riverasanchez

Pedro Sánchez malda per trobar suport polític i ser investit nou president del govern espanyol. Però ha marcat les cartes de la negociació de tal manera que el camí de l’acord condiciona tots els actors implicats: el seu document de base per a negociar és tan tebi, inconcret i allunyat de posicions nítidament progressistes que a la pràctica esdevé una invitació al pacte amb Ciutadans. Alhora, introdueix alguna concessió perquè Podem tingui la temptació d’acostar-s’hi, però allunyant qualsevol possibilitat de reforma constitucional profunda i sobretot enterrant la idea d’un referèndum a Catalunya. La prioritat és Ciutadans; així ho vol el PSOE, i El País, i l’Íbex 35.

Però el PSOE i Ciutadans no tenen prou diputats per a fer camí sols. I per més que Pedro Sánchez s’escarrassi en públic a fer crides a Podem perquè ‘abandoni el vet i les línies vermelles’ (en referència a la negativa a pactar amb Ciutadans), les propostes que ha posat damunt la taula i la pressió política i mediàtica fan pensar en una estratègia per a pressionar el PP per tal que accepti aquest govern entre socialistes i Ciutadans.

Fóra ideal, per al poder econòmic espanyol, un pacte d’estat, una ‘gran coalició’ a l’estil alemany, entre PP i PSOE, perquè el moment és greu per a Espanya, perquè els ‘desafiaments’ econòmics i territorials són de primera magnitud. Una gran coalició en què hi hauria també Ciutadans. Aquest era el desig de Rajoy, i també el de Ciutadans, tal com havia expressat sense cap mena de complex Albert Rivera quan encara era Rajoy qui tenia l’encàrrec d’intentar formar govern.

Però un pacte d’aquesta mena podria esbotzar definitivament el PSOE, que s’hi ha negat rotundament. I més encara quan ha esclatat el gran escàndol de corrupció que empastifa tota la cúpula del PP de València. I amb un PP i un Rajoy desacreditats no tan solament per la gestió dels últims quatre anys i els mals resultats electorals, sinó també per la incapacitat de contenir els casos de corrupció en les capes més altes del partit, la solució és que el PP participi en la coalició de manera passiva, abstenint-se. D’aquesta manera sortirien els comptes, sense haver de dependre ni de Podem ni dels independentistes catalans.

Els poder econòmic ho vol…

Així ho vol ‘l’establishment’ espanyol, si hem de fer cas, si més no, de l’article que Casimiro García Abadillo signava aquesta setmana a El Mundo: ‘Durant l’última setmana hi ha hagut intensos moviments amb la intenció d’assegurar l’opció d’un govern PSOE-Ciutadans. Un ex-ministre de Rajoy ha rebut dues peticions d’ajuda provinents d’aquest cercle de poder econòmic perquè utilitzés les seves influències davant Rajoy i davant el partit, i el PP s’abstingués en la votació d’investidura, si Sánchez assoleix un acord amb Ciutadans.’

I afegia: ‘Ningú avui a l’Íbex no dóna ni un duro per la continuïtat de Rajoy. Algú ha manifestat obertament en un sopar concorregut que el millor servei que el president podria fer a Espanya seria marxar.’

…i els votants també ho volen?

La pressió és evident per part dels grans diaris espanyols. La portada d’El Mundo el dia que publicava aquesta crònica era ben eloqüent:

Captura de pantalla 2016-02-09 a les 20.30.26

Només un dia abans que García-Abadillo fes aquestes revelacions sobre les preferències de l’Íbex, El País publicava una enquesta de Metroscopia que li permetia de fer aquest titular: ‘La majoria de votants prefereix un govern PSOE-Ciutadans’.

Captura de pantalla 2016-02-09 a les 17.32.35

És a dir, en dos dies hem vist que els votants espanyols i el poder econòmic volen un govern PSOE-Ciutadans.

La pressió és evident. Rajoy no ha estat capaç de fer una negociació per a la investidura, i el PP es troba més empastifat que mai per la corrupció del partit al País Valencià. I tant Podem com els independentistes són molt males companyies per a dependre’n a l’hora de governar. Per tant, a Pedro Sánchez només li queda l’opció de pactar amb Ciutadans i esperar la col·laboració –amb una abstenció– del PP. Aquesta és l’estratègia.

Vegeu, si no, què deia ahir El Mundo a l’editorial: ‘La clau de la inclinació cap a Ciutadans rau en la indefinició sobre la qüestió catalana i sobre el model d’estat. Si Sánchez cerqués un acord amb Pablo Iglesias hauria fet algun gest en aquest aspecte fonamental. Hauria considerat, per exemple, l’opció d’estudiar alguna consulta, per més que fos dins l’estricta legalitat. I, tot i amb això, no ho ha fet.’

Certament, Iglesias havia arribat a rebaixar la contundència de la defensa del referèndum a Catalunya, que deixava de ser una línia vermella, i havia recuperat la proposta de l’ex-primer secretari del PSC Pere Navarro quan defensava un referèndum ‘legal i acordat’. Però Sánchez no ha cedit gens ni mica i ha fet una proposta que no té en compte cap mena de consulta a Catalunya. Això complau Ciutadans i, de passada, el PP.

Però el PP ha de cedir. Ho constata (i ho demana) El País a l’editorial: ‘És clar que només seria possible un pacte quan hi hagués prou participants disposats a cedir. Sense aquest requisit, no hi haurà manera de desencallar un blocatge perjudicial per a tots els espanyols, i molt més enmig de forts temors d’una nova recessió global.’

Perquè l’alternativa és ben clara: que hi hagi noves eleccions. I això espanta tant l’Íbex com PP i PSOE. La Vanguardia s’afanyava a dir que unes noves eleccions ‘ens costarien’ 130 milions d’euros. Però potser el motiu real per a mirar d’evitar-les no és pas aquest, sinó el que explicava García Abadillo a El Mundo: ‘[En cas d’unes noves eleccions,] la formació de Pablo Iglesias anirà a les urnes gairebé amb tota seguretat amb Esquerra Unida, que va obtenir prop d’un milió de vots el 20-D. És a dir, que si els resultats fossin els mateixos que aleshores, la coalició populista d’esquerres tindria més de 6,3 milions de vots. Per poc que caigui el PP i que Podem continuï engreixant-se, ens podríem trobar que el partit guanyador en les probables eleccions del juny seria l’encapçalat per Iglesias. Com a mal menor, seria el segon, molt a prop del PP.’

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)