Jordi Ballart (PSC): ‘Jo no impediré que els ciutadans de Terrassa puguin votar’

És un batlle socialista atípic: malgrat l’alineament del PSC amb Ciutadans i el PP en temes nacionals, Jordi Ballart manté un discurs de defensa del dret de decidir i del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. No veu gens clar com es farà el referèndum de l’1 d’octubre i lamenta que no hagi tingut informació directa de la Generalitat, però es mostra disposat a escoltar els detalls del procediment per a poder votar i deixa clar que no posarà impediments perquè els ciutadans de Terrassa puguin exercir el dret de vot. Ho explica en aquesta entrevista, feta just a la meitat d’un mandat en què governa gràcies a un pacte insòlit amb el PDECat; feta en el mateix despatx on ha rebut amenaces de ‘poders econòmics’ contra la seva iniciativa pionera de municipalitzar el servei de l’aigua.

—Heu parlat amb Puigdemont del referèndum?
—Vam tenir converses fa temps, però últimament no. I ens disgusta, això, que posin l’ajuntament entre l’espasa i la paret, i que ara no tinguem cap mena d’informació de què es vol fer. Tot el que sabem és el que llegim als mitjans de comunicació. Demanem que, si les coses es volen fer bé, es parli; que, com a mínim, diguin què es vol fer i amb quina legalitat; que, si hi ha una llei, no s’amagui en un calaix. Si volen col·laboració, que ens ho demanin i ja ho valorarem.

—Si la Generalitat us demana d’obrir equipaments municipals, què fareu?
—Jo no seré qui impedirà que els ciutadans de Terrassa es puguin expressar a les urnes. La gent té el dret de vot, i jo no sóc ningú per a impedir això i no col·laborar-hi. Si hi ha un govern democràtic que, a partir d’una legalitat, ho demana; si hi ha un informe favorable del secretari municipal, això es farà. Però a Terrassa el vot igualment és garantit, perquè, entre més coses, la Generalitat té noranta-set espais de la seva titularitat a la ciutat amb què es pot garantir el vot a pràcticament tots els racons de la ciutat, si els obre demà.

—Posem-nos en un supòsit…
—L’Ajuntament de Terrassa no serà cap problema perquè la gent voti. Perquè hi ha una majoria al ple a favor del Pacte Nacional pel Referèndum, a favor del dret de decidir… I per més que hi hagués un batlle del PSC que hi posés pegues, hi ha una majoria al ple que no té res a veure amb el batlle. Si la gent de Terrassa vol votar, votarà.

—Dependrà de què digui el secretari municipal.
—Sí. Si el secretari fa un informe negatiu, ho haurem de pensar, i jo hauré de ser conseqüent amb el que digui el secretari. Una cosa és la voluntat política de cedir espais i una altra és el fet que hi hagi un informe negatiu del secretari. Però com que no sabem absolutament res… Per això demanem que ens expliquin com ho volen fer. Però el secretari és qui dóna fe jurídica. Si fa un informe negatiu, jo què he de fer? A mi, que no sóc independentista, m’hauran d’inhabilitar? El batlle que facilita la democràcia i que no és independentista l’inhabiliten… És posar-nos en un supòsit…

—Us podeu trobar amb una majoria del ple dient una cosa i el secretari una altra.
—Però no jo, sinó tots els electes, tot l’ajuntament. Ho haurem de veure. Igualment, la gent a Terrassa podrà votar, si la Generalitat fa les coses bé.

—I vós anireu a votar?
—No ho crec.

—…
—No ho sé, encara no ho he decidit. Depèn de com vagin les coses. No sé què he de votar, sé molt poques coses sobre el procés. Volem que es faci un referèndum, però que es faci ben fet, acordat. I que, més que un referèndum pel trencament, es fes un referèndum per un acord, que s’explorés un acord amb la resta de l’estat. Si, després, el resultat d’aquest referèndum de modificació de la constitució per un estat federal a Catalunya fos diferent, hi podria haver una segona fase d’un referèndum pel trencament. Primer explorem si podem viure millor; si no, després ja marxarem.

