anteriors’
‘Bauman ha estat doblement influent. En primer terme, pels temes que ha abordat i ha contribuït a replantejar (el totalitarisme, el consumisme, la globalització, la incertesa…). Algunes de les seves metàfores i claus interpretatives -com la del temps o de la societat líquida- han quedat establertes com a referents caracteritzadors del cicle intel·lectual postmodern. Però també, d’una manera potser encara més durable i influent, Bauman ens ha impressionat i serà recordat pel seu “estil de pensar” tan personal i original, tan analític i penetrant, tan capaç d’atendre la complexitat i la paradoxa i de superar els esquemes massa rígids de les tradicions anteriors. I, com una extensió directa de l’anterior, serà evocat també per la consistència argumental de les seves reflexions i l’elegant exposició de les seves idees”.
