Max Aub, que va nàixer a París i es va criar al carrer de la Reina del Cabanyal de València, és la memòria. És l’exili. És la mirada dels qui eren fora perquè van haver de fugir. És la dignitat d’aquells que resisteixen. Són els camps oberts i tancats i els camps dels ametllers. És laberint on els morts es mesclen amb els vius. Els noms propis humanitzen. Les coses importants, els dies, els llocs, els carrers, fins i tot les cases tenen un nom. Els nombres deshumanitzen. Els presos tenen un nombre. Els reclusos als camps de concentració, també. I els cotxes. I els expedients judicials. Un nombre darrere un altre fins a l’infinit. Max Aub, i també Fernando Arrabal, eren noms de sales del teatre El Matadero de Madrid. Ara aquest espai s’ha reorganitzat. Hi ha hagut canvi de gestors i li volen donar una volta, com es diu ara. Fer-lo més modern, més contemporani. Centrar la programació en la investigació escènica, lluny de les formes teatrals convencionals. I per això és millor posar nombres a les sales. Com abans. Tabula rasa. El passat oblidat. Aquest adamisme infantiloide que fa pudor. Aquest no voler mirar endarrere. Els morts molesten. Les víctimes són incòmodes. La memòria també és incòmoda. Max Aub és un espill. És un testimoni. És l’exili. És un recordatori perpetu d’allò que va passar. Del mal que uns van fer els altres. I és l’oblit. L’oblit a què van estar reclosos durant dècades tant ell com la seua obra. A El Matadero miren el futur. Cap endavant. Res d’imatges de la misèria d’aquells que hagueren de fugir. Els refugiats són lletjos. Blanc i negre. Res de ferides. Ni obertes ni tancades. Aquelles ulleres de Max Aub que ho veien tot. Aquella ploma que ho va explicar tot i que feia posar vermells aquells que no podien aguantar-li la mirada. Camps oberts i camps tancats. I ametllers. I Mèxic. Aquell heterònim pintor. Esborrem els noms, esborrem el passat i la memòria. Tot nou. Parets blanques. Res que moleste. Nombres. La sala número 10. Pista lliure per a innovar. Una coça a la memòria. L’Ajuntament de Madrid, del qual depèn la infrastructura, lleva importància al fet, fins i tot diu que li dedicarà un carrer, que llevaran un nom franquista per posar el de Max Aub. Max Aub, criat al carrer de la Reina del Cabanyal de València, mort a Mèxic…

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]