—La vostra opinió sobre l’autodeterminació de Catalunya contrasta amb la de molts dirigents del PSC.
—Sí, probablement. I amb el tema de la municipalització de l’aigua també he tingut una posició diferent.

—I us ha portat problemes?
—Sí, me n’ha portat. Quan et desmarques de la línia més oficial, això no agrada.

—Aquella trucada?
—Sí, aquella trucada. Però, fins ara, també m’han respectat les opinions.

—Amb les pressions, amenaces i maldecaps que heu tingut aquests dos anys, heu considerat si voleu continuar fent política?
—Sí. El fet de viure situacions fortes, aquestes pressions, passa factura en el terreny personal i afecta les persones del teu entorn. I això sí que fa que ara mateix tingui dubtes sobre si d’ací a dos anys m’he de tornar a presentar. No ho he decidit. Fa dos mesos tenia molt clar que no; ara he deixat la cosa més oberta.

—Què és el que menys us ha agradat de l’experiència de ser batlle, fins ara?
—Per exemple, veure com l’oposició et diu en privat que ho fas molt bé però després en el ple t’acaben votant en contra. I, sobretot, quan toques els interessos econòmics i veus com reaccionen, fins al punt que vénen i et diuen que, si no canvies la línia, aniran a buscar-te i et faran caure.

—Amenaces.
—Sí, amenaces en tota regla. I això ha passat en aquest mateix despatx.

—Amb representants de Mina?
—Són representants de sectors econòmics, sí. Però no diré noms ni cognoms, que és el que ells volen. Jo ja vaig anar als Mossos d’Esquadra i al jutjat a presentar les denúncies corresponents. I no diré res més, perquè és el que ells volen: que xerri i, després, denunciar-me per calúmies.

—Les amenaces les heu rebudes també per xarxes socials…
—I amb anònims, amb la porta de casa plena de merda, o sense poder-hi entrar… Coses d’aquestes. Et pares a pensar si val la pena, realment. I he arribat a la conclusió que sí que val la pena. Com a mínim, deixaré l’empresa [municipal de gestió de l’aigua] constituïda i, en tot cas, si he d’anar-me’n ja me n’aniré, però deixant-ho tot enllestit. I d’altra banda, si hagués guanyat Susana Díaz al PSOE, se m’hauria fet molt difícil de poder continuar al partit. Per sort, no va passar.

—Com valoreu mig mandat del pacte amb el PDECat?
—Positivament. El 90% de les accions del nostre pla de mandat ja les hem començades o ja les hem executades. És un indicador que les coses s’han fet bé. Al principi va ser complicat, perquè érem dos partits que havíem estat antagònics durant trenta-sis anys de democràcia. Va costar de fer el pacte de govern i, de fet, Convergència es va abstenir en la investidura.

—Hi va haver la condició inicial per al pacte d’adherir Terrassa a l’AMI. Us hi sentiu còmode?
—Pot generar una certa incomoditat, no tant per mi, sinó pels entorns del partit.

—Us han traslladat aquesta incomoditat?
—Sí, tant el PSOE com el PSC ho han fet. Però s’han respectat les dinàmiques locals. Entra dins de la normalitat que, quan hi ha pactes de govern, els partits han de cedir en determinades qüestions. En aquest cas, vam cedir i això s’ha d’entendre dins de la normalitat democràtica.

—Té un impacte: la Terrassa eternament socialista, membre de l’Associació de Municipis per la Independència.
—És un impacte simbòlic. També vam acordar amb el president de l’AMI aleshores, Carles Puigdemont, que no pagaríem quota. No ens condiciona en res, això.

