The Lancet Psychiatry publica avui un dels articles més sòlids i més extensos sobre el Trastorn de Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH). Com ja s’ha fet públic, l’estudi demostra que el cervell de les persones amb TDAH presenta un retard en el desenvolupament maduratiu, i això afecta estructures implicades en els processos d’atenció, control de les emocions, control voluntari del moviment i la cognició.

L’estudi, fet per un grup de científics internacional, entre els quals hi ha col·laboració catalana, compta amb una mostra de 3.200 persones, repartides en dos grups (amb TDAH i sense TDAH) i amb un rang d’edat molt extens (entre 4 i 63 anys).

Tanmateix, tot i ser un estudi fonamental per a la comprensió del trastorn, no és el primer. El 2007 Shaw i els seus col·laboradors (que també participa en nou estudi) van publicar un article en què ja es referien a aquest retard maduratiu i vinculaven aquestes regions del cervell amb el TDAH. I no tan sols això, sinó que també apuntaven un desenvolupament normal de les àrees primàries del còrtex motriu en contrast amb les àrees més pre-frontals, on aquest desenvolupament era atípic, fet que podria anar lligat a una de les característiques de les persones amb TDAH: la necessitat de moviment. Per una altra banda, tots dos estudis demostren que la medicació no té cap influència en aquest retard maduratiu.

Així mateix, els autors de la recerca creuen que calen més estudis que segueixin el desenvolupament de les persones amb TDAH durant tota la vida, per veure què passa.

Però segurament la pregunta és: i ara què? Ara que sabem això, què fem? Sovint es qüestiona si el TDAH existeix. I, suposant que sí, com és que ara en tenim tants casos (afecta el 5% de la població). I, encara, per què al món occidental en tenim tant i en canvi a l’Àfrica aquest trastorn no existeix. L’existència del TDAH, amb els articles esmentats abans, i tants altres que hi ha, queda demostrada.

En tenim molts més casos.

Sí. El TDAH és un trastorn que es detecta en el moment en què la demanda d’atenció és alta. Per exemple, en medis com l’escola, on es requereix molta atenció i concentració. Aquests darrers anys hem pogut escolaritzar gairebé el 100% de la població, i per tant és normal que ens en trobem més casos. Aquest argument serveix també per a l’Àfrica, continent on l’escolarització es troba en via de desenvolupament i, per tant, l’evidència de casos és més baixa.

Per una altra banda, els avenços tecnològics i científics ens permeten de descobrir com funciona el nostre cervell i filar cada dia més prim.

Finalment, hi ha una qüestió sociològica. Probablement no havíem tingut mai tanta estabilitat –és a dir, un plat a taula, un sostre segur i la democratització de l’ensenyament– per a poder-nos preocupar de què ens passa quan llegim, escrivim, o posem en funcionament la nostra atenció.

Però tornant a la pregunta d’abans. I ara què? Si el TDAH no és un trastorn del comportament i, en canvi, és un retard maduratiu, quina teràpia hem d’aplicar? De fet, cal que fem teràpia? O cal que esperem que el nen faci el procés maduratiu al seu ritme? Si és així i el deixem créixer al seu ritme, ens trobem amb un decalatge respecte dels nens amb desenvolupament normal, fet que continuaria causant problemes a l’escola o fins i tot en les relacions personals i de família.

Com afrontem el fet que un nen amb aspecte de deu anys tingui un desenvolupament maduratiu cerebral de set? Som capaços de distingir-ho, això, en l’àmbit quotidià? Avui molts nens se senten a dir allò de ‘no ho fas perquè no vols’, fruit del decalatge entre les seves capacitats d’aprenentatge, que són normals, i aquesta immaduresa en certs camps, una descompensació que, en el nostre entendre racional, no ens quadra. Per tant, podem adaptar els medis on es mou el nen perquè s’hi pugui desenvolupar al seu ritme? Els hem de canviar de classe? Cal continuar fent les mateixes teràpies? Què fem?

Si una cosa és evident és que no podem exigir-los impossibles. El seu cervell no segueix el desenvolupament normal. Per tant, hem de poder adaptar-nos a ells i fer-los capaços d’adaptar-se al món en què viuen.

Roser Maresma, Logopeda

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]