Captura de pantalla 2016-02-24 a les 21.09.33

Ahir vaig passar el dia al Mobile World Congress, mirant d’entendre el món que ens arriba a velocitat de vertigen.

Entre les moltes coses interessants que hi vaig veure n’hi havia una de molt especial: el pavelló d’Estònia, on em van convidar a fer-me ‘ciutadà virtual’ d’aquesta república, cosa que vaig acceptar de seguida.

M’hi vaig apuntar i ara passaré un procés pel qual el govern estonià decidirà si sóc apte per al programa (només em declararien no apte si em trobaven relacions amb alguna activitat il·legal o perillosa per a ells). Quan tot s’haja acabat, hauré d’anar a l’ambaixada i em faran a mans un document, una espècie de DNI, que acreditarà la meua ‘e-nacionalitat’ estoniana. Una ‘e-nacionalitat’ compatible amb la que tinc ara i que, sobretot, m’interessa pel seu format experimental i innovador.

Amb això no seré un ciutadà estonià estrictament parlant però tampoc no seré un estranger sense més. Tindré alguns avantatges, especialment econòmics –que a mi no em desperten pas cap gran interès. Però, al mateix temps i això és el que em resulta més interessant, el govern d’Estònia assumirà legalment la meua personalitat digital i la certificarà davant el món, fent-se’n responsable. Amb totes les implicacions que això pot arribar a tenir en la vida privada. D’alguna manera ells certificaran que sóc qui sóc i podré fer servir el seu certificat arreu.

Aquesta possibilitat m’ha cridat especialment l’atenció. Al pavelló estonià m’han explicat que no es tracta només d’atraure diners o empreses al país, sinó de posicionar-lo en una nova batalla, la de la desterritorialització dels estats. M’han explicat que Singapur també ho farà aviat i que saben que hi ha altres estats pensant-s’ho. Els estats, creuen ells, a més de ser un suport jurídic als seus ciutadans, esdevindran també en un futur immediat proveïdors de serveis d’aquells qui vulguen fer-los servir, que vulguen fer servir els estats. La innovació que això representa en una de les institucions que menys ha evolucionat en els darrers dos cents anys em sembla fascinant.

Per això, en un moment com aquest que vivim ara mateix, m’ha semblat que aquesta d’Estònia una experiència sobre la qual hauríem de reflexionar, pensant en la república catalana. Si més no, per a poder oferir serveis com a estat als catalanoparlants que no som del Principat. Però també més enllà. Podem crear sobre la nació real en forma de república una ‘e-nació’ amb aquells que vulguen ser catalans perquè els agrada i els facilita la vida? Podem convertir l’estat català en una plataforma de serveis que supere l’evident limitació demogràfica que tenim per a projectar-nos internacionalment i fer-nos més forts? La idea fa ballar el cap i posa en relleu com en poden arribar molt aviat a ser, d’antiquades, algunes posicions essencialistes sobre el significat de la nació i de l’estat en la segona dècada del segle XXI. Ep!, posicions d’ells però també posicions de nosaltres.

Trobareu més informació sobre la ‘e-nacionalitat’ estoniana ací.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]