—Com va la relació amb el president Puigdemont?
—És molt bona. Hi tenim sintonia, més que no amb Artur Mas. El fet que hagi estat batlle es nota molt, pel seu interès en els temes municipals i la seva sensibilitat per a tenir sempre en compte la veu dels ajuntaments. En el cas de Terrassa, veníem d’un deute de la Generalitat de 23 milions i, en aquest moment, és de 2,4 milions. Em vaig sorprendre el dia que el vaig conèixer perquè no pensava que fos una persona tan accessible i tan sincera.

—Sou uns quants batlles socialistes seduïts per Puigdemont.
—És que és així. Amb Artur Mas costava més; vaig tenir-hi una reunió, vaig xerrar una hora i no em va respondre res: era una pantalla, tot anava rebotant. Amb Puigdemont hi ha més debat.

—El PDECat ha tancat files del tot amb vosaltres, amb la municipalització de l’aigua?
—No ho sabem, encara. Esperen els informes definitius sobre la municipalització, que ara els enllestim i que aniran al ple del mes de juliol. Per tant, el juliol ells s’hauran de posicionar sobre quin és el model que volen. Sempre han dit que, si es demostra que el model no implica més cost i és viable, no hi tindran cap inconvenient.

—Què us falta per a fer efectiu el procés per a municipalitzar l’aigua?
—Som en procés de pròrroga en la concessió, que es va acaba fa sis mesos, i l’hem allargat sis mesos més, fins al 31 de desembre, per a tenir temps de presentar els informes definitius. El juliol ja s’aprovarà el model de gestió directa, i l’1 de gener volem que ja hi hagi creada la nova empresa i gestionar aquest servei de manera directa.

—Així de fàcil?
—No, amb molts impediments. Som conscients que això acabarà en un jutjat. Tots els acords que l’ajuntament ha anat aprovant fins ara, l’empresa concessionària els ha anat recorrent. Però cap jutge no ha fet, de moment, cap suspensió cautelar dels acords.

—Això no ho farà endarrerir?
—No ho sabem. Podria passar que un jutge fes una suspensió cautelar dels acords del ple de juliol. Esperem que no passi, perquè seria molt greu.

—Quines traves us posa la companyia concessionària, Mina, per a poder fer bé el traspàs de la gestió?
—No ens donen gaire informació sobre els treballadors, els sous dels directius… Informació molt important que no hem tingut fins ara. Tot i així, hem pogut fer els estudis, hem dibuixat els diferents escenaris, i és possible de fer el procés.

—D’entrebancs, n’heu rebut també del PSC?
—Davant la situació que ens hem trobat, amb diferents interessos econòmics que han estat disposats a fer el que fos per aconseguir el seu objectiu, i això vol dir entrar en el joc brut, amb extorsions i amenaces, i és una cosa que ja la vaig portar a la policia, el PSC no s’ha posicionat, com a partit, a favor del procés de municipalització de Terrassa. El PSC és plural i ha expressat que ells defensen un model diferent. I jo penso que un partit d’esquerres com el PSC hauria d’estar a favor de la gestió directa.

—I us ha sabut greu l’actitud del PSC.
—En algun moment m’he sentit sol. El dia de la manifestació hi havia representants d’altres partits.

—Algun batlle del PSC.
—Hi havia la Núria Parlon, el Jordi Terrades… Però, per la importància i transcendència que tenia, perquè tenim moltes mirades al damunt, perquè si el procés surt bé molts altres municipis s’animaran, el PSC hauria hagut d’aprofitar-ho, si volia fer aquest gir a l’esquerra que vol fer.

—Per què penseu que el PSC no us ha donat aquest suport?
—Perquè encara hi ha massa connivències entre la política i determinats sectors del món econòmic, i això fa que a les cúpules dels partits polítics encara hi hagi interessos que tenen poc a veure amb els interessos de la ciutadania i amb els interessos generals.

—Dieu que us han disgustat els pactes de despatxos i fer les coses d’amagat de la ciutadania.
—Sí. Abans, quan s’acabava una concessió, probablement el govern de torn s’asseia amb l’empresa concessionària i acabaven pactant les coses, amb una empresa mixta o el que fos. Evidentment, ara la ciutadania vol que les coses es facin d’una manera transparent.

—I amb vosaltres han intentat fer això una altra vegada.
—Sí, aquesta vegada van intentar una negociació de despatx. Ells proposaven un model d’empresa mixta, amb un 70% privat i un 30% públic, i no acceptaven que aquest 30% fos mitjançant un concurs. I això no és vàlid.

—Per què heu optat per la municipalització? El servei no s’havia prestat prou bé?
—El servei s’ha prestat bé i, en general, la gent a Terrassa està satisfeta de la gestió de l’aigua d’aquests últims setanta-cinc anys. Però penso que, quan s’acaba la concessió, és lògic que el titular la recuperi. Hem vist l’actitud final de la concessionària en el moment de fer la liquidació, i això ha influït a l’hora de fer aquest plantejament. És un posicionament ideològic, i penso que sóc coherent amb els valors que defenso i amb els principis que té el PSC. Es fan programes electorals i, després, s’ha de ser conseqüent amb el que s’hi escriu.

—Diuen que ho heu fet perquè els comuns no us mengin més terreny electoral.
—Tenim un govern amb el PDECat i el més fàcil i còmode hauria pogut ser, pensant en interessos de partit, de tancar un acord amb PDECat i Ciutadans i fer una empresa mixta. Els comuns en cap cas eren rellevants, aquí.

—Com beneficia la municipalització als ciutadans?
—Tots els beneficis que generi l’empresa aniran destinats a millores en el servei mateix. Fins ara no sabíem on anaven a parar aquests beneficis. Hi ha uns marges de benefici força generosos, i en una empresa que té diferents camps d’activitat, probablement, va a altres àmbits. La concessionària també té negocis immobiliaris. Nosaltres podem garantir que aniran a parar a millores del servei. Això vol dir que hi haurà més marge a l’hora de fer una política tarifària diferent, a poder abaixar preus. I garantim més transparència i més control i, fins i tot, que els ciutadans es puguin incorporar com a membres del consell d’administració escollits aleatòriament, que es puguin implicar en la governança de l’empresa municipal i que sigui un exemple de com una empresa pública s’ha de gestionar amb un control ciutadà.

—Penseu municipalitzar altres serveis?
—De fet, a Terrassa, a diferència d’altres municipis, tenim una tradició de gestionar directament els serveis. Amb l’empresa de neteja, per exemple, o amb els serveis funeraris, on tenim una empresa pública.

—Quin resultat ha tingut la imposició de sancions als bancs que tenien pisos buits?
—Faltava que hi hagués una bona oferta de lloguer social. I per això hi havia la llei pel dret de l’habitage del 2007 aprovada pel parlament, que l’ajuntament podia tenir la capacitat de sancionar en els casos d’habitatges buits durant més de dos anys. Vam obrir vuit-cents expedients, i gràcies a això vam recuperar gairebé cinc-cents habitatges per al lloguer social. Només vam haver de posar cent vuitanta multes, i ara hem fet una segona fase de sancions en què hem obert cent noranta-vuit expedients aquestes últimes setmanes.

—Terrassa té un sentiment de greuge respecte de Sabadell, d’haver estat més maltractada institucionalment?
—He de dir que no havíem tingut mai tan bona sintonia amb Sabadell com ara que hi ha el Juli Fernàndez. Ni quan hi havia batlles socialistes ni en l’època de l’Antoni Farrés i el Manuel Royes. Durant anys, han estat dues ciutats que han competit, que s’han mirat de reüll, que han actuat d’esquena. Ara hem començat una relació molt directa, de trobar solucions compartides i de tenir una estratègia territorial conjunta. I volem tenir més pes en relació amb Barcelona.